La crisi a Ciutat Meridiana: de la pobresa a la desesperança

BarcelonaSortia cada dia a vendre la fruita que comprava a Mercabarna per Ciutat Meridiana amb la seva petita furgoneta -tothom el coneix i el saluda pel barri- i en treia entre 30 i 40 euros diaris que l’ajudaven a pagar el menjar. Quan es va confinar va deixar de fer-ho i, durant la desescalada, va rebre un avís de la Guàrdia Urbana perquè no ho fes. “No tinc llicència i no vull problemes”, diu Daniel Heredia. Amb la renda garantida de ciutadania (RGC) de la Generalitat, de 670 euros, han de sobreviure els vuit que són a la família: la seva dona, els seus tres fills, el gendre i els dos fills de la filla gran, que viu en un altre pis (totes dues unitats familiars viuen en pisos ocupats). “Costa molt que passin els dies. Els marejos i la por a sortir al carrer per l’angoixa han tornat i he de prendre més medicaments. La situació econòmica es barreja amb la pandèmia. És tot”, lamenta.

El Daniel és una de les 200 persones vulnerables que atén regularment el col·lectiu de psicòlogues Sísifo, que mira d’ajudar a aturar els cops durs que reben les famílies del barri més pobre de Barcelona. Ciutat Meridiana forma part del districte de Nou Barris, el segon, després de Ciutat Vella, que més àpats rep de l’Ajuntament -5.740 segons dades del mes de maig, als quals s’hi han de sumar donacions de xarxes veïnals i d’altres.

Sísifo va fer una enquesta amb 142 d’aquestes famílies al maig i ha publicat els resultats recentment. El 48% tenen símptomes d’ansietat, el 29% estan molt tristes i decaigudes (símptomes de depressió), el 85% defineixen la seva situació econòmica com de dolenta cap amunt i, d’aquestes, el 48% escull l’opció “crítica”. El 36% de les famílies tenien algun dels membres afectat per una suspensió de feina (ERTO) quan es va fer l’enquesta i el 47% havien perdut una feina informal sense opció d’atur. El 89% de les famílies, a més, no tenen ordinador a casa, situació que complica la cerca laboral, els tràmits telemàtics per demanar ajuts i les classes per videoconferència dels nens. Només sis dels enquestats van millorar la seva situació econòmica amb l’aixecament de l’estat d’alarma per haver tornat a tenir feina.

“Hi ha molta gent que abans es guanyava la vida amb l’economia submergida i ara està bloquejada a casa amb depressió perquè no sap el que vindrà. És gent que mai havia tingut problemes per pagar-se l’alimentació, i ara a la seva emergència habitacional se n’hi suma una de subsistència”, explica Isabella Guerrieri, una de les psicòlogues de Sísifo. Juntament amb Laia Farràs, companya del col·lectiu, expliquen que eren persones a les quals feien acompanyament sobretot perquè “quan rebien una ordre de desnonament l’ansietat es disparava”.

L’aturada dels desnonaments durant l’estat d’alarma va frenar l’ansietat, que ara ha tornat de la mà de problemes econòmics encara més greus. S’esperen les primeres execucions al setembre, que, sumades a les ajornades i les que estan en cua al jutjat, poden accelerar el ritme dels desnonaments al barri. L’associació de veïns tem que es pugui arribar a deu per setmana, entre dos i tres vegades més que abans de la pandèmia. El Daniel i la seva família estan entre els amenaçats. Els anys en què ell cotitzava com a encofrador queden lluny. Llavors la seva filla no patia problemes de nervis i se’n sortia venent roba al carrer i amb l’ajut del seu marit, que venia ferralla amb una furgoneta que es va haver de vendre durant el confinament per pagar el menjar de la família. Mai havien demanat cap ajut i ara estan a l’espera d’una resposta per la renda garantida, però ja han hagut de demanar menjar als menjadors socials i el col·lectiu Sísifo els ajuda emocionalment. “Amb qui ho parlo si no? ¿Amb el meu marit o amb el meu pare i ens posem a plorar els tres?”, es pregunta ella.

Migrants sense papers

Són molts, a Ciutat Meridiana i a altres barris, els que vivien al dia, mai havien demanat menjar i ara ho fan per primer cop. “Això els fa sentir culpa, vergonya, inutilitat”, diu Laia Farràs, que apunta a la situació d’algunes persones migrades “que parlen bé l’idioma, porten temps aquí i s’han buscat la vida però no han estalviat perquè ho envien tot a les seves famílies”.

És el cas de la Juliana (nom fictici), una hondurenya de 37 anys que també ha necessitat l’ajut psicològic i els menjadors socials per primer cop. Lloga una habitació amb la seva parella, però els dos últims mesos no va poder pagar perquè els han deixat de trucar per les feines habituals de neteja i construcció. Però el que més la preocupa està lluny del barri. “Les meves tres filles, de 18, 12 i 4 anys, han passat el confinament soles a Hondures. La tieta amb qui s’havien quedat va marxar. Jo els enviava diners fins que pogués anar a buscar-les quan la meva situació millorés, però ara és impossible. La petita, a més, està malalta. Això és el que més m’angoixa”, explica.