“Quantes vegades a la vida creus que necessites un pagès?”
Dolors Català i Raquel Serrat són pageses. Denuncien que "amb un litre de llet que paguen a vint cèntims, ¿n’esteu segurs que bevem llet?”
Fa uns dies, a la manifestació dels pagesos a Lleida, un tractor duia una pancarta on hi deia: “Sense el sector primari, la teva nevera servirà d’armari”. La gallina ha dit que no, que està tipa de produir per sota del preu de cost. Aquesta entrevista ha volgut donar veu a dues pageses perquè expliquin per què ha esclatat ara aquest malestar, que no és nou. Són la Dolors Català (Barcelona, 1963) i la Raquel Serrat (Manlleu, 1976). La Dolors i el seu marit tenen un parell de finques d’olivera a Arbeca i s’hi dediquen tot l’any, i també fan conreu de cereal. La Raquel, el seu marit i els sogres també tenen una empresa familiar, a Pardines, i es dediquen a la cria i l’engreix de bestiar boví, de la raça bruna del Pirineu. I també de bestiar d’aquí, de la raça cavall pirinenc català, i en fan l’engreix ecològic. I aviat s’hi incorporarà el fill gran. Tots dues pertanyen a l’Associació de Dones del Món Rural, de la qual la Dolors és la presidenta.
Què està passant a pagès?
D.S.: Dues coses. La primera és que la situació ha arribat al límit perquè fins ara es resolien alguns problemes augmentant producció. Ara hi ha tot d’exigències normatives que han encarit el procés de producció. A sobre, ha baixat el preu, i ni augmentant la producció no s’arriba als mínims de rendibilitat. I la segona, que els pagesos hem pres més consciència de grup i ens hem unit.
R.S.: Sí, i els sectors que han impulsat totes aquestes mobilitzacions, com poden ser el de la fruita dolça, els cítrics o l’oli d’oliva, estan molt desprotegits dins la cadena alimentària, perquè estan en mans de la indústria.
Quins números us surten, a vosaltres dues?
D.C.: La feina de l’olivera és relativament manual perquè el terreny on tenim nosaltres les oliveres, a les Garrigues, no es pot mecanitzar com es mecanitza en zones més planes. Ho fem amb vibradors manuals, mirem que es facin les moltes amb unes temperatures molt baixes per conservar qualitat, perquè sabem que és la manera com ens podem defensar als mercats. Per estalviar costos fem la venda directa a petites botigues o a particulars: vol dir que tu ets qui t’envases l’oli, portes els números, ets el teu comercial, ets qui trobes els proveïdors del material que necessites, i això t’implica més hores de feina. I cada vegada hem anat guanyant menys. De fet, vam pensar fer una saboneria per aprofitar tot l’oli un any que vam dir que ja no podia ser.
R.S.: Nosaltres tenim els vedells i els poltres. Els ingressos del boví de camp extensiu depenen molt de les subvencions. L’any 1986 els vedells es venien més cars que avui. I ni els costos de gasoil, de llum i de pinso ni el nivell de vida que portem tots plegats no són els mateixos. I això que al Ripollès hi ha una empresa que ens ha ajudat molt a comercialitzar la carn, però si haguéssim de viure exclusivament de la nostra producció sense subvencions, no subsistiríem.
La gent que té negocis a ciutat recorda que, a diferència dels pagesos, no té subvencions.
R.S.: Voldria explicar-ho, això. Els pagesos cobrem subvencions perquè quan vam entrar a la Unió Europea es van adonar que si les matèries primeres pujaven al mateix preu que tota la resta, un bistec al mercat potser valdria divuit euros. I si em dius “doncs no tinguis subvenció”, et diré que un vedell meu val mil euros, i ningú m’ho pagarà.
I després la queixa de sempre, del preu a què veneu vosaltres i del preu a què comprem els consumidors.
D.C.: És que, així com el mercat regula els nostres preus, els preus que cobren de marge els intermediaris no estan regulats per ningú.
R.S.: A aquestes grans superfícies que poden comprar molta quantitat i dominen el mercat, si et fan una oferta d’un litre de llet a un preu sota cost, tampoc ningú els diu res. Penso que el consumidor té tot el dret d’estar informat i saber el que compra i d’on li ve, per poder-se qüestionar per què un aliment és tan barat. Amb un litre de llet que paguen a vint cèntims, n’esteu segurs que bevem llet? En el moment que comprem estem decidint a qui enriquim i a qui no, si va a parar al pagès i al país o bé a enriquir aquestes grans superfícies. Tothom se sap la seva economia, però potser estem estalviant en menjar i mengem pitjor perquè ens estimem més anar un cap de setmana a esquiar, per dir alguna cosa. I el que mengem és molt important, perquè és el que ens fiquem a dins del cos.
D.C.: Així com hi ha una normativa que diu que s’ha de saber l’origen del que estàs comprant, s’hauria de poder posar una etiqueta que digués que produir un quilo d’aquest producte ha costat tant. Que la gent sigui conscient que a vegades compren coses per sota del preu de cost. I després tots som molt sostenibles i ens és igual que les llimones vinguin de Xile perquè són barates. Home, ho trobo hipòcrita.
R.S.: I tinguem en compte que tota la normativa que complim des de la Unió Europea de benestar animal, de bioseguretat, els controls fitosanitaris, etc., és la més restrictiva de tot el món. Aquests productes que venen d’altres països no compleixen molts d’aquest requisits. Per això poden ser més barats, però això és una competència deslleial per als d’aquí. I en el cas de la ramaderia extensiva estem fixant gent al territori, i això és un valor. Catalunya viu del turisme, i el turisme ven paisatge. Si aquelles imatges idíl·liques de prats i bestiar són possibles és gràcies a la pagesia. No fa gaire, el director del Parc Natural de l’Alt Pirineu em deia que s’hi havien descobert dues espècies de micropapallones noves i ho atribuïa al fet que allà s’hi fes una bona gestió a través de la ramaderia. M’entens? Aportem valor mediambiental.
¿Us heu plantejat alguna vegada tirar la tovallola?
D.C.: Jo mai.
R.S.: No. Perquè fer de pagès no és una feina sinó una manera de viure, i qui ho fa és per vocació. Tots els pagesos en parlem amb passió. Jo no era de pagès, i em vaig casar amb un pagès que ho ha viscut tota la vida. No és una feina que hi vagis a fer unes hores i te’n tornis a casa. T’ho condiciona tot.
D.C.: Per això és tan frustrant que el mercat no distingeixi qualitats. Nosaltres havíem tingut horta i anàvem a vendre a magatzems majoristes, i la mongeta anava a un euro. I era igual la teva mongeta que la que venia del Marroc. I la meva mongeta feia dues hores que estava collida! ¿Sabem la quantitat de nutrients i de gust que perd una hortalissa quan està collida de fa dies? Però el mercat deia que la mongeta, aquella setmana, anava a un euro.
R.S.: T’explicaré una anècdota: em van convidar a l’Institut de Camprodon a fer una xerrada sobre el futur de la ramaderia al Ripollès, i els vaig preparar un qüestionari tipus test. Una pregunta era : “Quantes vegades a la vida creus que necessites un pagès?” “Deu cops a la vida”, “quatre cops al mes”, “tres cops al dia” o “mai”. L’11% de la classe, i estic parlant de Camprodon, un entorn rural, una classe de segon d’ESO, em van contestar que mai. I quan els dius que et fiques un aliment a la boca tres cops al dia, i per tant et cal un pagès tres cops al dia, es queden com si els descobrissis la sopa d’all. Aquest desconeixement del món rural és a l’arrel de molts problemes que tenim. Ara hi ha aquests corrents que ens ataquen, tipus animalisme o veganisme, que sembla que la ramaderia siguem els culpables de tots els desastres del món. I veus que això cala entre el jovent.
D.C.: Jo aquí entono un mea culpa, perquè crec que és culpa nostra no saber transmetre el que fem. Potser també ens hauríem d’imposar més amb la creació de campanyes pedagògiques a les escoles, i amb gent que té influència en la comunicació, en tot això.
R.S.: A vegades diuen que menjar carn és dolent, però mengen soja o quinoa que ens ve de l’altra punta del món, i ens ho venen com un aliment sostenible. La quinoa és un pseudocereal, que sovint porta a la ruïna els productors d’allà perquè hi han entrat les multinacionals i se’ls estan carregant tots. Aquí estem humanitzant els animals, però cal recordar que alguns són animals de producció, per produir carn. Els animalistes de veritat, que dic jo, ens han ajudat a elaborar les normatives de benestar animal, i hem arribat a una entesa. El que no tolerarem són els radicalismes dels que fins i tot s’atreveixen a entrar a les granges a dir al ramader què ha de fer. I sobretot, quina Catalunya volem? ¿Amb pagesos que cuiden el territori i produeixen bons aliments, o ho volem tot concentrat en ciutats i que ens vinguin els productes de fora?
D.C.: Els consumidors tenen molta força. Si aquestes grans cadenes detecten que hi ha una sensibilitat o una preferència dels consumidors, s’apunten tots ràpidament a vendre aquell tipus de producte que es demana. El consumidor ho hauria de tenir claríssim, que ell mana per damunt de tot.
¿Com és que hi ha una associació específicament de dones del món rural?
R.S.: A pagès sempre hi ha hagut la dona, però durant molts anys estava invisibilitzada, quan sempre és la que ha tingut aquella capacitat de transformar tots els productes. Si entraven fruites en feia melmelades, si entrava la verdura en feia conserves. Aquest punt d’emprenedoria i d’innovació sempre l’ha portat la dona en el món rural, i l’home ha sigut més conservador, potser.
D.C.: La dona té aquest esperit més d’equip. La dona fa participar més la família en el que es fa a la feina.
R.S.: Les dones tenim la capacitat d’inculcar en els fills aquesta identitat de pagès. I si una dona es casa o s’ajunta amb un pagès però decideix no viure al poble, aquells fills no són del poble, encara que hi vagin a passar estones. És així. Som d’allà on tenim la llar, i la llar crec que la fixem les dones. Si en un poble no hi ha dones, envelleix i desapareix. Estem perdent centres d’atenció primària. Hi ha pobles que no tenen ni un caixer automàtic! Hi ha especialitats, com ara pediatria, de les quals ens estem quedant sense. Hi torno: el món rural no és una cosa que depengui només del departament d’Agricultura. Necessitem transport públic. Entenc que fos una catàstrofe que se suspengués el Mobile, però és que a mi em preocupa relativament poc. No és que no tingui la 5G, és que no tinc cobertura!
Quin és el millor moment de l’any, per a vosaltres?
R.S.: Jo no en tinc cap dubte: ara, que s’acosta l’època dels parts dels vedells i els poltres. Ho fa la vaca o l’euga sola, però n’estàs al cas i, quan ho veus... “Ah, ja està, ja està!”. Fa més de vint anys que hi soc i encara m’emociona.
D.C.: Jo penso en el moment que tastem l’oli acabat de produir, a veure com ha sortit, que ens reunim tots.
R.S.: I la primavera i l’estiu, quan pugem tot el bestiar a la muntanya, a les pastures que hi passen l’estiu, quan les veus allà dalt, tranquil·lament, que van al seu aire, que totes estan bé, ens estirem allà a terra i diem: “Estic fent el que vull i continuarem aquí”.