Crims comesos per menors: poc habituals però de molta complexitat

BarcelonaUn noi de 14 anys es va presentar fa un mes i mig a la comissaria de Badalona dels Mossos d’Esquadra. La policia l’havia buscat els dies anteriors per la ganivetada que havia clavat enmig d’una baralla al carrer a un noi de 17 anys que va acabar morint per aquesta ferida. A Catalunya 13 menors compleixen una mesura en un centre de justícia juvenil per assassinat, homicidi o intent. Són el 2,5% dels 511 nois i noies que ara estan en un centre, però l’estada per aquests fets tan violents és la més llarga: si l’ha comès un menor de 14 o 15 anys, comporta un ingrés en un centre de règim tancat d’entre un i cinc anys, i si l’ha comès un menor de 16 o 17 anys, d’entre un i vuit anys –si tenen 13 anys o menys són inimputables.

Tot i ser crims molt poc habituals, què fa que un menor arribi a aquest extrem? “És el fruit del seu desenvolupament integral i la seva història evolutiva”, explica el psicòleg Juan José Martínez, que treballa amb menors que compleixen mesures en centres de justícia. És el resultat d’una situació que ha actuat com a “detonant”, però al darrere s’hi amaguen factors que han incidit a nivell psicològic i de relacions. “Són unes pautes de criança. Els pares o els cuidadors possiblement no han sigut capaços de connectar amb les seves necessitats i això ha provocat que aquest noi tingui uns factors que el van predisposant”, diu.

Hi coincideix el psicòleg infantil Roger Ballescà, vicesecretari del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, que considera que són menors poc valorats que venen “de dificultats familiars, d’un fracàs escolar o d’un cert abandonament emocional”. Davant el fet de “sentir-se desarrelats del lloc on viuen”, això pot implicar “deprimir-se o lluitar”. I, per tant, el risc de canalitzar-ho amb la violència i la ràbia.

La dificultat d’un perfil

Malgrat tot, Martínez assegura que és difícil definir “un perfil” perquè els menors que compleixen una mesura per assassinat o homicidi “són força heterogenis”. Però els punts de coincidència són “dèficits” en algunes funcions, com ara regular les emocions. Això s’acostuma a arrossegar fins a la plena etapa de l’adolescència, que és quan es pot arribar a aquesta situació “que afavorirà una explosió violenta”. Martínez insisteix que és “una amalgama de factors que s’interrelacionen” sorgits de les competències dels nois i la seva biografia.

I, en casos així, quina atenció reben els menors en un centre de justícia juvenil? Martínez explica que una de les primeres mesures per als nois que han comès actes violents contra la vida de les persones són les habilitats i les capacitats en grup: “Volem impactar a nivell més emocional per desenvolupar aquest aspecte a nivell més intel·lectual i cognitiu, d’una manera integrada”. També es treballen els valors sense la violència, que marca la seva forma d’enfrontar-se a la vida, per introduir la compassió, el respecte i la tolerància en les relacions que tenen amb els companys del centre.

Després, el tractament passa per accions individuals en què els menors analitzen episodis “del seu món intern”. Són escenes familiars o amb grups d’amics “per posar el focus en els estats mentals i poder discriminar què senten”. Això inclou una avaluació i un diagnòstic en què, segons Martínez, es troben “força traumes a nivell personal i de vivències”. Els centres intenten “deixar empremta i influir en dos o tres factors de risc” dels nois, a més de fer-los responsables dels seus actes i de les conseqüències.

Un sistema que falla

Tot i que Ballescà admet que un extrem amb tanta violència “no és fàcil de reconduir”, perquè depèn de diversos factors que “estan malament”, pensa que el sistema social “ha fallat” quan els menors cometen crims: “És difícil pensar que no s’hagi produït cap alarma que havia de ser atesa, en què un noi necessitava ajuda”. Martínez explica que, abans que acabi l’estada als centres de justícia, fan una “autogestió” amb els menors perquè sàpiguen com “desactivar” els seus factors de risc, amb l’objectiu que a fora “no explotin o hi hagi menys probabilitats que ho facin”.

“Intervenim en una franja en què hi ha molts canvis”, reconeix Martínez, perquè els nois viuen en una etapa en què s’estan “donant forma”. Per això, una bona sortida dels centres va molt relacionada amb poder tenir “una certa estabilitat al llarg de la vida”.