El covid arma la lluita feminista

BarcelonaUna manifestació estàtica per una causa de força major com és la pandèmia mobilitzarà aquest 8-M el moviment feminista en un any en què, precisament, el covid ha colpejat durament les dones. Una paradoxa. Com el fet que, precisament, les feines més feminitzades -les de les cures, neteja, serveis o les sanitàries- s’han revelat essencials per superar la crisi i, en canvi, són les menys valorades socialment i les més precaritzades. Sobren els motius per manifestar-se i fer una vaga, insisteixen les organitzacions de dones i els sindicats que han convocat una jornada de vaga, ja que la bretxa de gènere, lluny de tancar-se, s’ha fet gran en aquest últim any. Essencials però precàries.

A diferència de Madrid, on la Delegació del govern espanyol ha prohibit les mobilitzacions per l’alta incidència del covid-19, a Catalunya s’han permès mantenint les mesures de seguretat i higiene. En el cas de Madrid, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) va avalar ahir la prohibició de les protestes per motius de “salut pública” i va desestimar així els recursos que havien presentat algunes de les entitats convocants al considerar que es tractava d’una limitació del dret de reunió i d’un intent de criminalitzar el moviment feminista, que, aquest any, arriba més dividit que mai per l’anomenada llei trans.

A Catalunya, on sí que estan permeses les protestes, les grans manifestacions passen a ser concentracions estàtiques. Aquest any, per causa de la pandèmia es veten les pancartes compartides i caldrà dur la mascareta i mantenir una distància de dos metres. A Barcelona la convocatòria és a partir de les 18.30 hores i s’estendrà per tot el passeig de Gràcia -des de la Gran Via fins a Diagonal-, dividit per a l’ocasió en vuit trams amb capacitat màxima de 450 persones. Sis d’aquestes franges s’han reservat només per a dones, mentre que les dues restants són espais mixtos. La plataforma Vaga Feminista n’espera aplegar unes 3.500, però a tot Catalunya s’han convocat actes descentralitzats per facilitar-hi l’assistència sense trencar el confinament comarcal i evitar grans aglomeracions. A més, fa una crida a secundar accions sorolloses i amb llum des dels balcons i finestres de casa a les 21 hores.

En aquest dia també els sindicats GCT i la Intersindical Alternativa de Catalunya s’han quedat sols a convocar la jornada de vaga per a tots els treballadors, juntament amb altres organitzacions sectorials com el Sindicat de Periodistes de Catalunya i el Sindillar, de treballadores de la llar i les cures. Per contra, les grans centrals de classe (CCOO i UGT) se n’han desmarcat aquest cop i han optat per actes reivindicatius. Entre els motius de la reivindicació hi ha plans i accions reals per acabar amb la bretxa salarial i de pensions, facilitats per a la conciliació, equiparació per a les treballadores de la llar o mesures concretes contra la violència masclista, que durant la pandèmia ha crescut.

El record de la vaga del 2018

El fre a què obliga el covid enganxa el moviment feminista en un moment dolç, encara amb l’embranzida de les grans mobilitzacions i de les vagues que des del 2018 -el punt d’inflexió de la jornada- han sumat forces i aliances. Aquell primer any sis milions de treballadores a tot l’Estat es van sumar a les crides que van fer tots els sindicats a l’aturada -només de dones- per evidenciar un món sense el treball femení, al mercat laboral remunerat i al de les cures.

A partir de llavors, les convocatòries van apel·lar a tots els treballadors, però l’èxit no s’ha repetit i des de llavors el seguiment no ha sigut tan massiu. L’any passat el Dia Internacional de les Dones va caure en diumenge i, malgrat que ja sonaven les alertes del que es començava a endevinar que seria el coronavirus-una setmana després es declarava l’estat d’alarma i el confinament total a Espanya-, les manifestacions van tornar a ser força nombroses.

Per a la jornada de vaga de 24 hores, la Generalitat ha fixat els serveis mínims que garanteixen el correcte funcionament de la sanitat. En el transport públic de l’àrea metropolitana de Barcelona, es garanteix el funcionament del servei en un 85%, una xifra superior al d’altres aturades per evitar les aglomeracions.

La violència masclista, el Me Too, la sentència de la Manada, la llei del només el sí és sí, les denúncies d’abusos de professors (els casos destapats per l’ARA en el món teatral) carreguen de raons les feministes, però també alimenten la lluita per la igualtat la constatació, amb estadístiques a la mà, que l’estructura laboral ha perjudicat especialment les dones -i encara més les immigrants i racialitzades- durant la pandèmia.

Les dades deixen poc marge per a les alegries i molt d’espai per conquerir: encara són poquíssimes les que ocupen la cúspide del poder, elles són les que s’encarreguen de les cures de pares, fills i dependents i són les que renuncien a una carrera professional, en part, perquè el seu salari és inferior que el del company home i, per tant, es considera secundari. A més, la precarització laboral les empeny cap a la pobresa, les condemna a acceptar més jornades a temps parcial i a rebre pensions més baixes en els últims anys de vida.