Treballadores autoconfinades a les residències: "Sabem què passa a fora però aquí dins tot és diferent"

Barcelona“A aquestes altures ja em conec com ronca cada un dels meus companys de feina”. Qui parla -fent broma-és la Sara Cortés, la terapeuta ocupacional de la residència La Ginesta, a Castellcir. Ella i setze companys més van decidir voluntàriament, fa dotze dies, autoconfinar-se al seu lloc de treball, al geriàtric, per poder atendre les 54 persones grans que viuen al centre i alhora blindar-les contra l’entrada del coronavirus. Des d’aleshores, els treballadors dormen tots junts al terra del gimnàs, en matalassos cedits pels veïns. “Ho vam decidir en una assemblea perquè al Moianès ens obligaven a tenir els avis aïllats a les seves habitacions 15 dies i ens va semblar indigne”, explica la directora del centre, Patrícia Cendrós.

L’ARA ha passejat virtualment (amb videotrucades per telèfon) i ha conversat amb els treballadors de tres centres catalans que van prendre la mateixa decisió a causa de la pandèmia i davant la falta de material i de resposta de l’administració. El primer equip que ho va fer a Catalunya va ser el del Centre Geriàtric Lleida. “El divendres 13 de març, quan es va anunciar l’estat d’alarma, jo ja em vaig tancar al centre per buscar material i organitzar els reforços”, explica Carolina Mitjana, la directora. “La setmana següent els mateixos treballadors van proposar autoconfinar-se per evitar contagis i el dia 22 ja venien amb les maletes”, recorda, i assegura que la clau de l’èxit és que va ser una proposta voluntària. Van acordar deixar mitja plantilla fora, per si la cosa s’allargava i havien de fer torns. Els que es quedaven a casa es van mantenir aïllats i amb protocols estrictes per evitar ser un perill si en algun moment havien d’entrar a la residència. “Quan la cosa es va complicar, i davant la falta de tests, vam decidir allargar l’autoconfinament: ja portàvem dies sense cap símptoma i vam pensar que si tots estàvem bé era millor quedar-nos -explica Mitjana-. Aleshores vaig començar a rebre moltíssimes trucades de companys del sector de tot arreu de l’Estat per veure com ho estàvem fent”.

I diversos centres van començar a seguir els seus passos: “Quan el director ens ho va proposar no m’ho vaig pensar dos cops. Treballo amb gent gran i ara és quan més ens necessiten”, explica emocionada Ángela Díaz, auxiliar del torn de nit del Casal Benèfic Premianenc, al Maresme, on viuen 69 avis. “És voluntari. No hi ha cap compensació econòmica extra. Vam fixar un termini de 15 dies i divendres marxarem a casa, perquè ja estarà tot més organitzat i confiem que ens arribaran els tests”, explica Miguel Sagredo, director del centre de Premià.

, assegura l’auxiliar.

Així, infermeres, fisioterapeutes, netejadores, cuineres i companyes del torn de nit -el de les cures és un dels sectors més feminitzats- d’aquestes tres residències de Castellcir, Lleida i Premià de Mar han passat a conviure 24 hores al dia amb els interns dels seus centres respectius. Intenten mantenir els torns i les hores de descans i han organitzat protocols higiènics i de seguretat. Fins i tot han organitzat circuits diferents per als proveïdors. A Premià, on l’espai disponible és més reduït, també han fet torns perquè els avis surtin de les habitacions. “Tot el dia estem netejant amb lleixiu, no parem”, diuen la Naima Ghazi i la Maria José Ruiz, les netejadores, que també estan confinades.

“Fem molta pinya”

“Això ara és com una macrofamília”, diu rient la Sara Cortés, la terapeuta ocupacional de La Ginesta. Com els companys de Premià, en aquesta residència també dormen tots junts, “com en una casa de colònies”. La companya de la Sara, la Txell Bonet, fregava dijous els plats de tothom a la cuina. “Soc la infermera, però aquests dies fem de tot, si no el pobre cuiner no descansaria mai!”, explica rient. Quan es va fer la maleta, ella també hi va posar roba d’esport. “Avui s’ha posat a fer un circuit pel centre i els avis reien quan la veien”, afegeix a la conversa la directora de La Ginesta, que subjecta el telèfon amb la videotrucada.

Al menjador del costat hi sona música. “Veure’ls cantant i ballant em dona vidilla”, diu el Javier Marín. Ell confessa que el primer que va posar a la maleta va ser la Play Station. Normalment és l’auxiliar del torn de nit, però ara quan es desperta veu els avis d’una manera molt diferent: “Els veig desperts, interactuant, i això m’està ajudant a coneixe’ls molt millor”, explica. A la mateixa sala, l’Ana María Sánchez, la recepcionista, balla amb una de les àvies. Ella aprofita el seu temps lliure sobretot per parlar amb la família. Té dos fills, de 10 i 14 anys: “A casa em donen moltíssim suport en aquesta decisió”, explica, i assegura que són conscients del que passa en altres residències, però intenten no capficar-s’hi: “Això és un submón, sabem què està passant a fora, però aquí dins tot és diferent i intentem que els avis estiguin el millor possible”.

Els treballadors d’aquestes tres residències coincideixen que el millor moment del dia és el vespre. “Durant el sopar fem molta pinya”, explica l’Àngela Pérez, una altra auxiliar del centre de Premià, mentre, de fons, se senten les rialles de les seves companyes. La Pasión Molina, també auxiliar, se suma a la broma: “Tot això és molt intens: després ho trobarem a faltar”. Les treballadores de Castellcir ho corroboren: “El sopar és el moment de desconnexió i de posar-hi una mica d’humor”, diu la Maria Roca, fisioterapeuta del centre. “El millor per a mi és descobrir els companys en la convivència”, afegeix una altra companya. Mentre ho expliquen, per darrere creua ràpidament un altre treballador, però no s’atura a conversar: “Ei, ara no puc parlar, que vaig a la dutxa”, explica a la càmera. “Crec que no tenir intimitat al lavabo és el que porto pitjor”, reconeix la Sara.

Suport en els moments més durs

Lluny de ser idíl·lica, l’experiència d’aquest autoconfinament voluntari també és dura. “Algunes nits hem organitzat dinàmiques emocionals”, explica la directora de La Ginesta. Blindar-se contra el coronavirus amb un tancament d’aquest tipus els ha posat en moments molt durs nous per a ells. “Fa uns dies va morir un resident, i la funerària no podia entrar -explica Cendrós-. Em van dir com fer-ho, però jo mai havia posat una persona morta dins d’una bossa i ho vaig haver de fer”, reconeix la directora.

La seva homòloga al centre de Lleida també admet alts i baixos emocionals. “Hem tingut enganxades, plors, riures, però sempre algun de nosaltres animava l’altre -explica Mitjana-. Hi ha qui ha sabut agafar més un rol matern, d’altres pensaven activitats com l’esport per alliberar tensions, i al final del dia sempre era una victòria i ho celebràvem amb música i ballant”.

Mitjana ara ja parla en passat de la seva experiència perquè dijous, després de quatre setmanes tancats, van decidir fer un canvi de torn amb l’altra meitat de la plantilla. Ella es va agafar un dia de festa i l’endemà va tornar a la residència. Els que han estat a casa fins ara han seguit pautes estrictes de seguretat i, a dins del geriàtric, han establert nous protocols, han comprat equips de protecció i tests de la seva butxaca -que ara ja han arribat- i han reorganitzat les tasques perquè el canvi sigui segur. A Premià aquest cap de setmana també és el primer de retorn a la normalitat. Creuen que el pitjor ja ha passat i poden desconfinar-se, però sense abaixar la guàrdia.

El premi per a tots aquests treballadors és retrobar-se amb la família pròpia i la satisfacció d’haver protegit les persones grans que viuen als seus centres, que continuen sense cap contagi, lluny del desastre que colpeja més de la meitat de residències catalanes. “Els meus fills de 2 i 4 anys m’havien preparat un pastís i quan he arribat se m’han llançat als braços rient -explica emocionada Mitjana-. Feia un mes que no els veia, he plorat com mai, però demà em toca tornar-hi”.