La mà de la infermera
El tracte humà als pacients d'aquest col·lectiu és aquests dies tan important com l'atenció mèdica
BarcelonaÉs metge. Té 65 anys. Portava una setmana a casa convivint amb el covid-19 fins que el van haver de portar a l'hospital. Al seu hospital, on ha treballat tota la vida. Ho va fer a contracor, caparrut, minimitzant el patiment tot i no aguantar-se dempeus. Els metges són massa vegades els pitjors pacients. El virus li va atacar els pulmons, una pneumònia bilateral, i el van portar a l'UCI, on aguanta de moment amb respiració mecànica no invasiva sense necessitat d'intubar. La seva parella, també infermera tota la vida al mateix hospital, està sola a casa acabant-se de recuperar del virus. Ella va ser la primera d'agafar-lo, a l'hospital precisament, i va estar 12 dies amb febre a casa. Ell, però, no està sol. El seu germà, també metge al mateix centre de Lleida, es passa hores al seu costat. Com tots els companys i infermeres que han treballat colze a colze amb ell durant tants anys. La nit de dijous li costava respirar. Es posava nerviós, fins que la Cristina, la infermera de l'UCI, li va agafar la mà. Un simple gest carinyós que va temperar el seu neguit. A poc a poc va anar calmant-se, fins que va conciliar el son.
A l'altra punta de Catalunya, al Clínic de Barcelona, un altre pacient, de 70 anys, demana la mà a la infermera. "Filleta, dona'm la mà. Necessito veure el teu somriure". Tot i que la Laia duu dues mascaretes i unes ulleres, l'home necessita el contacte i imaginar-se un gest alegre. “No volen estar sols, tenen por, saben el que està passant”, explica la infermera. Malgrat que la sala està col·lapsada, perquè el Clínic és un bullici constant, la Laia ho aparca tot i s'asseu al costat d'ell, que li prem la mà amb força i tanca els ulls. Ja no està sol. La respiració es compassa. Les arrugues del rostre desapareixen mentre la infermera li acaricia les mans amb suavitat. "Tot anirà bé", menteix ella. Ell també sap que no és veritat, però s'aferra a aquella mà que el connecta amb el món. És el seu comiat. Un adeu acompanyat d'algú que l'acarona amb tendresa mentre les mans van cedint a poc a poc. Quaranta cinc minuts més tard s'acaba. La infermera l'ha ajudat en l'últim tram del camí. També donant-li la mà. Ningú es mereix agonitzar. I menys en solitud. Quan ella surt de l'habitació, no té temps per aturar-se a pensar el que ha passat, ni tan sols per deixar caure una sola llàgrima. A la sala del costat un altre pacient li demana la mà. La infermera, aquella professional invisible que reivindicava l'enyorat Carles Capdevila, aquests dies sempre hi és. A vegades només per acariciar-te la mà.