Superar el covid-19 als 106 anys: "He estat fotuda però ara ja ha passat"

BarcelonaFalta més d'un mes, però la Pepa Muixí ja planifica el seu aniversari. "El 30 de juny en faig 106. Si hi arribo, pots venir a celebrar-ho. Ens podrem abraçar ja o encara no?". Fa la pregunta a través de la càmera del mòbil que fem servir per a la videotrucada perquè ella continua confinada a la residència on viu. L'ARA ja va entrevistar la Pepa a l'inici de la crisi sanitària, a mitjans de març, precisament perquè malgrat la seva edat no va dubtar ni un segon en aprendre a fer servir Skype per mantenir el contacte amb la seva família. "Si ara toca aprendre a fer servir l'ordinador, doncs es fa!", deia. Aleshores ella estava sana i el virus l'espantava. Ara, gairebé dos mesos després, l'ha patit en primera persona i l'ha superat. I ho explica amb una barreja d'incredulitat i orgull.

"He estat fotuda, amb febre i amb tos, però ara ja ha passat" , diu des de la seva habitació de la Residència BonÀrea Fundació, a Guissona. "No sabria explicar-te com el vaig agafar, el virus, perquè jo no sóc científica", admet. Tot va començar amb una mica de febre. La direcció del centre –que s'havia abastit amb tests PCR pel seu compte– li va fer el test, que va donar positiu. "La vam aïllar de seguida, i vam intentar desinfectar i portar-li els seus objectes personals a la nova habitació perquè se sentís com a la seva pròpia", detalla Joan Ruich, director del centre. Quan la Pepa fa balanç després d'un mes aïllada, no dona crèdit: "He viscut dues guerres mundials, una guerra civil, el franquisme i ara aquest virus", repassa.

El seu cas, però, no és únic. Una companya seva al centre, la Clotilde Brau, també ha superat el covid-19, amb 103 anys. La Cloti, com li diuen al centre, no aparenta l'edat que té i es presenta a la videotrucada tota mudada. "Vaig heretar de la meva mare i la meva àvia una pell molt fina. Sempre s'ha dit que la pell fina s'arruga menys!", diu fent broma. "A la Cloti l'havíem traslladat amb un grup d'avis que estaven sans a un hotel rural pròxim per evitar contagis –explica el director del centre–. Uns dies després, però, alguns van tenir febre baixa i tos, els vam fer el test i va donar positiu", diu Ruich, que afegeix: "Aleshores no sabíem que hi ha molts avis que són asimptomàtics. Elles, però, són dones fortes i valentes, d'una altra pasta", diu el director, emocionat.

La Clotilde, però, és modesta i es treu mèrits. Explica amb tot luxe de detalls que ella també va viure la cruesa de la Guerra Civil. Amb 17 anys va haver de fugir de casa i amagar-se i va acabar empresonada. Després va patir la dictadura, va criar cinc fills i ara ha superat el covid-19. "Una vida normal, com totes les dones de la meva generació –considera ella–. Fins que el virus em va trobar", afegeix.

Durant la malaltia va passar alts i baixos emocionals forts. "Al principi estava com absent –recorda–. Hi era i no hi era, i fins i tot vaig pensar que potser era millor que el virus se m'emportés –admet–. Després, com que veia que anava bé, em van tornar les ganes de vence'l", diu amb mitja rialla a la cara. "Tenia ganes de tornar a xerrar amb les meves amigues i d'abraçar els meus fills: cap d'ells s'ha oblidat de mi, em truquen cada dia", diu orgullosa.

La impotència de les famílies

"Se'm posa la pell de gallina cada vegada que recordo la trucada de la residència per informar-nos que la mama havia donat positiu per covid", explica la Clotilde Palou, filla de la Clotilde Brau. "Sents impotència, ràbia i una immensa tristor de pensar que, si passa res, tu no seràs allà per consolar-la i acompanyar-la. Desesperació, això és el que sentia", admet. La neta de la Pepa, la Pilar, expressa el mateix: "Penses «Buf! D'aquesta no en sortim ja»".

Totes dues familiars asseguren que van poder parlar amb les àvies o amb infermeres cada dia. "Trucàvem matí, migdia, tarda i nit, a tothora, per fer-li companyia al telèfon o per parlar amb les infermeres", coincideixen. "Ara la seva obsessió [de la Clotilde] i la nostra és poder-nos abraçar i repetir el que vam fer l'últim diumenge que ens vam veure: anar fins a Aitona a veure els presseguers florits –explica la seva filla–. Va ser ella qui em va guiar amb el GPS del mòbil!", reconeix rient. "La meva àvia Pepa també porta fatal no poder-nos veure. Esperem poder estar amb ella pel seu aniversari", desitja la Pilar. "Nosaltres ens n'hem sortit. Malauradament hi ha moltes famílies que no poden dir el mateix i això és duríssim", diu la Clotilde.

La Pepa i la Cloti segueixen les notícies cada dia, però confessen que no acaben d'entendre qui voldrà llegir la seva història al diari. "¿Vols dir que interessem a algú?", reflexionen sense arribar a copsar que elles són, precisament, les protagonistes al darrere de les xifres de les quals els mitjans parlen cada dia.