Cues més llargues als menjadors socials: “Abans sortíem amb la bossa més plena”

BarcelonaQuan el covid va arribar a Catalunya i ho va aturar tot, el Manuel, lampista de professió, es va quedar sense feina. Té dos fills a càrrec i ha de cuidar la seva mare, que és molt gran i cobra una pensió no contributiva d'invalidesa de poc més de 400 euros. És l'únic ingrés que entra a casa: fa mesos que el Manuel intenta contactar amb el SEPE per cobrar l'ajuda familiar, però no ho aconsegueix. "Està col·lapsat", es queixa. Des de fa set mesos no té més remei que recórrer al menjador social El Caliu, gestionar per la parròquia de l'església Sant Joan d'Horta.

Allà coincideix amb companys i amics que estan en una situació similar i molts, igual que ell, fins que va arribar la crisi del covid no havien necessitat mai ajuda per pagar-se el menjar. De fet, Càritas Barcelona gairebé va duplicar el nombre de pícnics que va repartir entre l'abril i el desembre del 2020 respecte al mateix període de l'any l'anterior. I a El Caliu la xifra d'assidus també ha augmentat durant la pandèmia: van arribar a atendre 200 persones per dia, però es van obrir més centres de distribució d'aliments i ara n'atenen un màxim de 150. Abans de la crisi del covid, però, no arribaven a 90. En la mateixa línia, la comunitat de Sant Egidi de Barcelona ha triplicat el nombre d'àpats que ha repartit durant la pandèmia: ajuden 700 famílies i un total de 3.000 persones. "Abans d'aquesta crisi ens arribaven els últims, ara s'hi sumen els penúltims", diu el responsable de la comunitat de Sant Egidi de Barcelona, Jaume Castro, per mostrar com s'ha agreujat la situació de necessitat.

Pitjor que la crisi del 2008

L'hospital de campanya de l'església Santa Anna de Barcelona es veu més sobrepassat. "Tenim una comunitat estable de 120 sensellar, els oferim menjar calent i altres serveis, però les restriccions sanitàries no ens permeten atendre més gent. Ja ens agradaria", diu Adrià Padrosa, coordinador social de l'hospital de campanya de Santa Anna. Durant aquests últims dies de fred, a més, 10 sensellar dormen al recinte. "La crisi sanitària no és res al costat de la crisi social", apunta Padrosa.

El Manuel, el José i el Jorge, que prenen junts el cafè amb llet calenta a l'entrada de l'església i la fan petar, asseguren que ara hi ha molta més gent que acudeix a El Caliu que a l'inici de la pandèmia, quan ells van començar a anar-hi. "La cua no era tan llarga, on vas a parar", diu el José. N'hi ha que porten les mascaretes rebregades i desfilades, però tots respecten escrupolosament la distància física i es posen gel hidroalcohòlic abans de recollir la bossa de menjar. Més o menys tothom s'endú el mateix: un entrepà, una mica de pollastre, una peça de fruita, pastes dolces i salades i un parell de plats precuinats. "Abans sortíem amb la bossa més plena", diu el Manuel. La coordinadora d'El Caliu, Núria Font, corrobora que els podien donar més carn i menjars preparats, però ara es veuen obligats a dosificar les quantitats. A més, quan no hi havia el covid els usuaris esmorzaven a dins del menjador i podien repetir del que volguessin, i alguns, després de nits fredes al ras, englotien dos o tres gots de caldo calent per entrar en calor.

Tant el Manuel com el José, que era manobre, i el Jorge, que treballava en una empresa de muntatge de bastides, coincideixen que aquesta crisi els ha afectat més que la del 2008. "Anava tirant, almenys tenia feinetes, però és que ara no hi ha res, tot està parat. I el que ens queda...", diu el Manuel. De fet, El Caliu va engegar el 2010 arran de l'anterior crisi econòmica. "El mossèn donava menjar a qui l'hi demanava, però cada cop eren més i més. I ens vam organitzar i vam engegar El Caliu", recorda Font.

Ara donen esmorzars i pícnics a tothom qui s'acosta fins al local, però també reparteixen lots amb tota classe de menjar a unes trenta famílies que Càritas Barcelona els envia després d'analitzar les seves necessitats. Pel que fa al finançament, El Caliu ingressa diners i menjar dels veïns i botiguers del barri, Càritas, empreses privades i administracions públiques. "Durant els últims quatre anys l'Ajuntament ha anat retallant les ajudes, però ara no, més aviat sembla que al contrari", matisa Font.

A més dels que s'acosten fins a El Caliu arran del covid, n'hi ha molts que fa anys que formen part de la comunitat, com el Robert, que era cristaller. "Jo soc del barri, d'Horta, de tota la vida. A mi em van batejar aquí", diu assenyalant l'església. Una veïna li cou la carn i li escalfa els plats cuinats, i dorm amb una colla en una sucursal de La Caixa. "No, no estic sol", respon. I se'n va saludant amb el colze coneguts i amics. O també hi ha casos com el del Martí, que pateix esquizofrènia, viu en un pis de protecció oficial i rep una prestació per invalidesa, però no li arriba per pagar el menjar. N'hi ha, assegura Font, que sovint tenen pensaments suïcides.

Hi ha usuaris, però, que se'n surten i ja no han de fer la cua diària. "És el que més ens omple d'orgull", somriu Font, que explica que alguns d'ells després es converteixen en benefactors d'El Caliu i ajuden d'una manera o altra: "Ens donen diners o menjar o se sumen al nostre equip de voluntaris".