CRÒNICA
Societat21/04/2020

"Les famílies estan més segures perquè saben que ara no les faran fora de casa"

El coronavirus ha paralitzat els desnonaments a Ciutat Meridiana, el barri més pobre de Barcelona

Mònica Bernabé
i Mònica Bernabé

BarcelonaPer a Yomirka Novas i Víctor Pérez, el coronavirus ha estat quasi una benedicció. Sona malament dir-ho, però aquest virus els ha tret un pes de sobre. Almenys de moment. "Passin, seguin", diu sol·lícita ella amb accent llatinoamericà mentre ens convida a entrar a casa seva, un pis minúscul al barri de Ciutat Meridiana, a Barcelona. Al menjador, els mobles hi caben gairebé amb calçador: una taula, un sofà i una butaca. I a la cuina deuen fer malabars per preparar els àpats: és diminuta, poc més d'un metre de llarg.

"El 7 de febrer ja van venir del jutjat per fer-nos fora de casa", comença explicant la Yomirka després d’haver renyat el seu fill Yorvic, de 7 anys, que està escarxofat al sofà abstret amb el mòbil i ni ha saludat les visites. El seu marit, el Víctor, assenteix amb el cap mentre intenta entretenir el més petit, l’Engels, de 7 mesos, assegut a la falda. En aquella ocasió, l'Associació de Veïns Ciutat Meridiana va aconseguir evitar el desnonament. Però la família va rebre després una altra notificació que deia que es faria efectiu el 30 de març. "I aquesta vegada volien venir amb els Mossos", comenta ella. Per sort, la pandèmia va fer el miracle: tots els desnonaments han quedat paralitzats.

Cargando
No hay anuncios

Així ho confirma per telèfon el president de l'Associació de Veïns, Filiberto Bravo. "Aquí cada setmana hi ha una mitjana de cinc desnonaments, tot i que hem arribat a tenir-ne fins a nou en set dies", assegura. Malgrat això, des que es va declarar l'estat d'alarma el 14 de març, res. L'amenaça ha desaparegut. O millor dit, com puntualitza Bravo, s'ha ajornat.

El barri més pobre

Ciutat Meridiana és un barri de la perifèria de la perifèria de Barcelona. Està enfilat en una muntanya a tocar d'una de les principals autopistes d'entrada a la capital catalana pel nord. Amb una orografia impossible –és un laberint d'escales i pendents– i blocs de cinc i sis plantes sense ascensor, s'ha guanyat el sobrenom de Ciutat Desnonament i el trist rècord de ser el barri més pobre de Barcelona. Aquest dimarts els seus carrers estaven buits: tan sols algun veí passava carregat amb bosses de la compra i intentant protegir-se de la pluja. L'únic lloc on hi havia gent era davant de la farmàcia: una desena de persones feien cua.

Cargando
No hay anuncios

"Vivíem amb l'ai al cor", segueix explicant la Yomirka. "Quan sentia passos a la nit al portal, ja em posava nerviós pensant que venien a fer-nos fora de casa", afegeix el seu marit, que aclareix que, si es es van instal·lar al pis, és perquè no tenien un altre lloc on viure. Abans un altre estranger ocupava l'habitatge i els va oferir agafar-li el relleu sense pagar res. I això van fer. Però després van arribar les notificacions del jutjat i els maldecaps. Segons diuen, el pis és propietat d’Inversiones Inmobiliarias Limara.

"Nosaltres no volem viure de franc", insisteix el Víctor. De fet, asseguren que van intentar llogar un pis, però va ser missió impossible. "Ja no és tant el que val, sinó el que demanen: nòmines, contracte fix, aval...", enumera la Yomirka. Ella fa feines temporals i ell treballava en un supermercat –"cobrava 1.500 euros", detalla– però se li va acabar el contracte i ara estava a punt de començar com a paleta en una obra. Però el coronavirus també va deixar això en l'aire. "D'una banda, estic contenta perquè es va parar el desnonament, però de l'altra no, perquè ens hem quedat sense feina", confessa la Yomirka.

Cargando
No hay anuncios

El psicòleg Lluís Domingo, del col·lectiu Sísifo, que fa sis anys que ofereix servei a Ciutat Meridiana, confirma que aquest és el sentiment general al barri. "Les famílies estan més segures perquè tenen la certesa que no les faran fora de casa, però ara comencen a estar preocupades perquè s'han quedat sense ingressos. Això pot acabar en un trauma o en violència social. Ciutat Meridiana no pot aguantar un 10% més de pobresa", adverteix.

Suanny Noreli també havia de ser desnonada a final de març. Ens rep al portal de casa seva. "Per prevenció, tinc dos nens petits", s'excusa amb una mascareta a la boca i guants de làtex. És hondurenya, mare soltera i repeteix el mateix mantra: que un amic li va cedir el pis i que ella no vol viure de franc, sinó pagar un lloguer. "Però un lloguer que no sigui de 800 euros, que això és el que cobro al mes", puntualitza. Des del 12 de març treballa al Carrefour. Assegura que el pis on viu és propietat de l'entitat financera BBVA, que li han ofert 3.000 euros perquè marxi, i que ja li han arribat nou notificacions de desnonament en els últims quatre anys, però per sort l'Associació de Veïns i la seva assistenta social han evitat sempre que la fessin fora de casa. "Malgrat això és un no viure", admet.

Cargando
No hay anuncios

24 de març. Aquesta és la data que Eugènia Nzang, de Guinea Equatorial, havia de ser desnonada. Així ho indica la notificació que va rebre del jutjat. L'habitatge on viu és propietat de la immobiliària Gescat Vivendes en Comercialització. La porta de l'entrada està clarament forçada: el marc està aixecat i la fusta danyada. "Quan em vaig instal·lar aquí no hi havia aigua. Vaig ser jo qui la vaig contractar i soc jo qui la paga cada mes. I si pogués llogar un pis també pagaria cada mes, sense faltar-ne ni un", exclama. No obstant això, el problema és el de sempre: trobar un lloguer que pugui pagar amb el seu sou. Treballa en un restaurant i cobra 1.100 euros al mes. A ella li han fet un ERTO i que no l'hagin desnonat ho atribueix, no pas al coronavirus, sinó a la providència, assegura amb la Bíblia a la mà.