"Demano que els polítics mirin a les mares solteres que estem soles a casa amb els fills"

Barcelona"Jo estic rebentada, ell està feliç", respon a l'altra banda del telèfon la Monica. És mare soltera d'un nen de cinc anys i treballa des de'n fa vuit al servei d'atenció domiciliària de Barcelona, cuidant persones que tenen diagnosticat el tercer grau de dependència. Té cura de la higiene dels avis, va a la farmàcia a compra-los els medicaments i els fa la compra. "La gent necessita aquest servei i no es pot suspendre", explica. I un cop a casa seva, cuina, es fa càrrec del seu fill, l'ajuda a llegir, juga amb ell i el distreu com pot.

Tots els papers de l'auca recauen sobre ella, però el que l'esgota de debò és l'angoixa de contagiar-se i no poder fer-se càrrec del nen. "Jo estic exposada. No tenim el material mínim per protegir-nos i vaig de domicili en domicili", alerta. Tot i que té un contracte de 37 hores, aquests dies només en fa 11 perquè el servei funciona en serveis mínims. Ha hagut de contractar una cangur que cuidi el nen quan ella és fora, una dona amb qui va contactar a través d'una de les dones que cuida. "És una noia que s'havia quedat sense ingressos i jo li puc pagar poc però almenys té alguna cosa. Per a mi, és una despesa que no tenia prevista. No tinc cap àvia ni cap tieta que m'ajudi", explica.

La Monica se sent oblidada per l'administració. "Demano que els polítics mirin a les mares que estem soles amb els fills. Jo no tinc ningú. I o pago lloguer, o pago la cangur, o pago el menjar, a tot no arribem", lamenta. Al davant, diu, només hi veu un "camí d'incertesa i desesperació". Per això en aquests moments especialment complicats agraeix les trucades de la Cristina, la responsable del centre socioeducatiu Poblenou, gestionat per la Fundació Pere Tarrés, que li ha donat un cop de mà amb temes bàsics com comprar aliments.

Uns ajuts que, només en aquest centre, han arribat a unes 115 famílies i 150 infants. "Tenim una xarxa forta i estem en contacte amb escoles i instituts i amb els serveis socials", relata la Cristina, que es va fixar com a prioritat saber com estaven els nens i nenes que van al casal. "El nen troba més a faltar el casal que l'escola. És com la seva família", diu la Monica. El seu fill fa P4 a l'Escola Els Porxos. "Fem moltes videotrucades amb els mestres, han estat molt implicats", aplaudeix. Una xarxa de complicitats que, de fet, comença al replà de casa: "Les activitats de l'escola les podem fer des del mòbil perquè la veïna m'ha donat la clau d'internet i així em descarrego coses". En èpoques de confinament, i amb la família biològica a 10.000 quilòmetres, s'estrenyen els llaços amb les famílies de veïns, de l'escola, del casal.