Entre tres comarques i en terra de ningú

La Beguda Baixa (Sant Llorenç d'Hortons)Entre tres codis municipals, al vèrtex de tres comarques i en terra de ningú. Al restaurant Vidal-Ramos de la Beguda Baixa els confinaments municipals implementats per frenar la pandèmia van representar, com en tants altres establiments del sector, un cop per a la facturació, però en el seu cas el perímetre comarcal que impera des de dilluns a Catalunya encara és hora que es noti. És una mostra més de la poca flexibilitat de les ordres polítiques i de com el país es regeix per divisions que no tenen res a veure amb les fronteres epidemiològiques o administratives.

“Ser on som ens ha perjudicat com cap altra cosa”, es queixa la propietària, Angelines Vidal, després d’acabar el servei d’esmorzar, asseguda en una taula envoltada pels trofeus i les fotos del pare, un apassionat del ciclisme. En un aparador del local hi ha penjada la bici amb què va córrer el Tour de França, cap al 1953. Amb la seva dona i la sogra, Vidal plantava davant la casa una paradeta amb les quatre coses que li donava la terra fins que a finals dels 60 es van decidir a obrir el restaurant. El local és en una barriada de quatre cases (deu habitants) a peu de la B-224, que serpenteja el Baix Llobregat i l’Alt Penedès entre Martorell i Capellades, i ha sigut popular entre els ciclistes de carretera, la gent de pas i els veïns dels pobles del voltant que, paradoxalment, no són ni els del seu mateix terme municipal i, molt menys, de la mateixa comarca.

Cal un mapa per fer-se'n una idea: la Beguda Baixa –no s'ha de confondre amb l’Alta, a 1.200 metres de distància i ja d’una altra comarca– és una barriada a set quilòmetres del nucli de Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès), el municipi al qual pertany administrativament. Malgrat compartir ajuntament, “no hi ha tirada ni a venir cap aquí ni a anar-hi”, mentre que clients habituals de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat) i Masquefa (Anoia), tots dos pobles a uns quatre quilòmetres, “no s’hi atreveixen a venir” per no saltar-se la prohibició de passar la ratlla comarcal, que la pandèmia ha fet visible en un territori acostumat a conviure i compartir botigues i serveis. A l'altra vorera de la carretera davant del restaurant ja és Sant Esteve. "A vegades els de Sant Esteve han vingut caminant pel golf", diu en referència a un camp pròxim.

Encara ha de fer l’última repassada, però Vidal creu que entre el 2020 i aquests primers mesos d’any el tancament del negoci i les restriccions de moviment i d’aforament s’han emportat entre el 70% i 80% de la facturació habitual.

Si abans de la pandèmia el servei d’esmorzars o del migdia s'acostava a la vuitantena de persones, ara amb prou feines en fan quinze o vint. “L’única cosa que vaig pensar quan vaig sentir la notícia és que algú s’atreviria a saltar-se la restricció”, confessa Vidal, que assegura que s’ha negat a reservar taules de sis comensals de bombolles de convivència diferents, seguint els protocols vigents.

La temptació de plegar

De moment ha sobreviscut amb treballadors d’obres i fàbriques del voltant, que han continuat anant-hi malgrat les restriccions per falta d’alternatives. La propietària confia que la millora de les dades epidemiològiques de la pandèmia posin fi a aquestes fronteres perquè, sosté, en “la majoria dels restaurants hi ha més higiene que en qualsevol ambulatori o clínica”, perquè els cambrers desinfecten les taules i cadires després de cada servei.

Per complir la normativa de seguretat, ha eliminat la meitat de les taules de dos dels menjadors i tem que el tercer “ja no es torni a obrir”. Encara manté treballadors a l’ERTO i un parell que n’ha pogut recuperar han passat a reducció de jornada perquè “s’han de fer les mil i una per pagar sous, despeses fixes, impostos i Seguretat Social”. Del crèdit de l’ICO que va demanar a principis de la pandèmia, diu que ja no en queda res, com tampoc dels 3.500 euros d’ajudes que ha rebut en dues tandes de la Generalitat per compensar els tancaments. “Si no fos perquè hi ha la meva filla, ja hauria tancat el negoci al març, perquè he passat tantes nits sense dormir”, explica als 63 anys i tota la vida al darrere del taulell del restaurant.