"Jo venia cada dia a donar-li el sopar. Ara se'm fa estrany parlar sense tocar-nos"

Sant Carles de la RàpitaTé vuitanta-vuit anys i es diu Teodora Sainz, però es fa dir Fina. Avui la Fina s'ha vestit de gala: ben pentinada, brusa de tons morats amb flors blanques estampades, collaret i arracades de perles, ulls ombrejats amb tonalitats verd turquesa i encara que no es veu, sota la mascareta, els llavis pintats de roig carmesí. L'ocasió bé s'ho val. "Si pogués, s'hauria posat sabates de taló. És molt presumida ma mare, fins que el traumatòleg l'hi va prohibir va vestir amb sabates altes", comenta la seva filla, Rosa Casamitjana. "Mama, estàs molt guapa, avui", afegia gairebé cridant en veure-la arribar. Perquè les converses darrere una mascareta i a dos metres de distància sempre pugen de to.

Mare i filla fa setanta-dos dies que no s'han vist de prop. En algun moment s'havien saludat des del carrer, a través d'alguna de les finestres de la residència L'Onada de Sant Carles de la Ràpita. Però des que es va declarar l'estat d'alarma, la Fina només ha vist una de les seves tres filles –que treballa a la mateixa residència– i s'ha comunicat amb la resta de la família (dues filles més, gendres, sis nets i cinc besnets) a través del mòbil, amb vídeos enviats per WhatsApp i videotrucades. Tot això fins avui, quan els territoris que ja han passat a la fase 2, com la regió sanitària de les Terres de l'Ebre, han permès les primeres visites de familiars als avis que viuen en residències de la gent gran. Això sí, amb moltes condicions: ni el resident ni el visitant poden tenir cap símptoma de covid-19, no es poden acostar a menys de dos metres, han de portar mascareta i la trobada, si pot ser, ha de ser en un espai obert. L'emotivitat del retrobament en un dels jardins de la residència, passada pel sedàs i la fredor dels protocols sanitaris.

"Jo venia cada dia a donar-li el sopar, fins que va arribar el coronavirus. I ara se'm fa estrany que haguem de parlar sense tocar-nos. Però, després de tants dies sense veure'ns de prop, poc importa. Poder-li parlar encara que sigui a dos metres de distància és reconfortant, per a ella, però sobretot per a mi", diu la Rosa. Només creuar-se les mirades han aparegut els somriures i les converses de qui en edat avançada encara no ha acabat d'entendre la situació. "¿Això m'ho dius de veritat? ¿Encara hi ha el virus?", exclama la Fina, que intenta comprendre el perquè d'aquella visita. Han sigut –per llei– trenta minuts de conversa que la Rosa i la seva mare han aprofitat per xerrar sobre què fan els fills i els nets, sobre el temps, les sessions de perruqueria, les sabates i les ungles blaves que lluïa la Rosa.

La conversa ha sigut al final del periple protocolari que s'ha de pagar com a penyora per visitar un familiar que viu en una residència: només arribar, la Rosa ha hagut de netejar-se les sabates en una catifa amarada de lleixiu, li han pres la temperatura i s'ha rentat les mans amb gel hidroalcohòlic abans de posar-se els guants.

Perquè la por que el coronavirus torni a entrar a les residències de gent gran hi és. I per això les visites només s'han autoritzat en els centres sense cap cas de covid-19 –com el cas de la residència de Sant Carles de la Ràpita– o en els centres que tinguin ben delimitats els casos positius en zones separades. "Avui hem atès quatre familiars més, sempre amb cita prèvia i marcant bé els tempos, perquè les converses duren trenta minuts, però primer cal explicar bé els protocols, signar els papers i netejar-se bé. I tot plegat s'acaba allargant", explica Penny Subirats, directora del centre.

La Rosa hi podrà tornar dilluns vinent, perquè les visites només s'autoritzen un cop per setmana. "Abans, quan la venia a veure, al moment de marxar sempre em demanava que li fes un massatget", recorda la Rosa al moment d'acomiadar-se. Aquesta vegada, el massatget quedarà forçosament per a més endavant.