El coronavirus obliga la recerca mèdica a escurçar terminis

Nova YorkLa cursa per entendre el coronavirus que ha emprès la comunitat científica està abreujant de manera dràstica el procés de disseny dels experiments, la recollida de dades i la revisió dels estudis per part d’experts abans que siguin publicats. El que se sol fer en molts mesos s’està enllestint en setmanes, malgrat que algunes revistes estiguin rebent el doble de treballs per publicar del que és habitual.

Science, una de les publicacions de recerca més selectives del món, ha divulgat l’estructura de la punxeguda proteïna que fa servir el virus per introduir-se a les cèl·lules hoste (una informació crucial per dissenyar una vacuna i fàrmacs antivirals) tot just nou dies després de rebre-la, explica Holden Thorp, redactor en cap de la revista. “És el mateix procés, però funciona a una velocitat extrema”, comenta. ¿Hi ha algun precedent en la història de 140 anys de Science? “Que sapiguem, no”.

El paper de les revistes

Tant entre els experts com entre el conjunt de la població, mai no hi ha hagut tant d’interès per tenir accés a informació mèdica fiable i mai no ha sigut tan complicat obtenir-la. L’Organització Mundial de la Salut ha parlat d’una “infodèmia massiva (una sobreabundància d’informació, en alguns casos rigorosa i en d’altres no) que dificulta trobar fonts fiables i recomanacions dignes de confiança”. En efecte, en les últimes setmanes han sortit a la llum estudis que compliquen qüestions bàsiques com ara qui hauria de portar mascareta i en quins moments, quin grau de distància física és segur i quina és la principal via de propagació del virus.

La pràctica de la ciència qüestiona i refina els nostres coneixements de manera incessant. “La resposta mai no és tan senzilla com: «Les mascaretes funcionen o no funcionen». Serà: «En quines condicions són eficaces les mascaretes?» i «Quin grau d’eficàcia tenen?»”, assenyala Brian Nosek, director executiu del Center for Open Science. “Les preguntes per a les quals volem respostes són sempre molt més complicades que les dades científiques de què disposem en un moment determinat”. El problema és que ara volem que aquestes respostes siguin definitives i ràpides.

L’exigència de disposar d’informació concloent revela tensions sobre la funció de les revistes científiques que venen de lluny. ¿Haurien de ser àrbitres dels fets o generadores d’idees noves? ¿Haurien de servir de registre històric o de predictores del futur? ¿Un canal de comunicació privada entre científics o un megàfon per arribar a la ciutadania? ¿O tot plegat alhora? “Em fa l’efecte que aquesta pandèmia ha canviat la manera com ens veiem a nosaltres mateixos”, comenta Richard Horton, redactor en cap de la revista mèdica britànica The Lancet. “Tenim molt present que publiquem recerca que dia a dia-literalment- serveix d’orientació per respondre a aquest virus a nivell estatal i mundial, la qual cosa imposa i alhora representa una gran responsabilitat, perquè, si ens equivoquem en les nostres valoracions, el que publiquem podria tenir efectes perillosos en el curs de la pandèmia”.

Gestió de la incertesa

El punt fort de les publicacions acadèmiques convencionals en comparació amb altres mitjans de divulgació científica és que tenen la capacitat de valorar la validesa de mètodes experimentals molt especialitzats i l’exactitud de les dades que se’n deriven, així com d’aclarir la importància de les conclusions dels estudis de manera contextualitzada. Per acomplir aquesta tasca, han de poder comptar amb experts adequats que examinin els articles, cosa particularment difícil tractant-se d’un nou patogen. Molts dels que han adquirit experiència i coneixements sobre el covid-19 estan immersos en la lluita per aturar-lo. “El que podem dir sense por d’equivocar-nos és que les millors dades científiques disponibles són les que publiquen les revistes especialitzades”, assegura Nosek. “Ara bé, les millors dades científiques disponibles disten moltíssim de la certesa”, afegeix. Així doncs, les decisions que es prenen a les publicacions científiques respecte d’aquestes dades “han d’assumir un cert grau d’incertesa”.

Per divulgar com més ràpid millor la recerca que podria salar vides, moltes editorials de revistes d’elit que cobren quotes de subscripció elevades, com ara Science, The Lancet, el Journal of the American Medical Association i The New England Journal of Medicine, han concedit a tots els internautes accés gratuït al contingut relacionat amb el coronavirus. Thorp explica que, a més, han animat els investigadors a penjar els seus articles en servidors de prepublicació, unes plataformes que permeten que tothom pugui accedir als documents abans que passin per la revisió d’experts. “D’aquesta manera, no decidim si el món ha de tenir o no la informació -puntualitza-, sinó si és una part del corpus científic que mereixi l’aval del nostre procés de revisió a càrrec d’experts”.

Tanmateix, per definició, fa de mal dir si una prepublicació és “fiable, digna de confiança i rigorosa”, comenta Peter Drotman, redactor en cap d’ Emerging Infectious Diseases, una revista que publiquen els Centres de Control i Prevenció de Malalties dels Estats Units, tot i que n’és editorialment independent, i que sempre ha sigut d’accés gratuït. D’altra banda, però, el fet que els investigadors posin a disposició del públic els seus treballs en una fase preliminar podria ajudar el conjunt de la comunitat científica a col·laborar de manera més eficient i efectiva. Així, per exemple, es poden confirmar ràpidament els resultats d’uns i altres, i poden servir de punt de partida per a conclusions ulteriors. D’aquesta manera, s’eliminen duplicacions innecessàries dels experiments.

Un brot de verola com a origen

Les revistes científiques parteixen de la base que els seus lectors són altres científics, no pas el públic general. Però, de fet, van sorgir en la seva forma actual durant una pandèmia com a resposta a la demanda popular d’informació. A principis dels anys 20 del segle XIX, un brot de verola va castigar París i altres ciutats franceses. En aquella època, existia una nova vacuna, però hi havia versions contradictòries sobre la seva eficàcia.

Els membres d’una institució mèdica parisenca molt influent, l’Acadèmia de Medicina, es van reunir per debatre quines recomanacions calia impartir a la nació. Tradicionalment, aquestes reunions se celebraven a porta tancada, però la Revolució Francesa havia donat pas a una nova era de transparència als poders públics, i es va permetre que hi assistissin periodistes.

El debat científic que aquests van descriure va suscitar descontent entre alguns membres de l’Acadèmia que esperaven que s’emetés una declaració clara i unitària, explica Alex Csiszar, professor associat d’història de la ciència a la Universitat de Harvard. En resposta a les cròniques, l’Acadèmia va intentar recuperar el control del missatge publicant el seu propi informe setmanal sobre les deliberacions internes que es produïen a l’organització, que va evolucionar fins a convertir-se en les revistes acadèmiques actuals.

Avui dia, aquestes publicacions són, en general, massa especialitzades perquè el comú dels lectors les entengui fàcilment. Per aquest motiu, el concepte d’“accés lliure” és, en relació al públic, “més una idea que una realitat”, comenta Csiszar. Tot i això, és indiscutible que la pandèmia actual ha fet augmentar el nombre de lectors tant de les diverses publicacions científiques com dels articles que les citen a la premsa generalista. Abans del mes de gener, l’article més llegit d’Emerging Infectious Diseases, un estudi del 2006, acumulava 20.000 visites. L’article més consultat a hores d’ara també data del 2006 i ha rebut més de 480.000 visites. Es tracta d’un document que proporciona instruccions per confeccionar “mascaretes respiratòries senzilles” a partir d’una samarreta.

El paper de la ciència

Les implicacions a llarg termini d’aquest creixement sobtat de l’interès per la ciència són un interrogant. A Thorp li preocupa especialment que hi hagi un efecte rebot si l’opinió pública té la percepció que els científics s’han excedit en les seves promeses d’oferir solucions a la pandèmia.“És difícil comunicar avenços i alhora advertir adequadament del temps que es pot trigar [a complir un objectiu] o de la possibilitat que no surti bé”, va escriure Thorp al mes de març en un editorial. “No és només reparar un avió mentre vola, sinó reparar un avió en ple vol mentre encara n’estan dibuixant els plànols”.

Tot i això, si les autoritats haguessin fet cas de les dades científiques disponibles abans, potser ara no seríem a l’avió. El 31 de gener The Lancet va publicar un article que pronosticava una pandèmia mundial i assegurava que “s’haurien de posar a punt els plans de preparació per executar-los de manera immediata i, entre altres coses, assegurar les cadenes de subministrament de productes farmacèutics, material de protecció personal, subministraments hospitalaris i dotar-se del personal necessari per afrontar les conseqüències d’un brot d’aquesta magnitud a escala mundial”. La sanitat pública britànica “no va prendre cap d’aquestes mesures”, escriu Horton. Tampoc no ho van fer els organismes nord-americans competents en matèria de sanitat ni la Casa Blanca.

És clar que tot això escapa al nostre control com a individus. Així doncs, a banda de seguir les indicacions de salut pública, ¿com hem d’actuar davant dels estudis i les notícies citades pels que no són científics, si volem protegir millor la nostra salut? És important comprovar les fonts i fer cas de la informació procedent de publicacions respectades.

Això no obstant, cal recordar que fins i tot les recomanacions subjectes a una revisió per experts més estricta són susceptibles de canviar una vegada i una altra. Així és com funciona la ciència i ara funciona més ràpid que mai. Si dipositem la nostra confiança en una sola conclusió, és fàcil que ens angoixem quan l’esmenin. En canvi, si, per imperfecte que sigui, confiem en el procés, estarem més preparats per canviar i adaptar-nos a les novetats, que és el màxim a què podem aspirar en aquests moments.

Copyright The New York Times