Tres de cada quatre metges han hagut de fer front a dilemes ètics durant la pandèmia
La pressió pel covid empitjora la salut emocional dels facultatius, que són els sanitaris que menys ajuda psicològica demanen
BarcelonaTres de cada quatre metges espanyols han hagut de fer front a un dilema ètic o deontològic en l’exercici de la professió durant l’any de la pandèmia. Els han patit sobretot les professionals joves i dones, amb contracte temporal i treballadores del sistema públic, segons conclou l'enquesta que la Fundació Galatea ha elaborat per saber l'estat de salut emocional d'un col·lectiu que ja abans de l’esclat del coronavirus patia estrès i allargava l'horari laboral més enllà de les 40 hores. “S’han viscut setmanes horribles”, ha dit Tomás Cobo, president de l’Organització Mèdica Col·legial (OMC), per il·lustrar la frustració, la por i el cansament dels facultatius, que amb els hospitals i les UCI desbordats van haver de “decidir literalment a qui salvar”.
Tot i que la situació ha millorat en relació amb la primera i la segona onades i el procés de vacunació ha portat aire, encara ara els indicadors de la salut dels professionals se'n ressenten si es comparen amb els registrats abans de la pandèmia. Sis de cada deu manifesten estar esgotats i estressats, el doble que abans de l’aparició del covid, segons l’enquesta feta a uns 5.000 metges de tot Espanya, que també constata com s’han triplicat els professionals que diuen que estan al límit de les capacitats. Haver de fer front a una malaltia desconeguda, sense material de protecció adequat ni tractament, amb una acumulació de pacients i una taxa de mortalitat inèdita, ha portat un 20% dels més grans a pensar que ha arribat l’hora d’avançar la jubilació, i un terç s’han plantejat en algun moment deixar la professió, tot i que només un 4% hi continua decidit.
No és metge però la Núria (demana no ser identificada) encaixa en bona part d’aquest retrat de la fatiga professional. Infermera d’una residència de gent gran, es va notar sobrepassada durant la primera onada veient com anaven emmalaltint els residents, de qui coneixia la vida, els gustos, les virtuts i els defectes i fins i tot els noms dels fills. “No podia deixar-los morir sols i encara que fos amb cinc guants a sobre, els agafava les mans”, diu encara emocionada. Recorda la tristor i la impotència d’haver d’informar de la mort d’un resident, de dir a un grup de germans que només un podia entrar-hi per acomiadar-se'n i de com es morien sols.
“Em passava les nits sense dormir, dormint zero –afirma–. Sempre pendent de qui tenia febre, de la tos de l’un i de l’altre”. Una amiga metge la va alertar que no podia continuar així i la va adreçar al servei de teleassistència que la Fundació Galatea acabava de posar en marxa per ajudar psicològicament els professionals sanitaris. N'hi han passat uns 1.400 i la majoria són dones com la Núria: primer, perquè són el gruix de la professió, però també perquè, malgrat totes les reserves que se les associï amb trastorns emocionals, són més favorables a buscar suport. El 38% dels atesos durant aquest any són metges i un 43% són infermeres i auxiliars d’infermeria que, per regla general, s’estimen més buscar aquesta ajuda de manera anònima i fora del seu àmbit territorial.
Teràpia de relaxament
La Núria va fer set sessions de teràpia amb la psicòloga i admet que li va anar “superbé” perquè li va fer adonar que realment tenia un problema i li va aportar tècniques per aprendre a relaxar-se. “En aquella hora de consulta era el moment en què podia desfogar-me, vomitar tot el que tenia dins i no m’havia atrevit a explicar a ningú conegut”, admet, i afegeix que a la pressió de la residència s'hi va ajuntar la por de què podia passar a la seva família i la incertesa del futur.
La mateixa por que va passar Eva Córdoba, una auxiliar d’infermeria d’un hospital comarcal, que subratlla que mai s'hauria imaginat viure “l’infern” d’una pandèmia. Les auxiliars són el col·lectiu que més a prop dels pacients són, perquè s’encarreguen de la higiene personal, del menjar i del canvi de posició del pacient. “Al principi plorava quan havia d’entrar amb les bosses de plàstic”, explica amb la veu trencada. “Plorava per tots, per mi, pels pacients, pels meus fills, per veure les companyes plorant”, continua. Es va plantejar demanar ajuda psicològica, però diu que va recuperar forces en els quinze dies que va estar de quarantena obligatòria perquè li van servir, malgrat tot, per descansar. "La situació ha millorat, però és difícil oblidar tot el que vam patir", afirma.
Totes dues coincideixen a dir que les famílies dels pacients es van comportar "de 10", puntua Córdoba, malgrat totes les circumstàncies adverses imposades per les restriccions, la falta d'informació dels familiars ingressats i de la soledat en tot el procés. Segons l'enquesta de la fundació, la majoria de metges també diuen haver-se sentit acompanyats pels seus companys i equips, així com dels pacients, però en el cas d'un terç dels enquestats assenyalen que han notat que la direcció i la gerència dels centres sanitaris no han estat a l'altura.