“Necessitem estabilitat”: la vida després d’un desnonament

Barcelona"[Els policies] Són molt hàbils amb la comunicació no verbal; saben com fer-te petita. M'anaven agafant del braç i em repetien: «Senyora, entrem a dins a negociar, entrem»". Després d'hores resistint al desnonament de la seva família, en plena pandèmia, la Kelly, de 26 anys i mare de dos fills, va cedir. "Un cop a dins, no hi va haver cap negociació: em van demanar el contracte i, com que no en tenia, ens van demanar que marxéssim", relata. "L'advocat de la propietat va consultar als jutjats si es podia ajornar, però van dir que no tenien dates i que havia de ser ja". Els van fer recollir ràpid "quatre joguines i coses dels nens i una mica de roba" i van sortir al carrer: "Com gossos, molt fort". Va passar el 27 de setembre. Ella té el dia gravat a la memòria.

"Jo tinc somnis, saps? Soc jove, tinc dos fills, una carrera d'enginyeria a mitges; jo no vull viure sempre d'ajudes, jo tinc projectes". La història de Kelly Rodríguez, el seu marit, Antonio Gómez (36 anys), i els seus dos fills de 9 i 6 anys ha impactat durament al barri de Sant Andreu, i en especial al sindicat d'habitatge del barri. Ara la família, que tot just comença a superar l'ensurt, ha explicat a l'ARA com ha sigut la seva vida des d'aquell dia, quan es van quedar sense sostre enmig de la crisi sanitària i a les portes de la segona onada del covid-19. Malgrat ser molt joves, no és la primera vegada que aquesta parella es reinventa. Primer els va tocar fugir del seu poble, a les muntanyes de Colòmbia, amenaçats de mort pels grups guerrillers: "El meu home era policia", aclareix la Kelly. Bogotà els va mantenir segurs durant un temps, però després van decidir emigrar a Espanya. Lluny de trobar seguretat, la seva vida aquí s'ha convertit en una altra cursa d'obstacles.

Després d'un any i mig d'alberg en alberg –mentre arreglaven l'asil, el permís de treball i intentaven convalidar la carrera d'enginyeria d'ella–, l'Antonio va trobar feina de paleta: un contracte indefinit. Amb la seguretat que dona un sou al compte bancari, van donar veus per trobar pis. Però els van estafar. Així va arribar el desnonament i el malson. "Vam contactar amb el propietari perquè volíem arreglar-ho tot i pagar un lloguer normal. Teníem un sou, però no va acceptar", explica aquesta jove.

El barri es va mobilitzar, però el sindicat no va ser a temps de fer-hi res. Van demanar ajornaments i tenien un informe favorable dels serveis socials i, a més dels menors, en el moment del desnonament, la família també estava acollint una dona gran del barri, que havia patit covid amb seqüeles de llarga durada –que li impedien treballar– i a qui van fer fora de l'habitació on malvivia rellogada. Res va aturar la comitiva. A partir d'aquí, la història és semblant a la de molts desnonaments.

"Aquell dia sis furgons dels Mossos van tallar el carrer des de les 6 del matí. Havíem fet alguna maleta, però confiaven que no ens deixarien al carrer", relata la Kelly encara nerviosa. "No van deixar que s'acostés cap veí ni ningú a assessorar-me", assegura. Un cop al carrer, aquella mateixa tarda es van presentar a les oficines d'habitatge i finalment els van oferir una "residència per a famílies". La dona gran que vivia amb ells es va quedar sense alternativa oficial.

"Volem i podem pagar un pis"

"Vam anar a parar a una habitació molt petita amb dues lliteres", recorda la Kelly, que no va parar de pressionar l'administració amb el seu cas. "Allà no podíem refer la vida, els nens no van poder començar el col·le i estàvem anímicament tots destrossats", recorda. Ara els han cedit un pis. Però continuen sentint-se en fals.

"Necessitem estabilitat; estem buscant pis propi: podem i volem pagar un lloguer, només falta que trobem un propietari que el tingui a un preu raonable", defensa la Kelly, que explica que no reben cap altra ajuda a banda d'aquest pis temporal perquè el seu marit disposa de sou i contracte indefinit. "No entrem en el perfil, però és que tampoc volem viure de les ajudes", remarca. "No entenc el concepte que té l'administració dels immigrants. Els llatinoamericans tenim fama de no voler treballar, sembla que vinguem a demanar, que només vulguem dormir i menjar i prou. No és el nostre cas", insisteix aquesta mare de família que guarda escrupolosament totes les factures per arribar a tot i poder demostrar cada despesa familiar.

"Jo tinc somnis, objectius –insisteix–, i vull sentir-me feliç com a dona i útil per a la societat. No vull que els meus fills creixin amb un referent d'una mare que només cuina, planxa i recull. Vull acabar la meva carrera –i conclou– perquè jo tinc somnis, saps?"