Carbó a la fàbrica dels regals de l'Hospitalet

L'Hospitalet del LlobregatSap que el temps li va en contra però els anys de carrer l’han fet un supervivent, així que el Douglas, com coneixen al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet aquest camerunès, s’ho pren com un obstacle més. L’Ajuntament de la ciutat l'ha informat que ha d’abandonar la casa que ocupa des de fa més de cinc anys a Can Trinxet, un recinte fabril de principis de segle XX catalogat com a patrimoni local i on s’instal·la la fàbrica de regals que s’ha muntat a correcuita com a alternativa a l’espectacle de la cavalcada de Reis, suspesa a causa del coronavirus. Douglas Etim explica que a dins de l’única de les naus rehabilitada fan "alguna cosa per als nens” però no entén les presses que hi ha al consistori per fer-lo fora si la seva presència, apunta, "no molesta".

De fet, explica que en aquests anys en què ha estat vivint a la caseta –en realitat, una barraca–, en una finca tancada de Can Trinxet, no ha tingut cap problema amb ningú, ni amb les autoritats ni molt menys amb els veïns del barri, que al conèixer la seva situació s'hi han mostrat solidaris. “Fins dissabte [19 de desembre], quan van venir els de l’Ajuntament per dir-me que me n’havia d’anar de seguida”, relata fumant una cigarreta. Des de llavors, la plataforma Can Trinxet Viu s’ha mobilitzat per ajudar-lo i donar-li suport. Bàsicament, expliquen des de l’entitat veïnal, “per guanyar temps” perquè si el fan fora no només es queda sense sostre –en plena pandèmia– sinó també sense el lloc on guarda la ferralla que recull i ven.

El tinent d’alcalde de l’àrea de Benestar i Drets Socials de l'Ajuntament de l'Hospitalet, Jesús Husillos, desvincula els dos fets, la voluntat de desnonar i la fira nadalenca, i insisteix que el Douglas “ha rebutjat totes les ajudes” que el consistori li ha posat sobre la taula. “Li hem ofert una estada a la residència Els Alps, però no hi vol anar i no el podem obligar a anar-hi”, s’explica el regidor. Als serveis socials del municipi coneixen el Douglas i la seva situació de sensellarisme, però no consta que hi hagin fet cap intervenció. L’home diu que té 66 anys, 40 dels quals vivint a Espanya, però sense cap paper que ho acrediti, més enllà de l'empadronament a l’Hospitalet –precisament, a l’alberg on no vol anar– que li ha permès tenir la targeta sanitària i poder rebre tractament de metadona en un centre de seguiment. “Cada cop menys dosis”, subratlla el Douglas.

El Douglas explica la seva història de quan va arribar a Europa “com una aventura” i que, després de voltar, va tornar a Catalunya. La mala vida el va dur el 1997 a complir condemna per tràfic de drogues a Can Brians, on va treballar als tallers –“fent de tot: electricitat, bosses, roba”, recorda–, però un cop al carrer es va trobar que no rebia cap renda pels anys cotitzats. “Mai he demanat ni he rebut cap ajuda”, explica, amb el carro d’anar a comprar amb què transporta les seves pertinences mig buit, només amb alguna olla i una guitarra velles que va trobar fa uns dies remenant la brossa. Des que sap que té l’Ajuntament pressionant-lo perquè marxi intenta no anar gaire lluny de casa seva, malgrat que la seva pobra economia de supervivència pura i dura se'n ressent. Per acabar-ho d’arrodonir, explica que el preu de la ferralla s’ha enfonsat i que el quilo es paga a vuit cèntims, enfront dels 20 d’abans de la pandèmia.

Per això no vol ni sentir a parlar d’un alberg o un pis compartit. Primer, perquè diu que hauria de deixar el seu modus vivendi, ja que necessita lloc per emmagatzemar el que recull dels contenidors, i, després, perquè des que va sortir de la presó prefereix viure sol. “No he portat mai ningú a casa. Mai”, explica, i afegeix que, per experiències anteriors, no vol compartir habitatge perquè la gent s’emborratxa i es baralla, i ell, a més, està bé tot sol.

Una reacció habitual

A Cepaim, una associació del tercer sector acostumada a tractar persones sense sostre, no li sorprèn la decisió del Douglas. Raúl Martínez, membre d'aquesta associació, confirma que és “habitual que es rebutgin ofertes de reallotjament que no s’adeqüen a les necessitats dels sensesostre” i afegeix que, com va passar amb els supervivents de la nau cremada a Badalona, sovint “no es refien de l’administració”, el que suposa un “fracàs del sistema”, que és incapaç de donar solucions ajustades a cada cas. Per això el Douglas està intentant que algun amic el deixi quedar-se en algun local o trobar una altra nau per traslladar-s'hi amb totes les seves coses.

Dimarts passat, l’Ajuntament va enviar un parell de camions per netejar la zona on viu, però sense cap ordre van haver de girar cua. L’endemà, però, un operari municipal va tancar la tanca que separa una petita plaça amb gronxadors per a criatures de l’annex de Can Trinxet. Cap problema: el Douglas exhibeix agilitat i té traça per saltar la tanca sense problemes. A l’interior troba un segon obstacle i ha de grimpar de nou per entrar a casa seva, tapiada i sense finestra ni porta –hi accedeix pel sostre–. A la paret exterior llueixen unes recents il·lustracions de l’artista urbà Garbi KW. Tret de les figures coloristes, al voltant hi regna la misèria, una misèria idèntica a la dels milers de persones sense un sostre digne que hi ha a Catalunya.

Husillos explica que fa temps que l’Ajuntament vol remodelar Can Trinxet però que ho ha de fer a poc a poc perquè és una actuació molt cara. La demolició de la barraca del Douglas és una de les obres pendents. Prèviament, les màquines ja van destruir un hort veïnal, denuncia la plataforma Can Trinxet Viu.

Retrobada familiar

Però no tot són males notícies per al Douglas. Desarrelat de la seva família biològica –"dels sis germans que érem només quedo viu jo", explica–, aquest estrany 2020 ha suposat retrobar-se amb dos nebots seus que viuen i treballen a Madrid. Un amic del Douglas va penjar una foto seva en una pàgina de Facebook de la diàspora camerunesa i, oh sorpresa, el marit d'una neboda va intuir que podria ser aquell oncle que fa quatre dècades va marxar del país i que tots creien mort. Encara no s'han vist, però el Douglas no amaga que li fa il·lusió haver reconnectat amb els seus, encara que siguin de la generació que no coneix. Potser per això ara rumia tornar al Camerun. S'ha donat "un any" de marge per recollir els diners per pagar el passatge i poder començar una nova vida. "Sí, he decidit que vull tornar", diu, i admet que quan va arribar a Europa mai s'hauria imaginat acabar malvivint sense ni tan sols un sostre.