Salut sobre quatre rodes

BarcelonaÉs dilluns i s’obre la consulta mèdica de l’església de Santa Anna de Barcelona en una de les capelles laterals de l’imponent claustre. L’improvisat ambulatori té cura del centenar de persones que cada dia s’hi acosten per tenir un plat calent. Entre estampes catòliques també poden curar-se alguns mals físics lleus però que per a una persona que viu al carrer no sempre són fàcils de tractar-se. “Problemes dentals, oculars, traumatismes, ulls de poll, fongs o mals de panxa” són les atencions més habituals, detalla la dermatòloga Montse Pérez, que tot i portar que fa anys que és voluntària a l’Índia, explica que Santa Anna encara li ha tocat més la fibra que tota la lepra que va veure en les seves estades asiàtiques perquè són situacions de pobresa i necessitat a la seva mateixa ciutat.

Al seu costat la infermera Esther Martín, amb un llarg currículum de cooperant, assenteix i afirma que en aquests mesos no han detectat cap dels usuaris amb símptomes compatibles amb el coronavirus. “Ni una tos que t’ho faci sospitar”. De fet, segons fonts oficials, el covid-19 ha tingut poc impacte mèdic entre les persones sense sostre.

Pérez i Martín són dues de les sanitàries més veteranes de les consultes i ara estan centrades a fer realitat Salut Sense Sostre, el nou somni –repte– que s’han proposat per poder estendre els serveis mèdics en altres recursos socials que atenen persones que viuen al carrer o vulnerabilitzades. Compten amb el personal sanitari però els falta l’essencial: “Una furgoneta gran o una ambulància” per habilitar-hi un “petit dispensari” amb què recórrer la ciutat. Aviat passaran consulta a les Missioneres de la Caritat de la plaça Sant Agustí, però disposar d’un vehicle els permetria arribar a més gent. I un camió com els dels bancs de sang? “Això ja seria total!”, responen.

Doctora i infermera ja fa un any i mig que atenen a Santa Anna i amb el temps han aconseguit animar col·legues especialistes per ampliar els seus serveis. La consulta compta ara amb un optometrista i un tècnic de pròtesis dentals que de manera voluntària regalen temps i coneixement. “Hi ha usuaris que fa anys que han perdut les dents, imagina què es pot menjar sense cap peça”, explica la infermera Martín, que comenta l’emoció que un dels pacients sent perquè aviat estrenarà dentadura. També hi ha qui ha recuperat visió gràcies a unes ulleres noves reciclades per l’optometrista, amb la graduació més pròxima que ha trobat. Són petits èxits, com donar unes plantilles a un altre usuari a qui una mala posició de peus li afecta la columna i el maluc. Els peus són el punt feble de les persones que es passen el dia al carrer, vivint-hi o buscant-se la vida d’aquí cap allà.

És la segona consulta que passa la podòloga Elena García en una capella presidida per l’escultura d’una marededéu i afirma que també “s'ha enganxat” a aquest voluntariat. S’encarrega de llimar ungles i durícies dels peus, una de les parts del cos més vitals per a una persona que s'ha de passar bona part del temps al carrer. Jaume Mir, de 77 anys, s’asseu a la butaca i demana a la doctora que li arregli “només les ungles grosses” perquè ell ja se'n surt bé amb la resta. Finalment, l’especialista li fa un repàs complet. Mir viu en una habitació a l’Hospitalet amb quatre persones més i cada dia, explica, agafa el tren fins al centre de Barcelona per aconseguir el dinar, mentre que per al sopar passa “amb qualsevol cosa”.

En una capella veïna, dues joves psicòlogues han acabat de passar consulta. Si la cura del cos és important, la de la ment també, asseguren Hanna Bori i Esther López. Totes dues coincideixen a dir que les feixugues condicions que els toca viure i les dures biografies que molts dels usuaris arrosseguen fan que ells mateixos “no tinguin com a prioritat les emocions”. Per això, han de fer que els pacients s’hi acostin i se sentin còmodes per obrir-se i explicar què els passa. A la capella o “fumant una cigarreta al carrer”, diu Bori, que fa un any que és voluntària. De les converses constaten molta “depressió i ansietat, ràbia, decepció i frustració” al veure’s abocats al carrer després d’haver fet el pas d’immigrar per ser “l’esperança de la seva família”. Quant als usuaris autòctons, encara són més contraris a sincerar-se perquè associen psicologia amb “estar bojos”.

En temps de distància física, a Santa Anna la paraula que més cops pronuncien els voluntaris és “donar escalfor” perquè els usuaris se sentin menys sols. “No és només donar-los menjar o una dutxa sinó “l’escalfor humana”, diu María José López-Pinto, avui encarregada de repartir les albergínies farcides.