"Al carrer qui té un cartró té un tresor"

BarcelonaFalta mitja hora per al toc de queda nocturn i la plaça del Macba del Raval de Barcelona es buida molt a poc a poc dels joves que s'han passat tota la tarda bevent i patinant. A pocs metres d'allà, al carrer Elisabets, ja comencen a aparèixer els primers cartrons, mantes i algun carro ple a vessar de roba o ferralla. El toc de queda que marca el camí cap a una casa, amb sostre, marca també el moment en què les persones que viu al carrer enfilen cap al punt on passaran la nit. La casa sense sostre.

Es fa pesat, voltar per la ciutat durant tot el dia buscant-se la vida fins que es troba cert repòs sobre d'un cartró. Mohamed Laauina apura una cigarreta parlant amb el seu company Víctor Vicente sota la porxada de la plaça Vicenç Martorell abans de tancar els ulls i intentar descansar, aliens a la fressa que fa un grup de persones sensesostre. El Laauina porta 20 dels seus 44 anys a Espanya i cinc al carrer, després d'haver-se quedat sense feina i haver perdut "la força, el cor, tot" malvivint als carrers. Avui li tocava dutxa als serveis del barri de Navas. Més de quatre quilòmetres d'anada i de tornada. Uns quilòmetres més per tenir un plat calent en un menjador benèfic del Born. A les deu de la nit diu que està cansat del dia, però també que ja no pot més "d'aguantar i d'estar al carrer" per haver d'estar alerta, "amb un ull obert" perquè, malgrat que no té "res", li fa por que li vulguin robar i sobretot que li facin mal si l'enganxen amb la guàrdia abaixada.

Fa uns mesos que va trobar aquest racó de la plaça, on ja hi havia Víctor Vicente, extreballador de la Nissan, "amb un problema de drogoaddicció amb la cocaïna" que li va fer perdre la feina i la família. La seva activitat principal durant el dia és "caminar, caminar i caminar". Estirat, i a dins del sac de dormir, explica que té 54 anys i que en l'última dècada dorm en albergs o hostals quan té diners i que si no, com és el cas d'ara, al carrer.

L'home va començar sota un sostre el confinament de la primavera, però el va acabar dormint al ras, primer a la Barceloneta i després en aquesta zona del Raval. "No hi havia ningú per la ciutat, només jo en aquesta plaça", diu, i recorda els dies en què es van tancar tots els serveis de menjador i els bars. "Tampoc no hi havia cartrons", diu, i explica com és d'important trobar-ne un de nou i net, sovint perquè la humitat "és mortal per als ossos" i l'ús fa que de seguida sigui "inservible"". La pandèmia, per la reducció de l'activitat comercial, ha fet de l'humil cartró un valor a l'alça per als que dormen al carrer. "Un cartró nou és un tresor", diu Vicente, que ha comprovat en el seu propi cos com sobreviure a la intempèrie "matxaca, i molt".

Com Vicente i Laauina, que junts sumen 15 anys al carrer, 365 persones més que viuen als carrers de Barcelona van respondre a l'enquesta que ha fet la Fundació Arrels per conèixer quin ha sigut l'impacte de la pandèmia en el col·lectiu. L'entitat va reclutar recentment 750 voluntaris que a partir de les vuit del vespre havien d'anar a trobar sensesostre, mapa en mà, per localitzar-los i identificar-los. La consigna abans de sortir pels carrers és no despertar qui estigui dormint i ser molt respectuós a l'hora de fer les preguntes.

Nou de cada deu entrevistats són homes i, de mitjana, tenen 45 anys. Tres quartes parts han nascut a l'estranger i el 14%, a Catalunya. La meitat dels que van respondre a l'enquesta afirmen que la seva situació personal ha empitjorat a causa de la pandèmia, i per a un terç més continua igual de precària que sempre. Els voluntaris han localitzat 867 persones, una xifra molt inferior als 1.239 que es van identificar al maig i que per a Arrels no recull la fotografia real perquè, a causa del toc de queda, l'acció es va haver de fer entre les vuit del vespre i onze de la nit, quan encara hi ha molta gent que no s'ha plantat al lloc on passarà la nit.

A pocs metres d'on Vicente i Laauina intenten dormir, un altre grup de senseostre té la nit més animada. Al centre hi ha un matalàs amb moltes nits a sobre que Sonan Singh ha aconseguit "per allà" i manté com una caríssima relíquia. Mentre no es decideix a dormir, el seu company Khalid Arsalan participa en l'animada conversa estirat, conscient que els minuts passen i que el seu destí immediat és dormir en uns cartrons atrotinats perquè aquesta nit no n'ha buscat d'altres. Diu que "els educadors de carrer no surten als carrers" per oferir ajuda, així que durant aquests mesos s'han espavilat buscant els serveis que anaven obrint.

A Carlos Reyes, un mexicà de 42 anys comercial de professió, l'alcohol el va deixar primer sense feina i després sense família, perquè la dona el va fer fora, farta que tot s'ho emportés l'ampolla. No li retreu res, i fins i tot es mostra comprensiu perquè de tant en tant li dona un cop de mà amb diners o li compra roba, com la caçadora que porta en aquesta nit en què a Barcelona ja ha començat a fer fred. Reyes va estrenar la vida al carrer just quan va acabar el confinament dur i no hi havia ningú per demanar ajuda, i assenyala que ja s'ha adonat que la llei del carrer és la del més fort. "M'he deteriorat aquests mesos al carrer, el meu cos s'ha ressentit de no dormir, de menjar malament", afirma.

Es queixa que no ha aconseguit trobar cap ajuda, perquè quan va a l'oficina del districte li demanen que demani "cita prèvia", un tràmit que li és impossible perquè, com molts dels que sobreviuen al carrer, no té telèfon mòbil, i encara menys amb connexió a internet. "L'únic que vull és actualitzar la meva documentació, perquè amb el NIE –el número d'identificació per a estrangers– no tens possibilitat de tenir feina ni d'optar que et rebi l'assistenta social", diu. Porta una manta a tot arreu –"és l'única cosa de valor que tinc"– i confia que d'aquí uns dies la seva vida millori. "Els dilluns es treuen els matalassos vells als carrers", explica.