Angie Rosales: "La salut emocional de la població és molt important i és aquí on el nostre paper és clau"

BarcelonaMolts pacients hospitalitzats amb covid-19 han sentit de prop la solitud i la tristesa. Així i tot, els pallassos dels hospitals han intentat fer-los companyia i arrencar-los un somriure en els moments més complicats. El seu paper ha sigut clau gràcies a la seva tasca emocional cap als pacients, familiars i acompanyants, així com als professionals sanitaris. Tanmateix, no són considerats personal essencial i no tenen accés als recursos que necessitarien. Angie Rosales, fundadora de l’ONG Pallapupas, explica que vol que els pallassos siguin un estàndard als hospitals catalans i és per això que han iniciat converses amb el departament de Salut per aconseguir-ho. Així mateix, Papallupas, que va guanyar el premi social Tatiana Sisquella el 2015, ja ha llançat una campanya de recollida de firmes a través de Change.org per reclamar que la cura emocional a través del riure i de l'humor siguin imprescindibles dins del sistema de salut català. 

Com va afectar l’arribada de la pandèmia a Pallapupas?

— Ens va agafar fora de joc i no ens ho esperàvem. Vam decidir contactar amb totes les entitats d’humor dels hospitals espanyols i europeus per compartir el que fèiem i buscar idees i no deixar de fer la nostra feina. Volíem que l’humor seguís sent un suport per a la gent que estava malalta. Els dos primers mesos vam fer connexions online a través de les xarxes socials i en alguns centres hospitalaris fèiem videoconferències amb els pacients amb l’ajuda del personal sanitari. No podíem fer res més.

Com va canviar la manera de treballar pel fet d’estar en contacte amb els pacients a través d’una pantalla?

— Va canviar completament. L’empatia, el contacte emocional amb el pacient i la mirada cara a cara són aspectes bàsics que es perden. Així i tot, online també es poden fer coses i ho vam aprofitar. Crec que és el futur, ja que tard o d’hora Pallapupas haurà de fer moltes més accions a través d’una pantalla. 

En temps de covid-19, també cal riure i tenir companyia per evitar la solitud?

— Sens dubte. Tanmateix, no vam ser considerats essencials i tampoc ho som ara. Durant la pandèmia no hem tingut el paper que ens hauria agradat. Els pallassos d’hospital complim uns protocols molt estrictes i seguim una metodologia molt marcada. En països com Israel els pallassos són un membre més dels centres sanitaris. 

Per tant, els pallassos haurien de ser considerats personal essencial?

— Nosaltres creiem que sí. De fet, abans de la pandèmia vam fer un focus group amb personal sanitari, antics pacients i familiars en el qual ells mateixos ens van dir que els pallassos havien de ser essencials. Els equips quirúrgics ens demanen que estiguem als quiròfans per donar suport als pacients. El covid-19 ha posat de manifest que la salut és alguna cosa més que l'absència de malaltia. La salut emocional de la població és molt important i és aquí on el nostre paper és clau. 

Per què fins ara no s’ha donat prou importància a la cura emocional a través de l’humor? 

— La pandèmia ens ha fet veure que som fràgils i vulnerables. Les relacions socials són molt més importants del que ens pensem. La biologia no ho és tot. Pots tenir un cos sa i pots sentir-te trist. Som éssers complexos i molt misteriosos. La ciència ha avançat molt, però no pot anar sola. La salut emocional és bàsica. 

Un cop passada la primera onada de la pandèmia, Pallapupas torna a entrar a quiròfans, a planta i ara, fins i tot, a les UCI. 

— Des de Pallapupas som conscients que no és el mateix fer riure en un quiròfan que en una habitació. Són espais molt diferents i condicionen molt la nostra metodologia humorística, que adaptem en cada cas particular. La feina dels pallassos no és tan fàcil. Reben una formació mèdica i psicològica. Tot està molt pensat i meditat.  

Quina és aquesta metodologia que utilitzen els pallassos per fer riure els pacients?

— D’entrada, hem de saber per a quin centre treballarem. Adaptem les nostres actuacions en funció de la situació de la persona ingressada. No és el mateix tractar un infant que ha d’operar-se o una persona de 60 anys que ha rebut la notícia que té un càncer. Així mateix, el personal sanitari ens dona tota la informació del pacient per saber com hem d’actuar. El pallasso Pallapupas també ha de saber com està la situació per fer estratègies d’adequació de l’humor en funció del públic. 

¿És més fàcil fer riure un infant o un adult?

— El Tortell Poltrona sempre diu que els nens són més generosos en termes d’humor. Els infants no tenen el bagatge cultural dels adults i s’enfronten a les situacions noves d’una manera genuïna. Als adults també els hi agrada majoritàriament tenir la presència dels pallassos. Però sí que és veritat que a vegades hi ha alguna reticència que amb els infants no trobes. La gran lliçó de Pallapupas és que la vida s’ha de gaudir mentre es té i això ho sap una persona que està malalta. Els prejudicis venen de les persones que estan sanes. 

¿S’ha complicat la feina dels pallassos amb la pandèmia per culpa de la mascareta i l’obligada distància de seguretat?

— L’ha condicionat molt. La mascareta ha complicat les coses, tot i que he de dir que els ulls en els pallassos són molt importants. Si els hi haguessin tapat els ulls, sí que haurien patit molt. Així i tot, malgrat aquests condicionants, el feedback que rebem dels pacients i dels seus familiars és molt bo. 

Estan en 14 centres hospitalaris actualment. Volen arribar a més?

— Estem treballant per establir converses amb el sistema de salut català perquè els pallassos siguin un estàndard als hospitals. Volem que Pallapupas sigui essencial i volem una integració més forta i intensiva als hospitals. 

Com veu Pallapupas d’aquí cinc anys?

— Veig els nostres pallassos sanitaris integrats als hospitals catalans treballant colze a colze com un membre més del personal essencial de primera línia. Segur que els Pallapupas estaran molt més presents en els pròxims cinc anys. N’estic convençuda. L’humor ajuda molt a mirar la vida d’una manera diferent i més optimista. 

Quan va fundar l’ONG, pensava que arribarien a aquest punt?

— La veritat és que no. Mirant enrere és quan veig que hem aconseguit molta cosa. Vull que Pallapupas segueixi durant molts anys. L’empatia, el contacte humà i les emocions són claus.