La vacuna que canvia vides

BarcelonaLa vacunació avança i, amb ella, la recuperació, tímidament, d’algunes rutines que havien quedat aparcades amb el coronavirus. Sanitaris, gent gran i pacients amb càncer i immunodeprimits són alguns dels col·lectius que ja s’han vacunat. Parlem amb ells per saber com els ha canviat el seu dia a dia.

Pilar Recha, 85 anys: "La vacuna ha donat més tranquil·litat al meu fill que a mi"

El 4 i el 25 de març. A Pilar Recha, barcelonina de 85 anys, li va tocar la loteria aquests dies de març quan la van citar per a la primera i la segona dosis de la vacuna anticovid. “Tenia l’obligació de posar-me-la”, respon a la pregunta de si en algun moment va tenir por o fins i tot va dubtar de si havia de passar per la punxada al braç. No sembla una dona propensa a tenir por i s’expressa amb un to ferm i –potser queda malament– juvenil. Recorda com la vigília del confinament de la primavera del 2020 el seu fill es va presentar al pis amb un parell de bosses disposat a instal·lar-s’hi per no deixar-la sola en aquells moments d’incertesa general. La convivència, després de tants anys de vides independents, va ser força bona. Diu que durant tots aquells dies no es va “agobiar gaire” malgrat el rosari d’informació de mort i dolor, i que va “fer bondat” i va complir escrupolosament tots els protocols. Explica que una de les coses que més il·lusió li ha fet ara és poder tornar a abraçar la neta de 30 anys, que havia vist molt esporàdicament i sempre amb la mascareta posada. Com ara. “Sé que encara puc encomanar el coronavirus”, afirma per indicar que no abaixa la guàrdia.

La vacuna li ha donat calma però admet que el seu fill “encara està més tranquil” que ella sabent que la mare està immunitzada. “Cadascú que faci el que vulgui, però no puc entendre com hi ha gent que no vol vacunar-se”, exclama. Amb tot, diu que de moment ha relaxat molt poc les mesures de seguretat i higiene que prenia abans de vacunar-se però sí que s’ha animat a quedar per fer un cafè amb alguna de les amigues amb qui va perdre el contacte durant el confinament. Somia poder trepitjar aviat un museu i, mentre la situació epidemiològica millora, opta per sortir a passejar una mica al voltant de casa, amb l’ajuda del bastó, fent cas del consell mèdic de mantenir certa rutina d’exercicis per no perdre mobilitat.

Ara que ha tornat a viure sola, la Pilar està “agraïda” per haver recuperat les xerrades amb el Jordi, el voluntari de l’associació Amics de la Gent Gran que li fa companyia, i amb qui es va haver de conformar a parlar virtualment durant el confinament. “Ui, li explico moltes batalletes”, diu rient.

Alfonso Dacasa, 37 anys: “Em sento més segur a l’hospital que al supermercat”

La mascareta i el gel hidroalcohòlic fa vuit anys que formen part de la vida de l’Alfonso Dacasa, des que va rebre un trasplantament de medul·la òssia. Als 21 anys li van diagnosticar un limfoma no Hodgkin, malaltia de la qual es va recuperar, però als 29, una recaiguda i el posterior trasplantament li van deixar força seqüeles. “Soc un pacient crònic, immunodeprimit i propens a agafar infeccions greus. Tinc moltes patologies i quasi totes són una festa per al coronavirus”, explica amb bon humor. Com a tothom, la pandèmia el va obligar a modificar rutines, però, en el seu cas, va haver de prendre precaucions extres per no contagiar-se. Quan començaven a arribar notícies del coronavirus, va decidir deixar d’assistir a les classes de medicina, la carrera que cursa, i quan, finalment, es va decretar l’estat d’alarma, es va autoconfinar sol 50 dies a casa, lluny de la seva parella i la seva mare, les seves cuidadores habituals, per evitar contagiar-se. “Deixar de veure amistats, familiars i aparcar projectes és el que més m’ha afectat. La meva parella, a més, com que treballa amb nens també ha deixat de treballar, per prevenció, i això també ha impactat en l’economia familiar”, reconeix.

No obstant, la vacunació és una injecció d’esperança. Ja està immunitzat amb les dues dosis de Pfizer i la seva parella i la seva mare, amb la primera d’AstraZeneca. “Continuem anant amb cura però estem més tranquils, em sento més protegit”. No només per la vacuna sinó també perquè cada cop es coneix més el virus.

Està habituat a les visites a l’hospital, ja sigui per alguna infecció o per un control, però ara hi va amb més confiança. “Em sento més segur a l’hospital que al supermercat, on hi ha gent que s’aglomera i no manté distàncies. Em veuen en cadira de rodes però el que no saben és que soc una persona immunodeprimida”, diu. La vacuna també li ha permès recuperar una mica de vida social: “He començat a sortir una mica més. Sempre quedem a l’aire lliure i continuem mantenint distàncies però amb el plus de seguretat que dona estar vacunat".

"He canviat la freqüència amb què feia les coses, ara quedo més amb gent i he ampliat una mica el cercle”, diu l’Alfonso, que reconeix que tants mesos de pandèmia li han passat factura anímicament. A mesura que la vacunació avanci la seva parella també podrà tornar a la feina: “Això també ens canviarà la vida”. Amb tot, les classes a la Facultat de Medicina encara no les ha reprès i prefereix dedicar aquest any a recuperar-se.

Teresa Planella, 62 anys: “De cop, amb la vacuna, em va canviar fins i tot l’humor”

Tothom sap que són els que s’encarreguen d'adormir els pacients que s’han d’operar. Però no tants coneixen un altre vessant de la feina dels anestesiòlegs i que ha jugat un paper fonamental durant tota la pandèmia: ells són els encarregats d’intubar els malalts que no poden respirar i de cuidar els més greus a l’àrea de reanimació. “L’equip d’anestesiòlegs vam intubar més del 90% dels pacients de la primera onada”, recorda l'anestesiòloga del Consorci Hospitalari de Vic Teresa Planella, que admet que va patir molt, especialment, els primers mesos. “El de la intubació és un dels moments en què tens més risc de contagiar-te: has d’estar molt a prop del pacient, respirant l'aire que respira. Al principi no teníem tanta informació sobre el virus, i fins després de Sant Jordi no ens van fer les primeres PCR i no sabíem si estàvem contagiats. Encara ara quan hi penso torno a sentir aquella angoixa”. 

Té 62 anys, i el pitjor va ser intubar amics o coneguts de la seva edat. “És un hospital comarcal i és fàcil que els coneguis directament o indirectament. I molts eren pacients sense patologies greus, que eren igual que tu. I tu els havies d’intubar i alguns, malauradament, van acabar morint. I això encara et provocava més estrès”. De fet, a la primera onada, la majoria d’anestesiòlegs eren de la seva quinta. “Ara fa poc ens van tornar a fer proves i cap de l’equip ens hem contagiat, tot i que fem una de les maniobres amb més risc. I això vol dir que ens hem sabut protegir molt bé”, diu amb orgull. 

Després de mesos esperant les anhelades vacunes, al gener va rebre la primera injecció. “Quan va sortir a la intranet que ens hi podíem apuntar, si no vaig ser la primera, poc en va faltar. Hi havia gent que tenia algunes recances, però jo cap, ho tenia claríssim!” I gràcies a les dues punxades ara respira molt més tranquil·la: “M’ho deien: estàs més contenta. És que, de cop, amb la vacuna, em va canviar fins i tot l’humor: va ser com una alliberació”. Sobretot perquè ja no hauria de patir per si transmetia el covid als seus éssers estimats: “Em feia por contagiar el meu marit i les meves filles. I sobretot ho he notat amb els meus pares. Tenen 89 i 87 anys, i patia molt quan els anava a cuidar. Però ara ja els puc anar a veure sense por”.