Per mantenir les escoles obertes

Des del seu tancament precoç a l’inici de la primera onada de l’epidèmia per SARS-CoV-2 al nostre país, les escoles sempre han estat en el punt de mira. La manca de dades inicials i la por que el virus es comportés com ho fan altres virus respiratoris –com pot ser el de la grip– feien justificable el tancament.

De la mateixa manera, la incorporació progressiva de coneixements sobre el comportament benigne del virus sobre la població pediàtrica va portar a la reobertura dels centres, no sense incerteses, a mitjans del mes de setembre. En aquell moment, la immensa majoria de pediatres de Catalunya vam insistir en la necessitat d’aquesta reobertura i, alhora, ens vam comprometre a analitzar en detall el comportament del virus en els nostres infants i adolescents, tant pel que fa als quadres clínics que provoca com per la seva capacitat de transmissió de la malaltia en diferents àmbits com poden ser l’escola, les activitats extraescolars i a casa.

Consideràvem, i considerem, que el benefici de l’escolarització supera amb escreix els potencials riscos per als menors i les seves famílies. I s’ha fet, no sense suposar un esforç addicional de professionals, sobretot de l’atenció primària, amb una important càrrega assistencial derivada de l’estudi de les sospites –poques vegades confirmades– de covid-19 entre la població pediàtrica que atenen.

Els resultats d’aquestes investigacions es poden resumir en quatre punts que crec que són claus a l'hora de prendre una decisió sobre el manteniment de les escoles obertes ara que estem ja en una segona onada de l’epidèmia. En primer lloc, el covid-19 es manifesta amb quadres clínics lleus i inespecífics en una immensa majoria d'infants d’arreu del món. En segon lloc, el percentatge de positivitat de les moltíssimes PCR fetes entre aquesta població ronda el 6,5%, gairebé la meitat del que trobem entre la població general. En tercer lloc, la transmissió de la infecció a partir d’un cas pediàtric als seus grups de convivència estables són molt poc freqüents. Cal pensar que prop d’un 80% d’aquests casos no contagien cap dels seus companys ni els seus mestres o professors. Finalment, un cop a casa, la transmissió de nen a adult és molt minoritària, com demostren les dades tant retrospectives com prospectives de l’estudi COPEDICAT, que inclou més de 700 criatures i les seves famílies.

Mirall social

Tot això no vol dir que el risc a l’escola o el risc de transmissió del virus a partir d’un infant o adolescent siguin zero. En cap cas. De fet, les escoles són el mirall del que passa a la societat. I cal prendre les mesures adequades per fer que les escoles segueixin sent espais segurs i que els més vulnerables –avis i àvies, familiars amb malalties que suposen un risc de patir formes greus de la COVID-19– no es vegin afectats pel virus. És una tasca que cal que duguem a terme conjuntament el govern, els professionals i la societat en general.

Nens i joves necessiten anar a l’escola. I la nostra gestió de l’epidèmia no els ho pot impedir, ja que no són una població afectada ni juguen un paper determinant en la transmissió del virus. Les escoles obertes són un reflex de l’aposta per l'educació, el nostre futur, i el seu tancament possiblement ho és del fracàs de la nostra societat.