Corine Pelluchon: “Els humans hem oblidat que som fràgils i vulnerables”

BarcelonaCorine Pelluchon (França, 1967) va créixer en un petit poble de la França rural, dins d’una família de ramaders on les vaques tenien nom de pila i vivien més de 14 anys. Quan va créixer i va veure en què s’havia convertit la indústria, va deixar de menjar carn. Tenia 35 anys. Ara és un dels grans referents en ètica mèdica i filosofia ambiental, i acaba de publicar el Manifest animalista (Rosa dels Vents).

Defensa que hi ha un moment en què qualsevol animalista viu una experiència dolorosa, una ferida que el desperta i el fa canviar de vida. Quina va ser la seva ferida?

Va ser un moment de la meva vida curiós, perquè estava en un hospital fent investigació sobre el final de la vida, sobre les persones més vulnerables de la nostra societat: les que estan a punt de morir o les que tenen una discapacitat molt dura. Allà vaig veure el pitjor i el millor de l’ésser humà. I quan tractes amb la vulnerabilitat a aquests nivells, irremeiablement arribes també a la situació dels animals. Em vaig documentar i vaig prendre consciència de l’abast de la massacre i el patiment que provoquem als animals.

Què va descobrir, exactament?

A França matem cada dia tres milions d’animals. Arreu del món hi ha vaques amb les mamelles inflamades, oques que rebenten, guineus que són electrocutades a través de l’anus... Quan prens consciència del que s’està fent se’t desmunta tot. Jo soc creient, i quan vaig descobrir tot això vaig sentir que alguna cosa en mi es trencava, i que necessitava urgentment fer alguna cosa.

En general intuïm que les coses no s’estan fent bé, però moltes vegades preferim ignorar-ho. Per què?

Hi ha un divorci entre el que sabem i el que fem. S’ha produït una desconnexió de la naturalesa i tot el que ens envolta. Les nostres societats es van construir sobre la base que els humans són fràgils i havien de conquerir la natura, un gegant que ha de ser dominat per poder sobreviure.

I vam fer-ho tot per conquerir-la.

En un moment va ser necessari, però en fer-ho també hem esborrat el caràcter corpori de la nostra vida. Hem oblidat que som éssers fràgils i vulnerables, i que la naturalesa i tot el que inclou no és només un decorat, és justament la condició per a la nostra vida. Això ens obliga a modificar alguns comportaments, i a prendre consciència que som éssers vius que compartim l’espai amb altres éssers vius. Les persones hem de deixar de considerar-nos éssers al marge de la resta d’espècies. Ens hem de prendre seriosament la materialitat de la nostra existència i reconciliar-nos amb la nostra finitud i la nostra vulnerabilitat.

Què diu de nosaltres la relació que tenim avui dia amb els animals?

El fet de tolerar tota la violència que s’exerceix sobre ells diu molt sobre la nostra capacitat per suportar allò que és insuportable. Aquesta relació desacomplexada amb la violència, aquesta supressió del que tenim en comú, malgrat les nostres diferències, la trobem també en la violència contra les dones o el terrorisme.

Què tenen a veure aquests tipus de violències?

Les víctimes són diferents, els contextos també, i no en podem comparar la gravetat. Però sí que hi ha molta irracionalitat, en tots aquests tipus de violències. I parteixen de la consideració que hi ha vides que valen menys que altres. En el cas dels animals, actuem en contra de les nostres conviccions més profundes, i per això crec que reconciliar-nos amb ells farà que ens reconciliem amb nosaltres mateixos.

Què podem fer per canviar?

Hem de prendre consciència de les decisions que prenem en el nostre dia a dia: què mengem, què comprem... Ser vegetarià no és fàcil, ho dic per experiència. Jo vaig haver de fer la meva petita revolució perquè no sabia cuinar, ni tan sols havia menjat mai cigrons o llenties. Hauríem de treballar perquè les alternatives a la carn fossin més fàcils, accessibles i atractives. Si la gent es creu que l’única opció per ser vegetarià és menjar arròs i pastanaga, se’n cansarà i tornarà a la carn.

I amb la indústria, què podem fer?

Sempre defenso que ni els ramaders, ni els escorxadors, ni els pelleters són l’enemic. Hem de treballar amb ells per oferir-los una alternativa i fer una transició cap a un model que comenci a millorar des d’ara mateix la vida dels animals, amb fites assequibles. El nostre objectiu ha de ser fer el mínim mal possible i, potser algun dia, en un futur, els que vindran després de nosaltres podran construir un món sense explotació animal.