Conviure amb el càncer

Barcelona"La mort hauria de ser el final de la vida. El càncer, no". Aquest és el lema de La Marató i també dels malalts que cada dia lluiten per sortir-se'n. Cada any es diagnostiquen uns 33.700 casos de càncer al nostre país i es calcula que un de cada dos homes i una de cada tres dones en tindran. Per això, l'objectiu de la recerca científica és aconseguir que el càncer es converteixi en una malaltia curable o crònica. I en aquest context, hi tenen molt a dir els tractaments personalitzats, més útils i menys agressius.

Tots podem desenvolupar un càncer. Els tumors amb un component hereditari es xifren en un 10% i la resta s'atribueixen a l'envelliment i a hàbits de vida. Adriana Juez i Olga Puig, dos exemples de superació, posen cara al càncer.

Adriana Juez

"El mateix dia vaig saber que tenia càncer i que estava embarassada"

Tot va començar quan es va veure un petit bony al pit. Després que la seva mare morís de càncer de mama i que la seva tieta també el patís, l'Adriana Juez, de 37 anys, estava molt atenta a qualsevol indici. "Tenia la sensació que potser un dia també em passaria a mi". En veure que el bony creixia, va anar al metge. El mateix dia que li feien la biòpsia, va saber que estava embarassada. Amb tres fills de 9, 6 i 3 anys, ella i el seu marit no en buscaven un quart i per això la va agafar per sorpresa. L'Adriana ja estava de 12 setmanes quan li van confirmar que era càncer. La van derivar a l'Hospital Vall d'Hebron, on des del 2006 hi ha en marxa un programa per tractar aquestes pacients. Ja s'han atès 24 embarassades amb càncer de mama, amb resultats equiparables a pacients no gestants.

A les 15 setmanes d'embaràs, l'Adriana començava el tractament de quimioteràpia. "El primer dia hi anava amb una por! Vaig tornar a reviure tot el procés de la meva mare", diu. Però, en aquest cas, s'havia de fer compatible amb l'embaràs. "Controlaven molt el nadó. Cada setmana, abans de la quimioteràpia em feien analítiques i ecografies per veure si havia afectat el fetus". "I pensar que durant l'embaràs et diuen que no pots ni prendre ibuprofens!", assenyala. Després de dos cicles de quimioteràpia, però, el tumor -que en el seu cas és d'origen genètic- es va reproduir i es va optar per avançar el part en la setmana 34. La Valentina va néixer el 26 de juliol per cesària i dues setmanes després operaven la seva mare per extirpar-li el tumor i el pit.

Reconeix que l'embaràs, tot i que no l'ha pogut gaudir al 100%, l'ha ajudat a tirar endavant. "Pensava més en ella que en mi". El càncer diagnosticat durant l'embaràs és poc freqüent -2,3 casos de cada 100.000- però ha anat en augment perquè cada cop les dones són mares a una edat més avançada. Les pacients tenen l'opció d'interrompre'l o de continuar i, fins ara, moltes triaven la primera opció perquè no se'ls oferia una alternativa. L'Adriana no es va plantejar avortar. "Amb tots els obstacles que ha superat, aquesta nena havia de néixer sí o sí". No ha amagat res als seus fills i ells ho han viscut amb naturalitat. Ha de tornar a la taula d'operacions perquè li extirpessin l'altre pit i l'úter. "La família et dóna forces per continuar. No es pot fer res més que lluitar. Em trobo bé. Però és que estar malament tampoc ajuda gens".

Olga Puig

"Mai penses que et pot passar a tu però has de tirar endavant"

No havia donat importància a la piga que tenia al turmell fins que un dia, per raons estètiques, va decidir treure-se-la. Del CAP la van derivar a l'Hospital de Mataró, on li van fer la intervenció. Una biòpsia va confirmar que aquella piga que l'Olga Puig, de 35 anys, havia tingut sempre, era un melanoma. "Et cau el món a sobre. Tots hi estem exposats, però mai penses que et pot tocar a tu", explica aquesta mare de dos nens de 10 i 7 anys.

El 19 d'octubre la van tornar a intervenir per netejar la zona i li van treure dos ganglis per comprovar si el càncer s'havia estès. Des del primer dia, va explicar-ho als fills. "Estava més susceptible, em veien més angoixada... I els hi vam explicar amb paraules que ho poguessin entendre", diu. Tenia clar que calia tirar endavant. Sobretot, en veure com la família i els amics estaven al seu costat. Encara no està completament recuperada. Li han hagut de fer un empelt i ha hagut d'estar immobilitzada. Per sort, els ganglis van sortir nets. "En saber-ho, no ho assimilava, estava com flotant i el meu marit em preguntava: «Però no estàs contenta?»", explica l'Olga, que, com l'Adriana, destaca el suport que ha rebut dels metges i la seva implicació en tot el procés. Volen que el seu testimoni serveixi per llançar un missatge d'optimisme.