CRÒNICA

Contentes i atabalades!

Les paradistes lamenten no haver tingut temps de rematar els últims detalls

Sant Antoni, dia D:  La nova vida d’un mercat
i Empar Moliner
23/05/2018
2 min

BarcelonaAfora encara hi ha contenidors, de l’empresa Everest, plens de palets, d’aquests que ara tothom fa servir per fer-se sofàs. Càmeres, fotògrafs, globus, banderoles, molta gent entrant i sortint. Acaben d’inaugurar-lo, el Mercat de Sant Antoni, i és ple de gom a gom. No s’hi cap. “Nena, trobo poc espai entre passadissos”, em fa una senyora, tot agafant-me pel braç. I afegeix: “El sostre de Santa Caterina, posem pel cas, es veu molt més”.

Dues dones xarrupen un suc d’aquests que van en got de plàstic i que agraden tant als turistes. “També hi ha sucs, aquí?”, els demano. “Sí, a l’entrada enfrente. Ens hem volgut donar el capritxo, ves”, diu una. I l’altra, tota salada, fa: “És tot molt novedós. Hi hem guanyat, en novetat”.

Avanço cap a una de les parades, que és de menjar preparat. “ Arroz con bogavante ”, hi diu en un cartell plantat en una cassola. Una senyora, amb una copa de cava de plàstic a la mà, pregunta qui és l’última. “ Yo vengo aquí desde que era pequeña ”, m’explica una senyora. “ Y el techo era de colores, como aquello de las iglesias. Ahora es más introspectivo, más sosaina...”

A la botiga Maria Rosa, la mestressa es queixa a una clienta: “ Es que no me ha dado tiempo de poner el relleno del conejo! ” Me la miro i ella m’explica: “Hi ha un pilot de coses per posar que no hem tingut temps de posar!” Li pregunto quines: “Les cantoneres. Els acabats...” Una companya seva fa que sí amb el cap: “La provisionalitat s’ha passat de provisional. Ens hauria agradat rematar algunes coses. Portem nou anys així i ara... quatre mesos de presses!”

Una clienta, que ja es veu que té experiència de paradista, m’explica: “Sí, però hi ha gent que també ha començat tard. No tot és d’ells ”. Llavors s’acosta un senyor i li crida a la paradista: “Maria Rosa! Llorona, que eres una llorona! ” Li pregunto què vol dir. “Res, que ha sortit per la TV3 i s’ha emocionat, ves”.

Continuo caminant, entre batzegades i empentes. “Jo he estat quaranta anys a Velázquez Riera, la carnisseria”, em fa saber una senyora. “Em vaig jubilar. Jo tenia la il·lusió de veure-ho tot nou però ja he arribat tard!” Somriu: “A mi les paradistes em coneixen des de la panxa de la meva mare”.

“Això no ha de ser per a turistes”

A la xarcuteria Mary també hi ha cua. “Com esteu?”, els pregunto. “Molt contentes i molt atabalades -contesten-, però ja ens normalitzarem, ja ens normalitzarem”. Una senyora les saluda. “Noies, això sembla la Boqueria, no es pot ni passar”. Jo ric i llavors ella fa: “Però no, eh? Això no ha de ser per als turistes. Ha de ser per a la gent del dia a dia”.

M’agafa pel braç i m’explica, mig xiuxiuejant, que a la parada del costat donen cava. “I què, li agrada com ha quedat?”, li demano. “Home, renovarse o morir, no, que dic jo? El sostre és més soset del que ens esperàvem però tens la modernitat, tens la lluminositat i sobretot tens una cosa que val un imperi”. Riu, enigmàtica. “Quina?”, li pregunto. “Dona. Que s’hi està molt fresquet”. Totes riuen, molt alegres. Me’n vaig aviam si veig el cava.

stats