La Constitució elimina el terme "disminuïts": "Era normal que ens diguessin subnormals o paralítics"

BarcelonaCarol Mir és funcionària pública i autora de dos llibres que s'ha autoeditat. Diu que la seva és una vida plena i feliç. I té una discapacitat intel·lectual que en alguna ocasió li ha valgut algun insult. "De petita els nens em deien subnormal o disminuïda", explica aquesta dona de 43 anys, casada amb un "home sense discapacitat". En aquella època la societat tenia molt assumides paraules com subnormal o mongòlic, que en molts casos ni tan sols es rebien com a mostres de menyspreu. "Era normal que fins i tot la família parlés de tu com a pobreta, invàlida o paralítica", afirma Maria Zurita, de 63 anys i nascuda amb l'espina bífida.

Tant Mir com Zurita són dues de les 660.000 persones amb discapacitat que viuen a Catalunya, a qui encara ara la Constitució espanyola qualifica de "disminuïts" en l'article 49, tot i que la desafortunada expressió té els dies comptats perquè el ple del Congrés votarà aquest dijous l'eliminació de la paraula per substituir-la per "persones amb discapacitat", amb l'única abstenció de Vox, que rebutja que la modificació es faci ara en "un clima d'atac constant a la Constitució". El gest ha estat aplaudit per les entitats en defensa dels drets del col·lectiu, que fa dues dècades que ho demanen, i que no s'ha materialitzat fins ara per la impossibilitat que els dos grans partits espanyols, el PP i el PSOE, es posessin d'acord per tocar la Carta Magna ni tan sols per a aquesta qüestió de drets.

En aquest sentit, Mercè Batlle, presidenta del COCARMI, el comitè català que aplega 700 entitats de persones amb discapacitats, apunta que "sempre" és la societat civil la que estira perquè hi hagi canvis. En concret, amb la modificació de l'article 49, Espanya s'ajusta a la nomenclatura fixada per la Convenció de l'ONU per a les persones amb discapacitat del 2006 i que el govern espanyol va ratificar dos anys després. Des de llavors, s'han succeït les iniciatives en aquesta direcció, com la del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans que el 2016 ja va desterrar els sinònims pejoratius per a la discapacitat, arran d'una iniciativa de l'emissora RAC1, i el mateix COCARMI va defensar l'adopció de l'expressió "persones amb discapacitat" en lloc d'"amb diversitat funcional". Una definició amb la qual el col·lectiu "no se sent còmode" i, lamenta que algunes administracions la facin servir, tot i que "és ambigua i invisibilitza i pot generar confusió i inseguretat jurídica".

Insults i situacions incòmodes

Tot i que la pedagogia de les entitats i la conscienciació social han fet que el gruix de la societat hagi deixat de banda expressions pejoratives, encara es produeixen situacions incòmodes. Com les que Mir, que treballa de conserge en un institut públic després d'haver guanyat unes oposicions reservades per a persones amb discapacitat intel·lectual, ha hagut de patir en un centre anterior on va treballar, explica, i que li van fer demanar un canvi de destinació. A Zurita, criada en una època en què no hi havia cap correcció política, la incomoditat li arriba per les mirades, sovint "de compassió no demanada ni desitjada" quan la veuen amb la cadira de rodes. "Et defineix més la cadira que cap altra cosa, ets aquella paralítica, sense nom", lamenta. En el cas de Mir, en canvi, la seva discapacitat passa desapercebuda, cosa que li ha fet trobar-se amb interlocutors que parlen dels "subnormals" i fins i tot, havia amonestat el pare per fer servir el terme "disminuïts" a casa. "Jo he fet canviar moltes mirades de gent, i quan penso en mi dic «discapacitat? Qui és discapacitat?»", riu.

Les tres dones coincideixen que el fet d'aconseguir eliminar una expressió "desfasada i tronada" no pot fer oblidar que les persones amb discapacitat tenen una cursa d'obstacles cada dia. Una part dels reptes, Mir els ha recollit a Mi vida con discapacidad intelectual i Rigor mentis, llibres que s'ha autoeditat i ven per Amazon, en què repassa els seus pensaments i les seves queixes, com per exemple, que es tracti el col·lectiu "com si fossin criatures" i, encara pitjor, que no es compleixin decrets tan importants com el que reserva el 2% dels llocs de feina a les empreses de més de 50 treballadors, o —com afegeix Batlle— les deficiències de l'aplicació del decret d'escola inclusiva. Algunes veus dins del col·lectiu rebutgen que es parli de persones amb discapacitat i fan servir el diminutiu disca a manera de reivindicació, empoderament i orgull de la discapacitat.