Violant Cervera: "Crearem una xarxa d'onze 'cases' per atendre els abusos sexuals infantils"

BarcelonaViolant Cervera (Lleida, 1969) és la consellera de Drets Socials de la Generalitat. Diputada al Parlament entre el 2012 i el 2017 per CDC i Junts pel Sí, ara afronta el repte d'abordar l'emergència social que ha agreujat la pandèmia. Del seu departament depèn l'escut social davant la pobresa creixent, el dret a l'habitatge davant l'amenaça dels desnonaments o la gestió de les residències encara amb l'embat del coronavirus.

El coronavirus ha tornat a entrar a les residències, que tornen a limitar visites. ¿És l'única solució o bé la més fàcil com li retreuen alguns familiars?

— Jo no crec que sigui un pas enrere, a tots ens ha sorprès aquesta onada i ha espantat molt els treballadors de les residències perquè tothom recordava la primera. La majoria han estat casos asimptomàtics o lleus però també hi ha hagut casos greus i algunes morts entre persones que tenien patologies anteriors o eren usuaris de molta edat. Ens va neguitejar molt això i el que hem fet és tornar a activar alguns protocols. Però nego la major perquè no són els mateixos restrictius de la primera onada: limitem de 3 a 2 els visitants, obliguem a fer-se antígens i hem limitat les sortides curtes, que ara només poden ser de més de tres dies.

¿L'última paraula, doncs, la té la residència i no el TSJC com passa amb altres mesures que limiten la mobilitat?

— No portem totes les decisions al TSJC, només les que el Tribunal considera que atempten contra els drets fonamentals. Si el TSJC no ens ha dit res és que no deu interpretar que limitar una sortida curta és atemptar contra drets fonamentals.

Veient què ha passat a les residències, especialment en la primera onada, ¿és partidària que una comissió parlamentària ho investigui?

— Soc partidària que després d’un fet tan greu com el que ha passat aquí i arreu, s’investigui i s’analitzi per poder-lo corregir i millorar en el futur. No ha de ser una comissió parlamentària per força; hi ha moltes maneres de fer-ho i a mi el que m’agrada és que les anàlisis no siguin per criminalitzar sinó per poder millorar. Dit això, les residències ja han estat analitzades, algunes han anat a Fiscalia i fins i tot han estat jutjades pel penal, en alguns casos s’han tancat i n'hi ha un parell amb un expedient viu. També Inspecció ha obert expedients a qui s’ha considerat que no ho havia fet prou bé.

Quins canvis han d'afrontar per força les residències?

— Aquest és un debat important, el del model de l'autonomia personal, i crearem un grup parlamentari al Parlament per abordar-lo. Abans les residències eren el lloc on passaves els darrers anys de la teva vida. Ara tothom vol viure preferentment a casa seva i les residències són cada cop més assistencials, on viuen les persones quan ni amb tota l'ajuda externa és suficient i necessiten una atenció més continuada. A nosaltres ens agradaria primar que la gent pugui viure a casa seva el màxim temps possible, però les residències no són hospitals, són cases per a les persones. Estem treballant en la creació de l’Agència Integrada Social i Sanitària, que ha d'estar mancomunada per salut i per nosaltres i sumar-hi el món local per poder millorar la gestió de tot tipus de residències i també dels sociosanitaris. És una de les meves prioritats i ja treballem en l'embrió amb una col·laboració amb Salut molt més estreta que abans. Haurà de ser un projecte de llei; per tant, caldran dos anys per veure-la en marxa.

Mentrestant la llei de la dependència segueix sense complir-se. Persones que moren mentre esperen rebre l'ajuda i tràmits que s'eternitzen.

— Nosaltres tenim competència exclusiva en assistència social, però el 2006 el govern espanyol va fer una llei que en aquells moments com a CiU vam rebutjar perquè estava mal plantejada, mal finançada i envaïa competències. Més enllà d'això, la llei fixa que el finançament ha de ser al 50% entre Estat i CCAA, però el que ens trobem és que l'Estat està aportant només un 15%; per tant, tenim un problema de finançament. Si el pressupost actual del departament de Drets Socials són 3.100 milions d’euros, destinem a dependència entre 1.400 i 1.500 milions, que són molts diners. Som conscients de les llistes d'espera i que la carència actual entre que es reconeix el grau i es rep l'ajuda s'ha de reduir perquè és excessiva. Ho volem reduir però tot això repercuteix en els pressupostos, que encara no estan tancats.

L’emergència en habitatge és una urgència que recau sobre el seu departament. La moratòria dels desnonaments fins al 31 d’octubre dona oxigen però no resol el problema.

— La pròrroga de la moratòria dona cert marge però és un pedaç. El que volem és legislar des de Catalunya sobre mesures estructurals.

Però la llei catalana que regula el preu del lloguer es troba ja recorreguda la TC. Quin futur li augura? 

— Demanem a l'Estat que no suspengui la llei en tràmit al Parlament de Catalunya perquè són mesures estructurals per garantir l'habitatge i acabar amb l'angoixa de la gent que pot perdre casa seva. A més, com a mesura pròpia dins del programa Reallotgem, el Govern s'ha ofert a pagar el lloguer de persones amb pocs recursos perquè no els desnonin: fem un contracte amb el propietari i li garantim el lloguer i després un segon contracte amb la persona que viurà a l'habitatge i que es compromet a pagar una quantitat d'entre el 10% i el 18% de la seva renda. A Catalunya tenim manca d'habitatge social i per això hem de recórrer a la recerca de pisos útils a través d'eines com el tempteig i retracte o d'aconseguir pisos de la Sareb, com ens hem proposat. Ara hem ampliat el ventall i també ens poden aportar pisos api o promotors...

La mesura apel·la a la bona voluntat del propietari per avenir-se a un pacte?

— Sí, no es pot obligar un particular si no vol negociar.  

A la tardor alguns auguren una crisi d’habitatge sense precedents. Amb quins recursos extra comptarà el departament?

— Ja els buscarem els recursos, com hem fet amb la renda garantida, que s’ha ampliat amb 140 milions més dels previstos. En polítiques d’habitatge, haurem de veure com queda. S’estan negociant els pressupostos ara. El pressupost de l’Agència Catalana habitatge és de 200 milions d’euros i el 60% es dedica a polítiques socials.

La Bilateral amb l'Estat no ha servit per solucionar la incompatibilitat de l'ingrés mínim vital (IMV) i la renda garantida de ciutadania (RGC).

— La solució hauria de ser traspassar-nos la gestió de l'IMV a Catalunya. Aquí tenim la renda garantida amb requisits, que hauria de servir per completar l'IMV. Però ens trobem que els dos sistemes xoquen i per afegir dificultat hi ha molta llista d'espera per rebre l'ingrés estatal i, quan es rebutja, no en sabem els motius.

La renda garantida potser no té llista d'espera però moltes persones n'estan excloses. Ampliaran els criteris?

— És possible que s’hagi de revisar algun dels criteris per ampliar l'accés, com la compatibilitat amb petites feines. ¿Com podem tenir a zero la llista i tantes persones amb dificultats? Alguna cosa no lliga i cal avaluar-ho, tenint en compte que per desgràcia nostra els recursos són finits.

L’Idescat ha publicat indicadors de pobresa alarmants el 2020: un 26,3% de la població està en risc d’exclusió social i un 35% dels menors estan en situació de pobresa. ¿La situació pot repuntar a la tardor amb el final dels ERTO?

— El repunt ja l’hem tingut i hem ampliat amb 140 milions de pressupost la renda garantida de ciutadania. És possible que la situació empitjori però tampoc sabem com evolucionarà l'economia. En tot cas, estarem preparats i anirem afrontant les dificultats que sorgeixin.

Amb quins recursos dels fons europeus comptaran i a què es dedicaran?

— Els fons europeus arriben a Madrid, que els reparteix però se'n queda la meitat. Dit això, tindrem dos paquets importants: un és el de la branca més social, amb uns 400 milions d'euros a invertir fins al 2023, i un segon paquet d'habitatge més o menys de la mateixa quantitat. En la partida social estem a punt de signar el conveni per al traspàs dels diners i estem treballant ja en les convocatòries públiques que s'orientaran a temes d'accessibilitat, inversions en residències, programes relacionats amb menors i qüestions tecnològiques perquè els sistemes d'informació que tenim i de relació amb els ajuntaments, per exemple, són francament millorables.

Quins programes concrets podran veure la llum amb aquests recursos?

— Treballem en una convocatòria destinada als ajuntaments per fer accessibles tots els edificis públics de Catalunya. En matèria d'infància, volem desplegar per tot el país una xarxa de cases per atendre els menors que han patit abusos sexuals, un total d'onze i almenys una per cada vegueria. Es tracta d'estendre el model d'inspiració nòrdica de les Barnahus, les cases dels infants, que vam fer com a experiència pilot a Tarragona.

La pandèmia ha fet palès que calen més recursos d'acollida més flexibles per a les persones sense llar. Quina estratègia es proposa contra el sensellarisme?

Volem ampliar l'apartat de sensellarisme del contracte programa amb els ajuntaments, un conveni de col·laboració amb els de més de 20.000 habitants i consells comarcals. Totes les ciutats importants haurien de tenir algun alberg per atendre situacions d’urgència, ja no només per a les persones que no tenen llar sinó també per a les que en un moment puntual els calgui, per exemple, per fer aïllaments.