El confinament posa l’escola inclusiva encara més al límit

BarcelonaA Catalunya, hi ha 73.598 alumnes de primària i 60.329 de secundària que necessiten algun suport educatiu específic, són el que es coneix com a alumnes NESE. Això vol dir que el 15,3% dels alumnes catalans de primària i el 18% d’ESO requereixen alguna atenció educativa diferent de l’ordinària. Els motius són molts diversos: alguns són alumnes amb necessitats educatives específiques (NEE), i aquí s’hi inclouen des dels infants amb trastorns de conducta, de l’espectre autista o d’aprenentatge fins als que tenen deficiències auditives o motores. Des del 2017 poden escolaritzar-se en una escola ordinària, perquè el Govern va aprovar un decret (desplegat amb comptagotes) que preveu que hi hagi tutors, especialistes d’orientació educativa, hores d’atenció a la diversitat o fisioterapeutes que ajudin aquests alumnes en temes d’higiene, mobilitat o desplaçaments.

Dins de les necessitats específiques, també hi ha alumnes que necessiten un reforç perquè tenen una situació socioeconòmica desfavorida o perquè s’han incorporat tard al sistema educatiu. En aquest sentit, la Fundació Bofill ha demanat, sobretot als ajuntaments, que millorin la detecció d’aquests infants perquè si no “acabaran matriculats als centres més segregats i amb més complexitat”, ja que és on hi ha més vacants. I donen una dada per evidenciar que no s’està fent la feina: tot i que el 28,6% dels infants estan en risc de pobresa, els centres educatius només tenen detectat un 6,6% d’alumnat amb risc educatiu per raons socioeconòmiques a primària i un 5,7% a l’ESO.

Els alumnes NESE són els més vulnerables del sistema. I més ara: la pandèmia els ha deixat sense les hores de vetlladors, de reforç o d’aula d’acollida. No han sigut prioritaris a l’hora de tornar a les aules -a partir d’avui, tots els centres educatius del país han d’obrir- i les famílies avisen que el risc ja no és que no avancin matèria, sinó que perdin el que havien aconseguit fins ara. No culpen les escoles, sinó el sistema, al qual demanen més recursos. L’ARA recull cinc testimonis per explicar com el confinament posa més encara en risc l’escola inclusiva.

“Ens hem sentit abandonats”

Biel, té un transtorn de l'espectre autista

Feia temps que el Biel havia aconseguit anar sol al lavabo, però durant el confinament s’ha tornat a fer pipí al llit. Té vuit anys i un trastorn de l’espectre autista sever, que fa que no parli i tingui moltes dificultats per relacionar-se. “Ha tingut regressions en l’aprenentatge i ni el departament d’Educació ni el d’Afers Socials s’han preocupat per aquests infants ni les seves famílies”, es queixa Emili Navarro, el seu pare. “Ens hem sentit abandonats i el meu fill ha estat desatès”, assegura.

“Aquests nens necessiten una persona amb ells. La seva mare és metge i ha anat a treballar cada dia a l’hospital. I jo no podia atendre les videoconferències amb els meus alumnes, i cuidar el fill de 3 anys i el Biel. A vegades deia als meus alumnes: «Si sentiu crits, és el meu fill»”, diu l’Emili.

El nen va dos dies a la setmana a una escola d’educació especial i tres dies a una escola ordinària, on té alguna hora de vetllador gràcies a la fundació Aprenem, que ha criticat que el Govern no ha fet “cap pas per garantir els suports específics” als nens autistes durant el confinament i tampoc ha prioritzat el retorn d’aquests alumnes a les aules, malgrat que són “els que més han patit l’absència de rutines escolars i els costarà molt recuperar els aprenentatges perduts”.

Mentre les escoles estan tancades, els pares han intentat adaptar els materials que proposava l’escola al nen. La seva demanda és clara: “Sense recursos no es pot fer res. Nosaltres hem hagut de fer escolarització compartida perquè el Biel no tenia prou suports a l’escola ordinària. Hem anat a buscar recursos, quan en realitat hauria de ser al revés i fer que els recursos arribin a aquests nens”. A Catalunya l’any 2016 es van atendre 7.406 persones amb autisme.

“Per sort, ha tingut reforç dos cops a la setmana”

Joan, té síndrome de Down

El Jordi posa la nota positiva al reportatge. El seu fill Joan té síndrome de Down i fa 5è a l’Escola Pia de Sabadell, on durant unes hores a la setmana surt de classe amb alguns alumnes més per fer reforç educatiu. “És un grup molt petit, però es genera ambient d’aula i alhora la mestra pot estar per cadascun d’ells. Per sort, tot i el confinament, ha seguit tenint l’aula de reforç dos cops a la setmana”, diu.

En general, el Joan fa les mateixes activitats que els seus companys, amb la diferència que en alguns casos li adapten la metodologia o els continguts. Des que van tancar les escoles, el Joan ha combinat les sessions en línia de tutoria, música o anglès amb l’aula de reforç. Més enllà dels continguts i els aprenentatges acadèmics, el Jordi diu que el més difícil per al Joan ha sigut gestionar la falta d’exercici físic -“Abans es passava tot el dia corrent, i ara es nota molt que no es belluga gens”- i, sobretot, la falta de contacte físic. “Els nens amb síndrome de Down maduren més lentament i els costa diferenciar la part privada i pública. Per això abracen tant i fan tants petons i carícies”, explica. Amb la pandèmia, però, el Joan ha après que cal dur sempre mascareta i mantenir la distància de seguretat. “Tenim sort que té molta paciència i autonomia”, diu el seu pare.

“No entenc com no hi ha un infermer als centres”

Jonatan, té epilèpsia refrectària

El del coronavirus ha sigut el segon confinament per al Jonatan. “Aquest cop ha anat molt millor perquè és el primer any que ha tingut un professional qualificat al seu costat”, explica la seva mare, Sesa Cameán. El Jonatan té epilèpsia refractària, una patologia que li provoca crisis diàries de les quals no es recupera fins a 6 o 9 hores després. A l’escola on feia primària van dir que no el podien atendre. “I era veritat. Cap centre educatiu no està preparat, perquè els professors no són metges”, admet. Estudiar des de casa el va enfonsar emocionalment -“Va perdre el contacte amb els seus iguals”-, així que la família va canviar de ciutat buscant un centre que el volgués admetre. “Durant l’ESO, jo entrava cada dia amb ell i m’esperava en una sala per si tenia un atac”, explica. “He perdut tota la meva vida cuidant-lo i no és que em vulgui desempallegar d’ell, però té 16 anys i ha de tenir la seva autonomia”, afirma la mare. Quan el Jonatan va dir que volia estudiar un cicle mitjà a l’Escola Freta de Calella i al departament d’Educació li van dir que el noi no tindria cap recurs, la Sesa es va plantar. “Vaig dir que si no feien res, entraria una instància judicial per mala praxi i 45 minuts després em van trucar dient-me que el Jonatan tindria un professional qualificat”.

Aquest suport és un infermer que està amb ell cada dia. El confinament ho ha impedit, però la Sesa agraeix que hi hagi sigut emocionalment. “S’ha posat en contacte via online i per telèfon, com han fet els tutors”, explica. Ara només vol que aquest suport que ella ha esperat durant 16 anys arribi abans per a la resta d’infants que ho necessiten. “La falta de recursos obliga les famílies a dependre de la bona voluntat de mestres i direccions”, afirma, i assegura que posant un infermer als centres milloraria l’atenció als alumnes amb patologies però també als altres, tal com ha dit el sindicat Satse d’infermeria. “Els mestres ja no haurien d’estar patint només pel nen malalt”, resumeix. I més després de la pandèmia: “Qui millor pot conscienciar i fer promoció dels hàbits d’higiene i salut són els infermers. No puc entendre per què Educació no en posa un dins de cada centre”.

“Les classes online són difícils de seguir perquè no llegeix els llavis”

Martí, alumne amb sordesa

Si la falta de concentració i connexió ja dificulta les classes online a la majoria d’estudiants, els alumnes sords encara tenen més complicacions. Per exemple, el Martí s’ha quedat sense l’ajuda extra de la lectura dels llavis i l’expressió facial per seguir les explicacions dels docents, i tampoc ha pogut fer servir el micròfon que fan servir els professors i que es connecta als implants del noi per evitar la reverberació a l’aula. Té 16 anys i és un alumne “molt persistent i constant, que té dificultats però també té la sort que els companys i professors l’ajuden molt”, resumeix la seva mare, Àngels Videla.

“Té implants i hi sent, però el so que li arriba no és com el sentim nosaltres. És com haver de mirar sempre una pel·lícula amb subtítols”, explica. De fet, la mare diu que les classes online amb 30 participants són “difícils” de seguir per al Martí. “Si les aplicacions tinguessin subtítols o si es poguessin fer grups petits li aniria molt millor, però són coses de les quals ni nosaltres érem conscients fins que no ens hi hem trobat ara”.

Per això, l’Àngels creu que els alumnes amb més dificultats han de tornar com més aviat millor a classe. Ara bé, ja busca alguna alternativa per aconseguir mascaretes accessibles, que permetin als sords poder llegir els llavis. “El Martí parla moltíssim perquè hem treballat molt la logopèdia”, explica l’Àngels. Però, com a presidenta de l’ACAPPS (Associació Catalana per a la Promoció de les Persones amb Sordesa), assegura que hi ha moltes famílies amb fills petits angoixades perquè el confinament els ha deixat sense sessions als CREDA, els centres de suport educatiu per a alumnes sords. A Catalunya hi ha 2.118 alumnes amb discapacitat auditiva.

“Crec que el confinament ha afectat el meu aprenentatge”

Yachu Shrestha, alumna d'aula d'acollida

Fa 2 anys i mig que va arribar a Catalunya des del Nepal i, des d’aleshores, Yachu Shrestha és una de les alumnes de l’aula d’acollida de l’Institut Rubió i Ors de l’Hospitalet de Llobregat, un recurs educatiu perquè els alumnes nouvinguts aprenguin català en grups reduïts i amb atenció personalitzada. A punt d’acabar 4t d’ESO, la Yachu és conscient que el confinament és un sotrac al seu aprenentatge. “Sí, crec que ha afectat una mica el meu aprenentatge perquè no hi havia els meus professors per explicar-me coses en persona i d’una manera millor per poder entendre exactament sobre un tema”, explica.

Tot i això, intenta buscar la part positiva al tancament dels centres: “Treballant i estudiant a casa he guanyat seguretat i confiança en mi mateixa”, assegura. Com que per als professors “és difícil” resoldre els dubtes de tots els alumnes, ella ha decidit aprendre de manera autònoma i “investigar coses” per ella mateixa. “Crec que he posat més atenció per fer les feines que quan estava a l’institut”, resumeix.

A casa, la mare no parla ni català ni castellà, però la Yachu diu que han fet el possible per ajudar-la a fer deures i enviar-los als professors. “Ens han posat bastanta feina, però és normal”, diu. És una alumna responsable i aplicada, decidida a fer el batxillerat científic perquè vol ser metge.

La Yachu ha passat el confinament “fent deures, mirant sèries i parlant amb la família i amigues del Nepal”. Potser ha perdut fluïdesa amb el català aquests mesos, però té clar que vol seguir aprenent: “Em vull apuntar als cursos de Normalització Lingüística quan faci 16 anys perquè vull millorar el meu català”.