L'homosexualitat com a error: xerrada per a menors de 35 anys

BarcelonaDiumenge de passió per a un escriptor catòlic homosexual i defensor de la castedat que a França –el país on va néixer, viu i publica llibres– no aixeca l'expectació (polèmica) generada a Barcelona. Mossos amb equipament antidisturbis al carrer mentre una quarantena de membres del moviment LGBTI criden consignes com "Qui sembra l'homofòbia recull la ràbia", "Llibertat sexual, dret al propi cos" i "Fora homòfobs de Barcelona". No podran entrar. Bé, no podran entrar si no dissimulen. Per accedir al claustre de la parròquia de Santa Anna on es farà la xerrada de Philippe Ariño has de travessar la barrera policial i després encarar-te a una noia que et demana explicacions si creu que tens més de 35 anys, una manera com una altra de fer-te saber que t'has fet gran. "Això és una xerrada per a joves d'entre 18 i 35 anys i està molt ple, o sigui que els més grans de 35 anys no entren", et deixa anar. Mentre penses que era millor quan a les discoteques et demanaven el carnet perquè no es creien que eres major d'edat, li has dir dir: "Soc periodista". Així et deixa passar. Al següent punt de control són més estrictes i et pregunten de quin mitjà vens. Respons i ja està: ets dins, sense ensenyar cap acreditació.

I és cert, la sala està plena de gom a gom, amb desenes de joves asseguts en taules numerades repartides per tres dels quatre cantons del claustre. El del mig és el millor: allà hi ha el tamboret on seurà el convidat i aquesta part del públic el podrà veure directament mentre la resta s'ha de conformar a veure'l projectat a les parets i sentir-lo amb una megafonia impecable.

Quan apareix i és presentat per mossèn Bruno Bérchez –de la delegació de Joventut de l'Arquebisbat, que l'ha convidat–, és rebut amb un gran aplaudiment. Admet que està sorprès del rebombori: "A França això no passa, no es munta aquest escàndol, no venen tantes càmeres, simplement no parlen de mi". No fa ni dos minuts que ha pres la paraula quan al fons de la sala esclaten els crits –"Fora homòfobs, aquest home és un homòfob!"– i apareix la pancarta, un plàstic que algú duia plegat i en què es llegeix: "Plaer anal contra la vostra moral".

Són quatre o cinc de menys de 35 anys –almenys en aparença– que han dissimulat i han entrat amb intencions no confessades. Ariño acota el cap mentre espera que es desfoguin. El servei d'ordre de l'organització té paciència una estona breu i després els fa marxar. I l'infal·lible efecte Streisand arriba al punt màxim: l'entusiasme desborda el claustre amb l'aplaudiment d'escalf posterior per a Ariño, l'home que en els instants posteriors (i unes quantes vegades més) recordarà al púbic que ha venut 10.000 exemplars d'un dels seus llibres.

Després repassa la seva vida sencera: el "miracle" del seu naixement, que va ser un dels factors que van salvar la seva mare de la depressió, el descobriment de la seva homosexualitat als 10 anys, la relació difícil amb el seu pare durant l'adolescència, l'assetjament a l'escola perquè era efeminat. Es declara d'esquerres, feminista, homosexual, catòlic. I va desgranant, entre episodi i episodi, la seva idea de combat: la castedat com a camí per als homosexuals. "És el millor camí, és el que he triat jo, però no l'imposo". I per què? Perquè després de sortir de l'armari als 21 anys i començar a sortir amb nois als 29 anys va descobrir que "l'acte [sexual] homosexual" no el satisfeia. "L'acte homosexual no et pot saciar mai perquè li falta una cosa, que és la diferència entre sexes. No és un detall menor, és com si al pa li faltés el llevat", exemplifica. Però, atenció, "persones homosexuals, no us suïcideu, sou fonamentals per a l'Església, perquè sou la prova que els homes i les dones ja no estan bé, i amb el celibat podeu ajudar a defensar el sagraments". El "més bonic és abstenir-se per Crist", sentencia.

En una de les taules, dos joves assistents debaten durant el recés per recollir preguntes del públic per al conferenciant. Un li dona tota la raó del món. Porta una llibreta de la mida d'un foli i ha omplert diverses pàgines amb els seus apunts. Ha trobat molt encertada l'observació que l'homosexualitat és senyal que alguna cosa no va bé. "Ho ha dit claríssim, ho he apuntat", i indica la frase amb el bolígraf. Un dels seus companys de taula fa que no amb el cap. "És un error presentar l'homosexualitat com un error, crec que és un idea perillosa, l'Església és un espai d'acollida", es lamenta. "Entenc la gent que és fora protestant", afegeix. Dues germanes que són a la mateixa taula se'l miren. Una de les noies es decideix a parlar: "Però el més important és que ell pugui venir aquí a dir el que pensa, que no hagi de callar". I en aquest punt hi ha acord.