La falta de planificació en els projectes de renovables crispa el territori

BarcelonaLa Montserrat, el Jordi, la Pilar i l’Enric repassen asseguts en una terrassa a Copons els nous projectes de parcs eòlics que es dibuixen sobre la zona de l’Alta Anoia. Des del municipi es poden veure en funcionament els molins del parc de Rubió, una cinquantena instal·lats des de fa més de deu anys, però el desplegament del nou decret del Govern ha fet sorgir -o ressorgir en algun cas- projectes que van ubicats en fins a quatre carenes més que envolten el poble. “Primer vam saber del parc de la Serra Morena, on hi van 9 aerogenerados que ja han estat qualificats com a viables pel Govern, i ara estem pendents de Maçana: 10 molins que anirien just a continuació en una zona molt més verge, i que haurien connectat amb els parcs de Colomer i Clarena, ja al Bages, que han estat tombats aquesta setmana”, repassa Jordi Saumell, un dels membres de la plataforma de nova creació Salvem Serra Morena. A més, continua assenyalant cap a les carenes de l’altra banda, mirant cap a la Segarra, fa tot just tres dies que han sabut d’un nou projecte a les Viudes, a la zona de Pujalt, on ja hi ha un parc en marxa de fa anys.

La proliferació d’iniciatives per instal·lar nous parcs eòlics i fotovoltaics s’estén per tota l’Alta Anoia, part del Bages, la Segarra i part de la Conca de Barberà: “La taca és una animalada sobre el mapa del que és la Segarra històrica”, lamenta Montserrat Coberó, membre de la Xarxa Catalana d’Entitats per una Transició Energètica Justa. Els primers compassos del desplegament del decret de renovables de la Generalitat ha suposat que aquestes comarques i d’altres on hi ha una concentració de propostes de promotors (a Ponent, l’interior de Tarragona i les Terres de l’Ebre) s’hagin disparat les alarmes per la superfície de sòls no urbanitzables, espais agraris o naturals on es plantegen aquestes instal·lacions. “La Generalitat hauria d’haver fet una planificació acurada de com s’ha de fer la transició energètica, nosaltres no estem en contra de les renovables”, remarca Coberó.

No tots els projectes que hi ha damunt la taula del Govern -281 de fotovoltaics i 127 d’eòlics- tiraran endavant. De moment l’encarregada de donar llum verda o no a la tramitació inicial dels projectes és la ponència de renovables, un òrgan col·legiat que depèn del departament de Territori però on hi ha representades també les veus d’Agricultura i Patrimoni. “La ponència es va crear de bona fe, justament per evitar que el territori es crispés abans d’hora”, explica el director de l’Institut Català de l’Energia (Icaen), Manel Torrent, que remarca que la ponència és només un primer filtre de tota la tramitació que hauran de seguir els que el passin.

Torrent reconeix que la celeritat amb què es treballa per aconseguir els objectius de renovables que ha marcat Europa -50% de renovables el 2030 i 100% el 2050-“ha posat el territori en contra”. “Tots volem renovables en zones antropitzades i en teulades, però només així no arribarem ni a una tercera part del que necessitem”, adverteix. Coberó, en canvi, troba a faltar que s’activin en paral·lel als parcs totes les altres possibles ubicacions, com polígons i cobertes: “Califòrnia està cobrint tot un canal d’aigua de plaques, aquí proposes que ho facin amb el Segarra-Garrigues i tot són problemes administratius i traves”, apunta, i afegeix:. “Sembla que destrossar el territori és gratis”.

64.000 hectàrees necessàries

La falta d’una planificació prèvia sobre el desplegament de les renovables és un dels factors que han propiciat el conflicte, segons coincideixen alguns experts. “La transició energètica a Catalunya requerirà d’unes 64.000 hectàrees de superfície, sis cops la ciutat de Barcelona”, recalca el professor emèrit de la UPC Carles Riba citant el treball d’un col·lega, Eduard Furró. Això fa imprescindible “una nova planificació territorial minuciosa, estudiar els valors del territori i, a partir d’això, repensar els usos”, insisteix Riba, que és president del Col·lectiu per un Nou Model Energètic i Social Sostenible (CMES).

El professor de la UPC proposa, a l’hora de planificar la implantació, posar sobre la taula tots els llocs disponibles i seguir unes recomanacions d’ordre que prioritzin primer totes les cobertes i sostres possibles, així com les infraestructures que puguin acollir plaques fotovoltaiques -carreteres, línies ferroviàries i fins i tot pantans, com ja estan fent alguns països- i després identificar les zones “tocades”, com antics abocadors o urbanitzacions mig abandonades. Només amb un criteris clars, exposa, “s’evitarà que el primer espavilat especulador li compri la terra al pagès”.

En la mateixa línia, el geògraf de la UAB Joan López insta a acompanyar el desplegament de les renovables de mesures que intentin forçar la instal·lació en llocs que poden ser menys llaminers d’entrada però igualment eficients en termes energètics. El risc de no fer-ho, avisa, és “generar una hipoteca sobre tot el territori que serà difícil de revertir”. López matisa que el decret vigent és “bo des del punt de vista de la transició energètica”, però creu que calen retocs perquè es compleixin els criteris de proximitat al punt de consum, respecte ambiental i paisatgístic i no concentració.

Per a Sergi Saladié, geògraf de la URV, el decret ha suposat “la desregulació de la implantació” i ha provocat “un escampall de projectes en llocs rurals, de poca població i en molts casos pobres on es pressuposava poca oposició”. La reacció contrària al territori, subratlla, respon a una “onada de projectes un punt més agressiva que la que es va veure fa més de 10 anys (i que va quedar aturada) pel que fa a la quantitat de propostes, a les empreses més potents que hi ha al darrere i al desplegament d’extensions més grans en el cas de la fotovoltaica”. Saladié és partidari d’un nou decret que permeti fer “més cirurgia” i treballar en paral·lel amb els parcs a les zones urbanes, una demanada alineada amb la que ha fet la Xarxa d’Entitats, que ja compta amb una cinquantena d’adhesions.

Implicar el món local

En el fons de la discussió hi ha la demanda de més participació del món local i dels ciutadans. “L’esperit de la transició energètica també és fer un model de generació distribuïda, que acosti la gestió al ciutadà a base d’incentivar no només l’autoconsum sinó també les cooperatives i petites empreses, sense obviar que hi haurà d’haver empreses més grans, esclar”, sosté López.

L’arribada dels fons europeus dona un marc favorable per construir una autèntica transferència dels beneficis de les renovables als territoris, apunta Saladié. Proposa incentivar els projectes de base i fixar la participació de les comunitats locals perquè es puguin autoabastir i també vendre l’excedent energètic. Un model distribuït no es veu “com una càrrega”, afirma.

Per la seva banda, Riba destaca l’oportunitat de reequilibri territorial que brinda la transició energètica. “La proximitat al centre de captació d’energia estalvia costos com el del transport i pot ser una crida a establir activitats en determinades zones, una oportunitat que ja es treballa amb l’Associació de Micropobles”, exposa.

Des d’EolicCat defensen que els projectes són una oportunitat per als territoris on es projecten: “La construcció i explotació generarà llocs de treball directes i indirectes, amb salaris industrials en zones despoblades”, apunta el gerent, Jaume Morron. Afegeix que també suposen un benefici per als ajuntaments pels impostos que paguen els promotors. La Xarxa d’Entitats, que s’oposa al decret, insisteix que no volen que el que ha passat a la Terra Alta es repliqui arreu: “Ens ajuda a obrir els ulls de la gent i d’alguns ajuntaments, perquè allà els alcaldes no volen més molins perquè no els han portat riquesa, ni han resolt la despoblació”, recalca Coberó. Saumell assegura que, amb el precedent de Rubió, queda clar que no es generen llocs de treball ni riquesa a la zona: "Al parc i treballen dues persones de manteniment que venen de tant en tant".

N’hi ha que veuen en els parcs projectats una amenaça a sectors que, en canvi, començaven a despuntar com el turisme rural. “Correm el risc que la clientela no vulgui tornar si en lloc de tranquil·litat es troben envoltats de molins que fan soroll i trenquen la tranquil·litat a banda i banda”, apunta Jordi Serravinyals, que té un establiment rural, Cal Barrusca a els Prats del Rei. Afegeix que amb el model actual s'afavoreix l'especulació: "Volem sobirania energètica i alimentària també, però i hipotequem el nostre sòl que serveix per produir aliments". Saumell avisa que aquesta manera de fer genera molta angoixa i "empobreix també psicològicament" els petits pobles que es veuen inundats de projectes.

Ja fa setmanes que els grups de WhatsApp van començar a bullir per organitzar-se i reunir-se amb tots els grups polítics. “El territori s’ha despertat perquè no té sentit començar la casa per la teulada”, apunta Astrid van Ginkel, de la Plataforma d’Afectades per la Concentració d’Aerogeneradors (PACA). Argençola, el seu poble, ha sigut un dels dotze municipis que ja han aprovat una suspensió de la concessió de llicències per a noves instal·lacions, però no saben si això frenarà els projectes. “El que volem són criteris clars i diàleg: discutim quants molins pot absorbir Argençola, per exemple, i després us diem nosaltres on els col·loquem”, demana. Van Ginkel opina que el desplegament actual del decret no té sentit: “Volem parlar de l’estratègia i ens diuen que no hi ha temps. Però què han estat fent els darrers deu anys?”