Berlín
Des del març, Berlín és l’única ciutat d’Alemanya que ha congelat els preus del lloguer d’acord amb els preus registrats el juny del 2019. La mesura s’aplica a 1,5 milions d’habitatges construïts abans del 2014. Fins d’aquí dos anys no en podran apujar el preu i des de llavors un màxim d’un 1,3% cada any. Va ser una decisió controvertida a nivell polític i jurídic que es va aprovar amb els vots dels socialdemòcrates, els verds i l’esquerra al Parlament regional de Berlín. El 86% dels berlinesos viuen de lloguer, xifra superior a la mitjana d’Alemanya, que és del 57,9%.
Segons un estudi del portal immobiliari Immoscout 24 publicat al setmanari econòmic Wirtschaftswoche, aquest juliol s’oferien un 25% menys de pisos de lloguer a Berlín, de manera que si ja era complicat trobar-ne un abans, des del març encara ho és més. En canvi, des de la introducció del topall al preu dels lloguers l’oferta de pisos de compra s’ha incrementat un 38,8%. Gairebé tres quartes parts dels pisos de Berlín són de propietaris privats, l’11,45% de cooperatives d’habitatges i el 16,4% són propietat de l’administració local. El Servei Federal d’Estadística calcula que de mitjana els alemanys destinen més d’una quarta part del seus ingressos nets a pagar el lloguer.
Roma
El mercat de lloguer a Itàlia és lliure i no hi ha un sostre per al preu des de l’aprovació el 1992 d’una llei que va abolir una normativa anterior, la dita llei d’equo canone, que establia un límit màxim als lloguers dels immobles d’ús habitacional. Tanmateix, hi ha una tipologia de contracte de lloguer que estableix un límit màxim i mínim de la renda a pagar, en funció de l’acord assolit entre les associacions d’inquilins i de propietaris a nivell provincial. Acostuma a ser un preu inferior al del mercat i per un temps limitat. Es tracta d’un tipus de lloguer molt poc difós a nivell nacional que varia en funció de la regió on hi hagi l’immoble.
A Itàlia no hi ha dades oficials del nombre de pisos de lloguer públics, però en un estudi recent elaborat per Federcasa, l’associació italiana de petits i grans propietaris, s’estima que al país transalpí hi ha al voltant de 758.000 cases de protecció oficial, de les quals aproximadament el 14% no estan llogades o han sigut ocupades de manera il·legal.
Londres
El 1980 el govern de Margaret Thatcher va establir la política del dret a comprar el pis de propietat pública que es llogava, i això ha reduït progressivament fins al 69% l’oferta d’aquestes característiques. A hores d’ara només hi ha uns dos milions d’habitatges públics, una xifra molt insuficient per a la pressió poblacional que hi ha, especialment al sud del Regne Unit, que ha anat en augment des dels primers anys 2000.
Amb la mateixa reforma del mercat de l’habitatge del 1980, els drets dels llogaters es van eliminar pràcticament al mínim, alhora que s’atorgaven màxims poders als propietaris. El primer, el de fixar el preu que volguessin, sense cap mena de control públic, ni tampoc el -en teoria- fre regulador del mercat que suposava l’existència d’una gran massa de parc d’habitatge social, que progressivament va quedar en mans privades.
Tenint en compte els exorbitants preus del lloguer privat -el doble que el públic-, els baixos salaris i la falta d’oferta d’habitatge assequible, especialment per a la gent jove, el lloguer per habitacions s’ha convertit en un altre fenomen propi del mercat del Regne Unit, especialment a Londres, a les grans ciutats i a les ciutats amb un important nucli universitari.
París
Entre el 2005 i el 2015 els preus dels lloguers a París van pujar un 50%. Des del juliol del 2019 la ciutat els regula. La mesura es provarà fins al 2023 i llavors es decidirà si mantenir-la en vigor.
La prefectura de París fixa un rang de preus de referència -depèn del barri, de l’any de construcció, del nombre d’habitacions i de si el pis està moblat-, que inclou el preu mínim i el màxim exigible, que no pot ser més d’un 20% del preu de referència. La limitació només s’aplica als contractes nous o quan es renoven i exclou les segones residències. Segons dades de l’any 2018 de l’Institut Nacional d’Estadística, el 39,9% dels francesos viuen en habitatges llogats, el 17% del parc públic i el 22,9% del privat.
Copenhaguen
A Dinamarca un factor clau a l’hora de parlar del control del lloguer és la data de construcció de l’edifici. Només els habitatges que tenen més de 30 anys estan sotmesos a una regulació del preu, que cada municipi estableix en funció de diversos factors. El 79% dels lloguers privats de tot el país estan regulats per aquest sistema. Tot i això, feta la llei, feta la trampa. Una modificació introduïda fa 20 anys per fomentar les renovacions permetia augmentar el preu en cas d’una gran reforma. Això ha provocat una enorme especulació durant els últims anys. Per fer-hi front, el govern socialdemòcrata va anunciar a principis d’any una moratòria de cinc anys durant la qual no es poden aplicar increments. Dinamarca també té uns 580.000 habitatges socials, un 20% del tota