Colau s'atreveix, a mitges, amb el Forat de la Vergonya

BarcelonaSi existís un rànquing de les places més difícils de la ciutat de Barcelona, la del Pou de la Figuera, coneguda també com el Forat de la Vergonya, ocuparia un lloc privilegiat. El dia a dia de la plaça –que està situada entre els carrers de Sant Pere Més Baix, Jaume Giralt, Carders i Metges, a pocs metres del Mercat de Santa Caterina– no és gens fàcil, amb alguns episodis preocupants d’inseguretat, però la seva història recent encara la fa més complicada i convida, més aviat, a mirar-la i no tocar-la. L’any 2002, l’alcalde socialista Joan Clos va intentar remodelar-la construint un aparcament, un gimnàs i pisos de protecció. El barri només acceptava els pisos i reclamava que la resta fos una zona verda. Ells mateixos hi van plantar arbres i fins i tot van fer-hi un hort. El procés de participació entre l’Ajuntament i els veïns va quedar suspès i l’alcalde Clos i la regidora del districte, Katy Carreras Moysi, van decidir tirar pel dret. Van ordenar alçar un mur delimitant la part de la plaça on havien de començar a treballar les màquines per construir l’aparcament i van fer que els operaris, custodiats pels agents antiavalots de la Guàrdia Urbana, retiressin els arbres plantats. "Quan els veïns van intentar recuperar els arbres va començar una càrrega policial brutal", recorda Maria Mas, membre de l’Associació de Veïns del Casc Antic en aquella època. La resposta veïnal no es va fer esperar. "Va venir gent de tot Barcelona, cridats per la Plataforma contra l’Especulació, i en un moment ja no quedava res d’aquell mur de la vergonya", recorda satisfet Paco del Cuerpo, veí del barri i un dels encausats per aquell episodi. El xoc va ser brutal: protestes, càrregues policials, ferits i detencions. 

Els arbres i les carxoferes es van imposar i l’Ajuntament va fer marxa enrere. La plaça la van acabar de dissenyar els veïns i així s'ha quedat. Tot i els canvis de govern des d'aleshores, ningú no ha gosat tocar aquell espai. Del Cuerpo guarda orgullós la carta que li va signar l’alcalde Xavier Trias prometent-li que no faria "cap actuació d'envergadura al Pou de la Figuera". Ara, 19 anys després, el govern d'Ada Colau s'ha armat de valor i es proposa una reforma, tot i que amb peus de plom. "La voluntat no és fer una nova plaça, sinó fer-hi millores", explica el conseller de districte dels comuns, Andrés Pérez. Tant és així, que ni tan sols es plantegen canviar els espais que els veïns van acordar: el camp de futbol, l'hort, la tarima i el més preuat de tots: el sauló. "Des del minut 1 ja vam deixar clar que el sauló es manté", explica Andreu Meixide, coordinador del Pla d'Acció del Pou de la Figuera.

Parc infantil i locals buits

El pla de millora es divideix en quatre grans àmbits: millores a l'espai físic, activació socioeconòmica, memòria de l'espai i dinamització social. Les millores a l'espai afectaran sobretot el parc infantil, que serà més gran i deixarà de tenir tanca. De fet, "tota la plaça serà més jugable", segons Pérez. Durant el procés de participació, que va començar fa tres mesos i que encara ha de continuar, hi ha hagut queixes pel soroll que genera el camp de futbol. Des del districte, però, tenen clar que hi ha molt pocs espais per als joves i adolescents, de manera que la pilota seguirà rodant. "Hem de donar resposta a una necessitat juvenil necessària", apunta Meixide. Tot i així, provaran de promoure altres jocs, com el voleibol o el bàdminton. On es dedicarà bona part dels esforços i dels recursos econòmics és a intentar obrir locals als baixos que donen a la plaça, gràcies a un pla municipal de compra, i també "donar suport als que ja estan oberts".

En el joc d'equilibris que compliquen la plaça, les terrasses dels bars també generen conflicte. Ajuden a crear llocs de treball, però també redueixen l'espai públic. Del Cuerpo és molt crític amb l'ampliació que hi ha hagut de les terrasses, algunes de les quals estan sense permís. "Han tret bancs públics per posar taules privades", critica el veí. També hi ha previst crear algun espai de memòria per recordar la història més recent de la plaça, però també la més llunyana, com, per exemple, que hi va viure el poeta Joan Maragall. Finalment, també es vol crear la figura d'un dinamitzador perquè gestioni totes les activitats que s'hi esperen fer. Malgrat tot, el constant ús ja és una de les principals característiques de la plaça. "És la zona cèntrica de la vida comunitària del Casc Antic", valora Meixide.

Aquestes millores haurien de permetre solucionar també els problemes d’inseguretat que hi ha actualment. Un dels petits delinqüents a qui temen alguns dels veïns és en Y., de 37 anys. Viu a Santa Coloma, però de tant en tant passa per la plaça a saludar els amics. "Aquest és un lloc de trobada", diu, i on venen a passar l'estona sobretot ara, que la feina ha baixat molt. "Sense turistes no podem treballar", es queixa l’expert carterista, que confia que la vacunació torni a obrir les portes als visitants perquè així ell pugui obrir-los la bossa i treure'n el mòbil o la cartera. Després d'explicar amb total normalitat com es guanya la vida, aclareix: "Jo no robo mai amb violència" perquè està malament, segons reconeix, i també perquè "si et pillen vas a la presó però de veritat". De moment, acumula deu detencions i un any a la presó. Sense cap dubte, una de les coses que més li agraden de la plaça és el camp de futbol, on de tant en tant juga algun partit. Ell, com els avis, els nens, les famílies, els comerciants i els veïns en general, també té curiositat per veure com quedarà la plaça.

"Ha deixat de ser espai urbà"

L’antropòleg urbà José Mansilla explica que aquesta plaça és ja tot "un símbol" de la ciutat. De fet, encara s’hi poden veure professors universitaris explicant aquells enfrontaments a un grup de joves estudiants amb la boca oberta. “La gent s’ha reapropiat del territori i ja ha deixat de ser un espai urbà. Ara és un territori amb memòria”, il·lustra Mansilla. Aquells enfrontaments per la plaça “van ser una resposta contra un model de ciutat determinat. Allà hi havia d’anar un gran aparcament, per seguir apostant per una ciutat de fires i congressos”, recorda. En aquella època, a tot Barcelona “es va veure que el consens no era tal” i els moviments socials de la ciutat, després de certa calma, van despertar. El gran símbol d’aquell renaixement són els aldarulls durant el violent desallotjament del cinema Princesa (1996), però també hi ha les protestes contra el Banc Mundial (2001) o l’oposició al projecte del 22@ i al Fòrum de les Cultures (2004), entre d’altres.

Alguns dels veïns més actius en la defensa de l'espai tenen por que la transformació acabi amb la vida comunitària d'una la plaça que se senten seva i no consideren que el procés participatiu els representi. "El que han de fer és restaurar el sauló un cop l'any i no deixar que es deteriori la plaça", critica Maria Mas.