Un 140% més de clíniques de fertilitat en una dècada

BarcelonaLes dades de l’Institut Nacional d’Estadística no deixen espai al dubte: la natalitat ha caigut un 30% en una dècada a Espanya, vuit de cada deu dones d’entre 25 i 29 anys encara no han tingut cap fill i, de retruc, el nombre de clíniques dedicades a la reproducció assistida ha crescut un 140% entre el 2007 i el 2017, l’últim cop que la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF) va publicar el pertinent registre d’activitat.

Aquest informe, que té el suport del ministeri de Salut i obliga les empreses del sector a participar-hi des del 2014, indica que actualment hi ha 307 centres que fan tractaments de reproducció assistida a Espanya (67 a Catalunya, segons la Generalitat) i que és el país europeu que més tractaments du a terme. Una recerca de l’observatori sectorial DBK atribueix al teixit de clíniques un volum de negoci que el 2018 superava els 460 milions d’euros. Encara és lluny dels sectors líders a Espanya -alimentació, tabac i combustible-, que aconsegueixen gairebé 60.000 milions en vendes, però la indústria al voltant de la infertilitat fa cada vegada més diners: si es confirma el càlcul de DBK, la facturació del sector s’haurà disparat un 31% el 2019, fins als 615 milions d’euros després d’anys creixent un 6% de mitjana.

“La incorporació al món laboral és cada vegada més tardana, els projectes professionals passen per davant de formar una família i, consegüentment, es va retardant l’edat de la maternitat”, exposa Montse Boada, directora dels laboratoris de fecundació in vitro a la Dexeus i antiga presidenta d’Asebir. El petit problema és que la fertilitat té una corba de caiguda que s’accentua a partir dels 35 anys. I, així, “el mercat global de la reproducció assistida està en creixement continu”, apunta Rafael Fraile, conseller delegat d’Eugin. “Espanya té els tractaments més punters del món, per això es beneficia especialment d’aquest creixement global”, indica.

Un sector dominat pels grups

Eugin és la companyia catalana del sector que més factura (12 milions d’euros el 2018), i és un bon exemple dels moviments de la indústria. Des de fa tres anys és part del grup àrab NMC Healthcare, també propietari del Centre d’Infertilitat i Reproducció Humana (CIRH), encara que el gegant espanyol és l’Institut Valencià d’Infertilitat (IVI). Té 23 centres repartits per tot Espanya, el 2018 va facturar 33 milions d’euros i el 2017 es va convertir en un dels primers grups del món a fusionar-se amb la companyia nord-americana RMANJ.

Però de vies de creixement n’hi ha moltes. Per exemple, Eva Fertility sol estar sempre a prop de centres de medicina estètica Dorsia o de locals de la cadena de psicologia i psiquiatria Origen, ja que totes tres formen part del grup Otsu. O Ginefiv, que des de l’any passat té al darrere la família Bonomi, propietària també de Port Aventura.

“Pot semblar que als grups inversors o a les grans companyies només els interessi la rendibilitat, però el que hi ha al darrere és un procés que ajuda a fer que el factor econòmic no sigui una barrera”, apunta Rafael Fraile. És a dir, com més competidors, menys possibilitat de disparar uns preus que ara estan bastant equilibrats: al voltant dels 5.000 euros la fecundació in vitro i dels 800 la inseminació artificial.

Esclar que aquests són els preus de partida. “Cal ser curosos quan es ven, per exemple, que la taxa d’embaràs al primer intent és del 60%: pot ser veritat, però segurament correspondrà a un tipus concret de tècnica i a un perfil específic de persona”, defensa Fraile. És per això -diu- que el sector va cada vegada més cap als preus tancats: que quan s’accedeixi al tractament es comuniqui el preu de tot el procés, comptant amb tots els intents que siguin necessaris.

Més enllà d’això, el que indiquen les dades és que cada vegada es demanen més tractaments de fecundació in vitro (la fecundació es fa fora del cos de la dona) i menys d’inseminació artificial (el semen s’introdueix dins l’úter mitjançant una cànula). En concret, segons la SEF es van fer uns 140.900 tractaments in vitro a Espanya el 2017, un 20% més que el 2014 (primer any en què el registre és oficial), i gairebé 35.000 tractaments en el cas de la inseminació artificial, un 12% menys dels que s’havien fet quatre anys enrere.

El paper de Catalunya

Catalunya és, a més, la comunitat on més tractaments s’han fet. Malgrat ser la tercera en nombre de clíniques, superada per Andalusia i Madrid, un 23% dels tractaments duts a terme el 2017 van fer-se al Principat. Un dels factors que ho justifiquen és el nombre de tractaments fets a dones estrangeres. L’últim informe sobre el sector elaborat per la Generalitat és del 2014, però mostra que la meitat dels cicles de fecundació in vitro fets a Catalunya van ser per a dones que residien fora d’Espanya. “Aquí l’accés a la reproducció assistida és molt més senzill que en altres països, i els preus són als nivells dels de la República Txeca”, analitza Fraile.

No hi ha dades de l’àmbit català, però al conjunt del país (i també segons dades de la SEF) la majoria venen de França i d’Itàlia, i les raons més recurrents són la il·legalitat de la tècnica en el país d’origen i el preu. El primer dels dos països, però, ha començat a fer moviments per obrir l’accés a aquest tipus de tècniques a dones solteres i parelles lesbianes fa tot just dos mesos. A Itàlia, en canvi, el procés segueix estant permès exclusivament a parelles heterosexuals infèrtils.

Sigui com sigui, no sembla que els responsables de vetllar pel negoci hagin de patir de manera imminent. “L’efecte de l’últim canvi de llei a Itàlia, el 2014, no va ser immediat -recorda Montse Boada-. Així que el de França en tot cas es notarà més aviat el 2021”. I, de fet, la qüestió de l’envelliment de la població seguirà sobre la taula. “Si és veritat que viurem 120 anys, no té sentit que només puguem reproduir-nos el primer quart de la nostra vida”, conclou l’experta.