Classes personalitzades a primària però hores de bus per fer l’ESO

GósolFa mig any no sabia ni situar al mapa el poble de Gósol, però ara la Gabriela hi viu des de fa quatre mesos amb els seus dos fills, després de “convertir el covid en una oportunitat”: es va quedar sense feina al bar de copes que regentava a Castelldefels i va deixar el seu pis de 900 euros al mes per fer-se càrrec de la botiga de queviures d’aquest petit poble del Berguedà als peus del Pedraforca i llogar-hi per 700 euros una casa de quatre plantes amb jardí i barbacoa. Es va enamorar de la casa, i per prendre la decisió final va preguntar a l’Ajuntament quatre coses: què passa quan neva, si hi arriba internet i Amazon, si hi ha metge i, sobretot, si hi ha escola.

I sí: Gósol té escola. Es diu Santa Margarida, i després que tanqués l’escola de Saldes per manca d’alumnes, forma part de la zona escolar rural (ZER) Alt Berguedà amb les escoles de Vallcebre i Sant Julià de Cerdanyola, uns pobles minúsculs com Gósol connectats per una carretera de revolts, ara amb els vorals nevats. El fill de la Gabriela és un dels 15 alumnes de l’escola, que formen un únic grup bombolla amb les dues mestres fixes que hi treballen i els cinc especialistes itinerants (les escoles de la ZER comparteixen els mestres d’anglès, música, educació física i educació especial i valors). És per això que quan un dels mestres va donar positiu, es va haver de confinar (i tancar) tota l’escola.

“Quan vaig arribar aquí vaig pensar: «Com m’ho faré?» Sentia que no podia arribar a tots els nens. El curs passat estava sola a classe, amb 12 nens de P3 a 6è, cadascun amb les seves necessitats”, explica la Carla, la directora. Aquest any tenen dues classes, una d’infantil, de P3 a P5 -tot i que el parell de nens que fan primer també hi van-, i una de primària, de 1r a 6è, que fins i tot poden desdoblar quan hi van els especialistes. Dijous al migdia els cinc alumnes que fan 4t i 6è (no n’hi ha cap de 5è) fan matemàtiques mentre que els infants de 1r, 2n i 3r fan anglès. Adaptat, esclar: els més petits pinten els animals del color que els llegeixen els més grans. “ The elephant is grey ”, li diu un alumne de 3r al de 1r, que amb prou feines sap llegir en català.

Hores i hores preparant-se

Vist des de fora semblen classes particulars i és inevitable pensar que per als mestres és un luxe fer-hi classe. Al darrere, però, hi ha moltes hores de planificació -“Mai havia treballat tant programant”, diu la Carla- i moltes altres de compartir pràctiques educatives i experiències que funcionen amb els mestres de les altres dues escoles de la ZER. “A la universitat ens parlaven de grups interdisciplinaris, però mai et planteges que puguis tenir alumnes de P3 a 6è en una aula”. Ho constata l’Eva, la mestra d’anglès: “El més difícil és graduar els aprenentatges per nivells. A les tres escoles hi ha una distribució d’edats diferent i has d’adaptar-te a cada realitat. I poder-los ajudar a tots costa. He de prioritzar”. També a la Berta, la primera estudiant en pràctiques que ha passat per Gósol, és el que més l’ha sorprès: “Han de canviar el material i els projectes cada any perquè no es repeteixin”.

Les distàncies ho dificulten tot a les escoles rurals. Moltes sortides escolars ja ni es fan perquè l’autobús surt massa car i perquè els alumnes es maregen a la carretera, fins al punt que molts porten una muda de recanvi quan van d’excursió. El claustre també pateix l’aïllament del poble: l’Eva i la Carla, que viuen a la comarca, fan més d’una hora de cotxe cada dia de casa a l’escola i de l’escola a casa, i una de les mestres que cobreixen un terç de la jornada ve des de Vic. En total, una hora i mitja en cotxe només per arribar a treballar. “Sempre hi ha gent que ve però el que és difícil és que es quedin”, diu la Carla. Per això un dels grans problemes de les escoles rurals és la gran mobilitat de l’equip docent. A Gósol no hi ha cap mestra que hi tingui la plaça definitiva.

Aquesta llunyania també condiciona la vida als estudiants. Com la de la Lucía (una de les poques alumnes que van a l’escola de Gósol des de P3), que haurà de llevar-se el curs que ve a les 6 del matí i tornarà a casa passades les 4 de la tarda per anar a l’institut, a Bagà. O la del Pol, de 2n, que explica que el que més troba a faltar de Barcelona és “anar a l’Europa a jugar a futbol”. Dels 15 nens de l’escola, només dos germans fan extraescolars: patinatge, a Sant Julià (40 minuts en cotxe), i futbol, a Guardiola (30 minuts). Sense futbol, el Pol ha descobert altres maneres de passar-ho bé: “A Barcelona tenia una botiga de joguines al costat de casa, però aquí puc anar amb tractor”. Un nen de 4t, que fa poc que viu al poble, també enumera ràpidament els avantatges que hi ha trobat: “Aquí puc sortir a jugar al pati amb la neu, la Carla està més per mi, no hi ha soroll dels cotxes i puc veure bones postes de sol i sentir els ocells com canten”.

Sense internet ni llar d’infants

L’escola ha notat de seguida l’impacte de la pandèmia, amb famílies que, com la Gabriela, l’han aprofitat per canviar d’aires i fugir de les ciutats. I això que hi ha dos inconvenients per a la gent jove que vulgui establir-s’hi: no hi ha llar d’infants -“Tenir una criatura vol dir que no podràs treballar fins que té tres anys”, diu la Carla- i internet falla molt perquè encara no hi arriba la fibra òptica. “Durant el confinament, fèiem videotrucades família per família, perquè si ens connectàvem tots es penjava”, recorda la directora. Per no enganxar-se els dits, ja han preparat el quadernet Activitats confinades amb exercicis per a cadascun dels 10 dies de quarantena.

Tot i que al principi li va costar adaptar-s’hi, la Carla assegura ara que “no canviaria per res” ser mestra a Gósol. “Té més coses positives que negatives: conec més els nens, hi ha més comunicació amb les famílies i l’aprenentatge és personalitzat”, assegura. Com la de Gósol, que fa cinc anys va fer una crida per trobar alumnes, les 278 escoles rurals de Catalunya busquen el difícil equilibri entre tenir prou alumnat per garantir la seva supervivència (calen 5 nens com a mínim) i alhora tenir un grup prou reduït per donar-los una bona atenció. “Si l’escola creix molt, caldrà invertir més en mestres, perquè sent dos no arribaríem”, explica la Carla. Al costat, els cinc alumnes segueixen fent matemàtiques.