Les classes mitjanes a l’hora del desencís

Durant els primers 30 anys de democràcia, les classes mitjanes van experimentar a Catalunya molts canvis, una gran expansió i alhora un moment de protagonisme. Però, ¿qui són les classes mitjanes? El concepte classe social té unes connotacions polítiques tan fortes que ha estat manipulat a conveniència dels interessos de cadascú, i sovint es fa difícil precisar-ne el contingut. Permeteu-me algunes precisions.

Una classe social no es defineix únicament pel nivell d’ingressos familiar, sinó que és tot un món, una xarxa de relacions, un estil de vida, un tipus de cultura, un llenguatge. Va existir en un moment allò que s’anomena consciència de classe, és a dir, una ideologia política pròpia, sovint contraposada a la d’altres classes. Una consciència que s’ha anat perdent en els darrers anys, sobretot en el si de la classe treballadora, tot i que això no vol pas dir que aquesta hagi desaparegut com a classe. El que s’ha esvaït és la consciència de formar-ne part: en moltes enquestes, quan es pregunta “Vostè a quina classe pertany?”, la gent treballadora respon: “A la classe mitjana”. La millora de les condicions econòmiques que es va produir durant aquests 30 anys va provocar que molts dels hàbits de la classe mitjana fossin assolits pels treballadors, i això els va portar a creure que, efectivament, en formaven part.

No és així, des del punt de vista sociològic. La classe treballadora va seguir sent majoritària a Catalunya, fins i tot en aquells anys de creixement i bonança. L’any 2006, per exemple, comprenia, a Catalunya, gairebé el 60% de la població. Però una gran part ja no se’n sentia, perquè havia accedit a la societat de consum.

En aquella data la classe mitjana comprenia aproximadament el 40% de la població catalana, i la classe alta era de l’ordre d’un 1% o encara inferior. La classe alta és difícil de delimitar, perquè ja no és aquella burgesia instal·lada al passeig de Gràcia; ara no sabem com es diu ni on viu, i generalment ho fa en suburbis luxosos que la invisibilitzen totalment. Han delegat l’exercici del poder polític directe: és la nova classe mitjana, els gestors, els polítics, els tecnòcrates, els que se n’han fet càrrec. Aquest és el grup que va florir amb la democràcia; no tant la vella classe mitjana, els botiguers, els artesans, els oficinistes, els autònoms, sinó sobretot les persones assalariades amb estudis superiors: metges, advocats, arquitectes, periodistes, professorat, enginyers i tècnics de tantes especialitats. Els canvis tecnològics i el creixement educatiu han fet possible l’augment numèric d’aquest grup, que s’ha trobat gestionant molts dels recursos públics i privats i, per tant, modelant el món segons els seus gustos, encara que amb el permís d’una classe alta.

Políticament, tot això tenia molts avantatges. Les societats conflictives són les duals, aquelles dividides entre “els de dalt” i “els de baix”. Que creixi l’estament mitjà és sempre un element de progrés i estabilitat; la possibilitat de pertànyer a aquest grup sembla obert a tothom, si fa l’esforç necessari, i, per tant, és una promesa d’ascens que porta a copiar-ne l’estil més que a l’enfrontament.

Però el miratge es va trencar, malauradament. La crisi iniciada el 2008 ateny el cor d’una classe mitjana que se sentia sòlida, portadora d’una certa racionalitat que es podia interpretar com a millora col·lectiva: desenvolupament de l’estat del benestar, disminució de les desigualtats, una democràcia que, lentament, anava avançant. De cop, retallades de la sanitat, de l’educació, aturada de la indústria i de la construcció, impossibilitat, per a la generació jove, de trobar feina al nivell dels seus pares. Atur, pèrdua de propietats; no tant com en la classe treballadora, que massivament perd la feina, el petit benestar que donava confiança en el futur. En ambdues, però, la pèrdua de la confiança, de l’esperança de progrés i la creença de trobar-se a la bona banda del món, dona lloc a la perplexitat i a una mena de pànic, la sensació que tot s’ensorra.

L’existència d’una classe social diferenciada sempre té conseqüències polítiques, fins i tot quan no hi ha consciència de ser-ne. El desconcert de la classe mitjana també n’està tenint. En molts llocs del planeta, amb un gir sobtat cap al conservadorisme, tendència habitual dels grups socials per als quals la situació empitjora: tornem a l’ahir, que estàvem millor que avui! A Catalunya s’ha produït una resposta política molt peculiar: el moviment independentista, un intent de salt endavant que deixa en suspens les etiquetes tradicionals de dreta i esquerra i reclama un començar de nou. Un projecte que concentra totes les ganes d’innovació i de sortida de l’atzucac. Probablement aquesta deriva ha evitat un gir a la dreta com els que veiem en tants països, però alhora ha xuclat gran part de les energies del país que calia també dedicar a resoldre problemes concrets.

Quin futur espera a les classes mitjanes? Tot depèn de com evolucioni la globalització, i de si s’aconsegueix frenar el poder dels grans capitals a l’hora d’un capitalisme tòxic. Probablement una part important de les funcions d’aquesta classe anirà perdent prestigi i serà la classe treballadora del futur. Encara no ho és: de moment, té molts més recursos, la gent jove pot marxar, buscar bones ofertes a l’estranger. Però a poc a poc la manca de llocs de treball de bon nivell anirà devaluant unes feines que es consideraven prestigioses. Mentre una altra part de la classe mitjana, ja ara, fa el salt al cosmopolitisme, a viure en anglès, treballar a Londres, Brussel·les o Nova York, viatjar constantment i mantenir un bon nivell de consum. De fet, aquest és ja el projecte del jovent dels segments més rics d’aquesta classe, que en el passat va ser políticament progressista i agosarada i que ara es mou en el desencís, entre el replegament i la competència individual per ocupar unes posicions envejables que cada vegada són més exigües.