La ciutat de Violeta la Burra

BarcelonaCada vespre es maquillava, es posava la perruca rossa i l'abric. Agafava la mitja ampolla de Font Vella amb les roses a dins en remull i uns quants CD per si sonava la flauta i algú se n'encapritxava. I sortia al carrer a menjar-se el món. Tenia més de vuitanta anys però Pedro Moreno continuava sent cada nit Violeta la Burra. Dimecres va morir a la seva Herrera natal, on havia marxat conscient que el temps se li escolava entre els dits i on volia passar els seus últims dies. Havia regalat el seu ocell a un botiguer amic per assegurar-se que algú el cuidés bé quan ja no hi fos.

Feia més de quaranta anys que vivia a Barcelona, a Enric Granados amb Còrsega. Havia pintat el timbre de l'intèrfon de vermell perquè dient "el timbre rojo" no calia dir gran cosa més. Havia vingut de terres andaluses, on va viure la misèria de postguerra i on el camp i les oliveres li van ensenyar tot el que no va poder aprendre a l'escola. Barcelona de Noche, Los Claveles, el Paral·lel, havia pujat als escenaris barcelonins més mítics de quan la solera era encara una paraula important a la ciutat. Lola Flores se la va endur a París per actuar amb ella en un viatge irrepetible que era molt fàcil sentir-la rememorar.

El transformisme, la copla, el flamenc, van ser la seva vida. Va patir la repressió d'uns temps d'intransigència i castració però sempre va sortir-ne vencedora. Hem sigut tota la vida veïns. Era fàcil trobar-te-la pel barri fent la ronda nocturna de bars i restaurants. Sempre amb la simpatia a punt, sempre alerta per si una parella volia escoltar-la durant uns segons i li podia donar una mica de xavalla o comprar-li una rosa. El Dry Martini, el Solo Pizza, el Quilombo... A tot arreu l’estimaven i deixaven que durant uns minuts oficiés el seu xou particular. Ella els portava una foto emmarcada i dedicada i ells la penjaven com un homenatge en vida.

A l'Antonio Ávila, perruquer irreductible, sempre li explicava la vida, sempre estava feliç encara que més atrotinat del que voldria. Una altra perruquera, la Carolina, propietària d'Estilistes de Cinema, a Enric Granados, encara no se'n sap avenir: "Creo que ya me voy”, li va dir fa pocs dies, conscient que ja faltava poc per al viatge final.

La vaig veure fa dos dissabtes asseguda a la barra del Tapas 24 a Diagonal amb Tuset. Vestida. Hi sopava cada nit i era fàcil que la convidessin. Vam xerrar una estona. Sempre xerràvem, sempre m'explicava alguna novetat: una exposició que li volien dedicar, un nou CD recopilatori (que es pagava ella mateixa), una grip empipadora que ja havia passat de llarg... Ara hi vaig a esmorzar per explicar-los la notícia. Els cambrers es queden glaçats, durant uns segons, desconcertats, no saben quin cafè amb llet toca servir a qui. Tantes nits de xerrera esmolen els sentiments i l'estimació. Ja fa mesos que tenen penjades tres o quatre fotos seves a la paret. Ella ja no hi és però allà continuaran les fotos, per ser contemplades i recordar. Era un d'aquells personatges que et vacunen contra els prejudicis, que et modelen l'empatia i que injecten personalitat a un barri i a una ciutat. Ja no en queden com ella. Bon viatge, Violeta, no t’oblidis de les roses vermelles!