Tinc una cita

BarcelonaFa catorze mesos que desitjo l’arribada d’aquest dia com una criatura espera la nit de Reis. Els nervis que passava el 5 de gener són semblants als que tinc mentre em dirigeixo al vacunòdrom de la Fira de Montjuïc, a Barcelona, on m’espera la primera dosi de la Pfizer. Fa tant de temps que compartim dinars i sopars amb els noms de les vacunes que parlem d’elles amb la mateixa familiaritat que ho fem d’una marca de cervesa. 

Els que em coneixen saben que soc un hipocondríac de manual i, per tant, un malalt pèssim. Em fan por les malalties, i aquesta no cal dir-ho. Durant el confinament em vaig autoimposar dieta informativa per no caure en el desànim i vaig decidir que no volia saber-ne res fins que no aparegués la vacuna. És per això que, des que tinc dia i hora, soc un sac de nervis i el meu estat emocional està descontrolat. Tant que avui, que ha arribat el dia, he sortit de casa amb prou temps per pujar a Andorra, comprar un malta, baixar i encara hauria arribat a l’hora prevista. 

L’accés al pavelló firal és un degoteig constant de persones que arriben amb pas decidit. Aquí no es regala marihuana, ni cervesa ni donuts per vacunar-se, però, per les cares de la gent, ho sembla. 

Catorze mesos en dos minuts

Hi ha una família que pretén acompanyar el patriarca fins al box de vacunació, però fracassa en l’intent. Només hi entra qui té hora. A partir d’aquí, una primera cua a l’estil Port Aventura, però infinitament més àgil que la de qualsevol atracció d’aquest parc. No recordo haver compartit mai un espai concret exclusivament amb persones de la meva quinta, any amunt any avall, i tots devem cometre l’error de pensar que ens conservem millor que la resta. Minuts després, arriba un nou moment Port Aventura, encara més àgil que el primer gràcies, sobretot, a la feina del personal que fa de guàrdia urbà i que assigna el box corresponent. El meu és el 5.B9. Un minut mal comptat d’espera i, sense adonar-me’n, ja estic assegut a la cadira escoltant un missatge que la noia que m’atén deu haver repetit centenars de vegades: “Li posarem la Pfizer, que té dues dosis. Per a la segona, rebrà un missatge al mòbil. Ha passat el covid? Aquesta vacuna li pot donar algun efecte secundari, com ara un lleuger mal de cap o dolor al braç. En aquest cas, un paracetamol cada sis hores”. I cap a dins. Ja estic vacunat. Catorze mesos d’espera es ventilen en un parell de minuts. 

Mentre passa el quart d’hora reglamentari posterior a la vacunació en prevenció de possibles efectes secundaris immediats, afloren sentiments. Penso en la mare, que no hi va arribar a temps, igual que altres amics i coneguts, així com els que encara n’arrosseguen greus seqüeles. Penso també en el personal sanitari, que fa temps que tinc en un altar. Ara només cal que, a més d’aplaudir-los al vespre, se’ls reconegui professionalment com es mereixen, quedin al marge de futures retallades i que, quan ens els topem en qualsevol hospital o centre d’atenció primària tinguem, sempre present que les van passar putes lluitant contra la mort. 

El quart d’hora ha passat i no m’ha sortit nas de trompeta. Abandono el pavelló firal i a la sortida hi ha un munt de gent que esperen familiars com quan surts de la terminal de l’aeroport. A l’altra banda del carrer veig un altre dels pavellons de la Fira, on un 5 de gener de fa onze anys vaig tenir els mateixos nervis mentre em preparava per reencarnar Sa Majestat el rei Gaspar disposat a repartir dosis d’il·lusió i felicitat pels carrers de Barcelona.