Cinc històries de vida que s’han apagat a les residències

BarcelonaUna de cada quatre persones que ha mort amb coronavirus a Catalunya vivia en una residència de gent gran. Rere les asèptiques xifres, que ja es compten per milers, s’apaguen a poc a poc històries de vides senzilles, de biografies anònimes i discretes que posen nom i cognoms a l’estadística de la pandèmia. Al darrere, també, hi ha centenars de famílies que esperen el moment d’un comiat almenys simbòlic, mai definitiu.

Josep Massaguer

“Sempre que miri un partit de la Penya em recordaré d’ell”

Al pati de casa de l’Adrià encara hi ha la cistella de bàsquet que li va instal·lar quan tenia tres anys l’avi Josep, un home amb una vida marcada pel bàsquet: res del que ha viscut s’entén sense aquest esport.

El Josep va néixer el dia de Sant Joan del 1928 a Badalona, en una família pagesa de Montgat. Amb el cap clar fins a l’últim moment, encara recordava el so de les sirenes dels avions alemanys a punt per bombardejar Barcelona durant la Guerra Civil, i com corrien a amagar-se amb la família en un petit refugi que havia construït un tiet a la muntanya. Als 14 va començar a fer botar la pilota amb el Montgat, fins que en tornar de la mili, l’any 50, el va fitxar la Penya, el club de la seva vida. Va vestir de verd-i-negre cinc temporades, que van bastar per conèixer, gràcies a un company d’equip, qui seria la seva dona. Es van casar l’any 57 i van tenir dues filles.

El Josep va ser cap de manteniment de la farmacèutica Merck fins que es va jubilar, però sempre va tenir un peu -i el cor- al bàsquet. Quan va penjar les botes va passar a la banqueta i va ser així com la seva filla petita va conèixer un dels joves que ell entrenava. Són els pares de l’Adrià. “El meu avi era el meu fan número 1, sempre que podia em venia a veure jugar”. Junts anaven a l’Olímpic a veure la Penya de Rudy i Ricky Rubio, i junts comentaven cada partit del Joventut, com li deia el Josep. “Sempre li estaré agraït que em posés aquella cistella i sempre que miri un partit de la Penya em recordaré d’ell”.

Ara fa uns anys va decidir marxar a viure amb la seva dona a la residència Ballesol de Badalona. “L’àvia té Alzheimer i ell volia estar amb ella”. L’avi Josep, rialler i afectuós amb els nets, era un home de pocs consells amb les filles. Un home que va ser feliç, que va viure i va deixar viure. Va morir amb 91 anys el dia 30 de març. Just el dia que el Joventut de Badalona feia 90 anys.

Andrés

“No hi haurà ningú més que el recordi”

Poca gent pensarà en l’Andrés el 30 de novembre. No tenia família. Només se’n cuidava la Fundació Intress, que en tenia la tutela des de fa uns anys, quan la residència de Balaguer on vivia va sol·licitar una modificació de la seva capacitat després d’un diagnòstic de salut mental. “No hi haurà ningú més que el recordi més enllà dels professionals de la residència i nosaltres”, diu la seva última referent.

D’ell explica que era un home d’entrada tímid, però simpàtic i divertit quan agafava confiança. Li agradava sortir a passejar i cantar cançons de flamenc. Sempre va dur una vida errant, viatjant d’un lloc a l’altre. Va néixer a Albacete, va fer el servei militar a l’Àfrica, va estar treballant de masover a Girona i feia 14 anys que vivia a Balaguer. “Ell ens estimava molt. Sempre em preguntava per totes les companyes de la Fundació i he de dir que em fa especial nostàlgia pensar que no el tornaré a veure més”.

Pocs dies abans de morir, a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, no va celebrar els seu 82è aniversari. Ningú sap per què, però ell considerava que el que mereixia una bona celebració era el Sant. “Era sagrat que li truquéssim!” Ella segur que hi pensa el 30 de novembre vinent.

La Pilar de cal Cisteller

“Era una dona afable, sempre amb una bona paraula”

El que més enyorarà el Xavi de la seva mare és com el feia sentir. “Tenia sempre una rialla a punt quan l’anava a veure a la residència. Tot i que també tenia el seu geni, era molt dolça a l’hora de parlar i fer les coses. Era una dona molt afable, sempre amb una bona paraula”.

La Pilar es va donar sempre als altres: als dos fills, a qui va tirar endavant sola després de quedar-se vídua als 40 anys, i als clients de la cistelleria que regentava al carrer Major de Capellades i que amb el temps va funcionar també com a tintoreria. “No sé si feliç és la paraula, però sí que estava contenta i tranquil·la”. De gustos senzills, li agradava cosir, sortir a esmorzar amb les amigues i veure créixer de prop els nebots i els seus quatre nets.

Ja fa uns anys que patia demència i no podia estar sola i, malgrat que va anar a viure a la residència Consorts Guasch a contracor, s’hi va acabar adaptant, gràcies a les freqüents visites de la seva filla Teresa. Ara hi estava encantada: “Mai havia caminat gaire perquè patia dels genolls i allà li van passar tots els mals. Amb el seu caminador voltava per la residència de dalt a baix, al seu aire”. S’ho sentia tant casa seva que hi havia diumenges, quan anava a casa els fills a dinar, que acabava donant per acabada la sobretaula demanant que la tornessin cap a la residència.

El Xavi la va portar allà la tarda del 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora. No l’ha tornat a veure més. Tampoc ha pogut acomiadar-se’n. “Encara no me’n faig a la idea i penso que arribarà un diumenge i que la podré anar a buscar i portar-la a casa a dinar”.

Ángeles Jiménez

“Ella deia que la residència era casa seva”

Quan pràcticament no quedava res a fer, l’Alicia va haver de decidir si la seva mare moria a la residència de Capellades o si feien l’últim intent derivant-la a l’Hospital d’Igualada. “Ella deia que la residència era casa seva i tothom vol morir a casa seva. És molt dur estar a la porta, esperant que surti el fèretre, però almenys ho vam poder fer”. La vida de l’Ángeles va apagar-se el 26 de març als 78 anys.

L’inici del final va començar fa quatre anys, amb la mort del seu marit. “Va fer una davallada molt gran i li van diagnosticar Alzheimer. Ha sigut dur perquè creia que li quedava més temps, però també penso que hagués acabat molt pitjor”. El temut moment havia arribat: ja hi havia dies que l’Ángeles no reconeixia els seus tres fills.

Era una dona alegre, “la ballarina de la residència”, la primera en sortir a la pista sempre que feien alguna festa. De vitalitat encomanadissa, havia dedicat bona part de la seva vida a cuidar avis, fent d’auxiliar en alguns geriàtrics, ajudant a preparar bingos i vestint-se de Pare Noel. Fins i tot va ser voluntària a la residència on acabaria morint. “Quan va arribar aquí ens van dir que seria dur per a ella perquè venia de Barcelona, de casa seva, però es va adaptar de seguida”.

Des d’aleshores, l’Alicia ha anat pràcticament cada dia a veure-la. Sortien a passejar, a fer un cafè i un vol els dies de mercat. I mentre la memòria de l’Ángeles es desdibuixava de mica en mica, els cinc nets s’aferraven als records amb l’àvia dels dies d’estiu a la platja que ja no podran tornar a repetir.

Rosa Torelló

“Va tenir una vida dura, però crec que va saber gaudir-ne i ser feliç”

De conviccions republicanes i mentalitat moderna i oberta, la Rosa va marxar de Ciudad Rodrigo (Salamanca) el 1948, casada i embarassada de la primera filla. La seva és la història de milers de persones que, en plena postguerra, van fer les maletes buscant un futur si no millor, almenys una mica més lliure. “Va tenir una vida dura. Van perdre la guerra i va patir molt pels fills, però crec que va saber gaudir-ne i ser feliç”, diu el seu net Carles.

El matrimoni va instal·lar-se en una caseta a Sant Just Desvern, que uns anys després seria local d’assaig per a un Eugenio que començava a fer espectacles cantant amb la seva dona. La filla gran del matrimoni -i mare del Carles- havia conegut l’humorista i s’havien fet amics.

La Rosa i el seu home també van fer bones amistats a Catalunya, sobretot amb els veïns, i van acabar trobant feina, ell a Seat i ella treballant en algunes cases. El que realment l’ocupava, però, eren els seus tres fills, a qui es va dedicar en cos i ànima. També al Carles, per a qui va ser una segona mare. Va liderar un matriarcat educant-los en la llibertat i el feminisme i va encaixar amb fortalesa els cops que li va donar la vida: la mort d’una neta i la mort del seu marit.

La personalitat de la Rosa, que amb 98 anys deixa tres fills, set nets i cinc besnets, ha marcat per sempre la vida del Carles: “Totes les coses bones que jo tinc les dec a ella”. I malgrat que ella no ho sàpiga, també pot haver canviat una mica les vides d’altres avis i àvies. Des de feia cinc anys vivia a la residència de Sant Just. “Sempre ha estat molt ben atesa, però jo sempre en sortia amb un sentiment de culpa i pena, perquè veia molts avis sols”. Conscient de la solitud de la gent gran, el Carles va fer-se voluntari d’En Bici Sense Edat, una entitat que treu a passejar en bicicletes persones que ja no poden fer-ho per elles mateixes, i ha creat l’associació catalana per fer arribar el projecte arreu. “Penso que tota la gent que ajudarem serà, en part, gràcies a ella”. Però per molts viatges amb el tricicle que faci, cap serà tan bonic com els que feia amb la iaia Rosa per Sant Just, els últims dies que va poder sentir el vent als cabells.