“La ciència no hi perdrà perquè hi hagi més dones, només hi pot guanyar”

BarcelonaEl Barcelona Institute of Science and Technology (BIST), integrat per set dels centres de recerca catalans més importants, compta amb un 41% de dones en posicions d’investigador sènior però només un 15% són líders de grup. Per fomentar el lideratge de les científiques, el BIST engegarà un programa de beques per a investigadores amb fills. Dues d’aquestes líders de grup són Mónica H. Pérez-Temprano, de l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ), i María García-Parajo, de l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO). Amb elles, conversem sobre dona i ciència amb motiu del Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència.

Dones investigadores

María García-Parajo : Quan vaig estudiar enginyeria electrònica, en la promoció 1979-1985, érem dues noies d’entre 70 alumnes.

Mónica H. Pérez-Temprano : A química, en canvi, a la promoció 2000-2005 hi havia majoria de noies. La divergència comença en el doctorat.

M.G.P. : Es comença amb un percentatge relativament alt de dones segons les carreres -en algunes, com biologia o química, el percentatge és del 50%- però va canviant al llarg de la carrera. A nivell de doctorat es nota un decreixement, quan comences el postdoctorat hi ha un descens més gran, i quan l’acabes, cau en picat. I només un 10%-15% de dones lideren grups d’investigació. Això no ha canviat al llarg dels anys i es deu a un cúmul de factors.

Educació

M.G.P. : Un és l’educació. Ens han educat i ens continuen educant de manera terrible. Als nens se’ls posa a competir, ja sigui en futbol o en tenis, per ser els millors, i a les nenes se les posa a jugar per compartir. A ells se’ls premia per guanyar, i això infla l’ego. Com s’alimenta l’ego de les nenes? Dient “que guapa i maca que ets”. Això provoca inseguretat i s’arrossega al llarg de la vida. Quan assoleixes posicions de lideratge i has de demostrar que ets la millor, el sentiment d’inseguretat i de pensar que no seràs prou bona et frena. O has de fer un esforç extraordinari. He tingut noies plorant al laboratori abans d’una xerrada i després ho fan la mar de bé.

M.H.P.T. : Jo sempre dic al meu grup que si els exigeixo molt és perquè jo encara m’exigeixo més. Si és un èxit, és seu, i si és un fracàs, és meu. I això és una motxilla molt pesant.

Autoconfiança

M.G.P. : En els grups de recerca que he tingut sempre hi ha hagut poques noies. Les noies som més autoexigents perquè dubtem més de nosaltres. Hem de tenir-ho tot controlat i perfecte al 100% i no ens atrevim a dir una paraula fins que no tenim el convenciment absolut. Darrere d’això hi ha un sentiment d’inferioritat. Un exemple: tens un noi i una noia fent un experiment. La majoria d’experiments no funcionen, però mentre que el noi et diu que la configuració no ha funcionat o que el detector era dolent, la noia diu que potser ella no és prou bona o que hi hauria d’haver dedicat més temps. Per això és tan important la mentoria. Jo estic en moltes comissions de selecció de líders de grup d’aquí i de fora. Pots tenir currículums excel·lents tant de nois com de noies, però en el moment de les entrevistes les noies acostumen a ser molt més mesurades en les respostes al jurat. I els nois, per aquest ego que tenen, són més assertius i demostren més ambició. I quan has de triar, objectivament, el noi fa una millor actuació. Si el comitè, que és majoritàriament masculí, només té en compte això, triarà el noi. Mentre no canviï el sistema, has d’entrenar les noies perquè siguin capaces de competir.

M.H.P.T. : Quan dubtava si presentar-me a la plaça de l’ICIQ perquè pensava que no em farien cas, la meva cap de postdoc als EUA em va dir: “La gent veu el que projectes; si tu no hi creus, els altres no ho faran”. Jo soc la meva pròpia limitació, en el sentit que arriben moments de la carrera en què has de decidir i a vegades no ens atrevim a fer el pas.

M.G.P. : Nosaltres estem funcionant i treballant en un ambient purament masculí, amb regles i patrons masculins, i això ens pot crear conflictes. Les dones som més de compartir, col·laborar i integrar diferents maneres de pensar. Invertim molta energia en el dubte i això ens treu rendiment.

Maternitat

M.G.P. : Pensar que s’ha de triar entre la família i una carrera produeix molta angoixa en les dones. I està magnificat. Òbviament és més difícil i requereix més energia conciliar una carrera tan exigent com la investigació amb tenir una família, però es pot fer. Seran un parell d’anys molt durs, però dos anys no marquen la trajectòria científica ni la carrera d’una persona, sigui home o dona. Que s’han de prendre més compromisos -a mi no m’agrada parlar de sacrificis-? Sí. La meva carrera no s’ha vist influenciada per tenir dos nens. Jo vaig ser mare amb 39 anys. Vaig desaparèixer del laboratori dos mesos, però fins i tot durant una baixa de maternitat de 4 mesos pots mantenir el contacte, les neurones continuen funcionant. Hi ha molts mites, i pot semblar una barbaritat perquè poques dones ho diuen, però després de tres mesos intensius amb un nadó, el que tens ganes és de sortir i fer altres coses.

M.H.P.T. : A mi em genera molta angoixa vital. A mi m’agradaria compatibilitzar-ho tot. Soc líder de grup però el meu contracte no és permanent. No trobes mai el moment, sobretot per aquesta sensació d’inestabilitat. D’aquí tres anys no sé on seré. I el meu grup encara depèn de mi. No puc desaparèixer, la ciència no espera. Fa deu anys la ciència anava més lenta, però ara no te’n pots desconnectar. S’han de demanar projectes, escriure papers, fer de mentora dels teus estudiants, i és molt difícil desaparèixer. Estem començant a publicar i a anar a congressos. He de parar ara? Però una cosa que vaig tenir clara és que jo seguia en la ciència però que no sacrificava la meva vida personal. M’encanta la ciència, però la meva vida es defineix per més que això. N’és una part fonamental, però jo de gran em veig envoltada de nets.

M.G.P. : El que has de fer és endarrerir-ho. D’aquí tres anys sabràs si tens una posició permanent, i amb 38 anys encara tens temps de tenir fills i fer la teva carrera professional. Les dones no hauríem de decidir entre la vida personal i la professional. No hauria de ser ni una pregunta ni un dubte, perquè en aquest moment ens estem autocastrant.

Discriminació

M.H.P.T. : No m’he sentit discriminada en el sentit que no m’hagin donat alguna cosa pel fet de ser dona, però sí que he sentit que he rebut un tracte i una resposta diferent que un home. A mi m’han qüestionat que marxés als EUA i deixés els meus pares sols, i això no ho diuen als meus companys. Però no és un problema de la ciència, és de la societat.

M.G.P. : Jo sí que he patit discriminació. Vaig treballar deu anys a l’estranger i vaig sentir-me discriminada per ser dona, estrangera i perquè el meu marit era investigador a la mateixa universitat. El degà em va demanar que canviés la meva àrea d’investigació per no coincidir amb el meu marit. Em va costar molt demostrar la meva vàlua i no vaig aconseguir una posició permanent fins al final.

Mesures

M.G.P. : La mentoria és molt important, començant a l’educació primària i continuant durant tota la carrera perquè les noies tinguin referents a tots els nivells. També es podrien fer cursos específics per millorar les habilitats de les dones, tant per potenciar els punts forts com per treballar els dèbils. I que hi hagi representació femenina en els comitès de selecció, perquè aporten una altra perspectiva. No serà 50-50, perquè això no existeix. Això trigarà. El que sí que es pot fer és incrementar el percentatge de dones amb programes específics. Per exemple, aquí tenim els programes Icrea. Es podria reservar una plaça exclusiva per a dones en què competeixin en igualtat de condicions.

M.H.P.T. : Si hi hagués més dones, els grups serien diferents, les dinàmiques serien diferents i es potenciarien altres característiques. La ciència no hi perdrà perquè hi hagi més dones, només hi pot guanyar. Som el 50% de la població.

María García-Parajo

Enginyeria electrònica, 55 anys

La vocació científica se li va despertar des de ben petita. María García-Parajo és gallega però es va criar a Veneçuela. Un dels seus primers records és anar amb el seu pare a l’Instituto Venezolano de Investigaciones Científicas i pensar: “Jo de gran vull ser aquí”. “Amb el meu pare jugàvem molt a les matemàtiques i em va influenciar de forma important”, diu. Volia fer física o enginyeria i al final va triar enginyeria electrònica perquè l’electromagnetisme és el que més la fascinava. Lidera el grup de biofotònica en molècules individuals de l’ICFO. Abans va treballar a l’IBEC i es va doctorar en física electrònica a l’Imperial College de Londres el 1993.

Mónica Pérez-Temprano

Química, 35 anys

Era una estudiant de bones notes a qui li agradava tot, però es va decidir per la carrera de química gràcies a “l’empenta” d’una professora. És per això que destaca que tota la seva carrera ha estat determinada per “mentors fantàstics”, des de directors de tesi fins a la directora de postdoc, que li va dir: “Tu pots”. “Esclar que m’agrada la ciència, però és una vocació dura. I ara veig que és molt més que voler ser Marie Curie. El que més m’agrada és que pots influir en la vida de la gent que és a prop teu”, explica. Va fer la seva estada postdoctoral a la Universitat de Michigan i el 2015 va entrar a l’ICIQ gràcies a un programa per atreure talent jove.