Chema García: “Jo odio els actors i n’he conegut molt pocs que em caiguin bé”

Chema García Ibarra (Elx, 1980) ha presentat en el marc del D’A el seu primer llarg, Uranes, un híbrid irresistible de ciència-ficció, costumisme, crònica negra, comèdia, tragèdia i, fins i tot, musical.

Per què vas estudiar publicitat? No se m’acut una carrera més diferent del teu cinema.

Perquè estudiar cinema valia molts diners i a Elx era impossible. Però als meus curts hi ha coses de publicitat. Les sinopsis sempre són un eslògan. “Molta gent morirà molt aviat” era la d’El ataque de los robots de Nebulosa-5, per exemple.

Acostumes a barrejar ciència-ficció i costumisme, tragèdia i comèdia. Què t’atreu tant dels oposats?

No ho sé. Potser que ho he vist poc i que, quan ho he vist, m’ha meravellat. Explicar una història de ciència-ficció amb un grup de senyores que treballen en un taller de sabates em sembla molt divertit. Però sobretot m’agrada la mescla de comèdia i drama. I no em refereixo a comèdies en què tot d’una hi ha un toc de drama, sinó a pel·lícules que són comèdies i drames tota l’estona.

¿Viure a Elx ha determinat d’alguna manera el teu cinema?

Sí. Elx no es pot dir que sigui una ciutat bonica, però tampoc lletja. És normal. I m’agrada que al meu cinema sempre surti retratat aquest tipus de ciutat, perquè Madrid i Barcelona ja estan sobrefilmades. I si alguna cosa hi ha a Espanya són ciutats com Elx, Castelló i Jaén.

El teu primer curt, Miau, tenia un estil i una factura molt més professionals que la resta de la teva obra. Què et va fer canviar d’estil?

Miau va ser una mena d’intent de fer una superproducció. El problema és que estava escrit i dirigit amb preses. I el resultat va ser desastrós. Així que a Nebulosa vaig decidir fer-ho tot al revés: treballar sense actors, rodar a casa meva i dedicar molt de temps al guió.

Per què sense actors?

Vaig adonar-me que en realitat no m’agrada l’actuació ni els actors. I se’m va ocórrer treballar amb la meva família: el meu cosí, la meva àvia, la meva sogra... Això, esclar, condiciona el guió i em limita, perquè no els puc demanar moltes emocions ni diàlegs. Els haig d’escriure escenes en què estiguin quiets o facin coses mecàniques. Però el fet de no estar actuant dóna molta vida i realisme al que fan. En realitat, ells m’aporten moltes més coses de les que em resten.

Albert Serra va dir als Gaudí que si fos per ell enviaria els actors a Guantánamo. Ho subscriuries?

Jo odio els actors i n’he conegut molt pocs que em caiguin bé. Ara, els que m’han caigut bé m’han caigut molt bé. M’encanta Eva Llorach, que va veure els curts i va dir que l’únic que no li agradava era que ella mai podria treballar amb mi. I vaig pensar: “Per fi una actriu que ho entén!” Perquè sempre em passa que els actors em diuen que els agraden els meus curts i que compti amb ells per qualsevol cosa. I jo em pregunto, ¿és que no han vist els curts?

Després de l’èxit de Nebulosa-5 podries haver rodat amb més pressupost. Per què vas decidir continuar fent cinema low cost?

Perquè m’ho vaig passar tan bé i vaig intuir tantes possibilitats treballant d’aquesta manera, que no tenia sentit canviar d’estil. En volia més. Ara bé, jo en els curts em gasto molts diners. Per a la meva escala econòmica, el meu cinema és high cost. Per a mi 8.000 euros dels meus estalvis són una pasta. I sempre em gasto tot el que tinc en els curts.

Uranes, el teu primer llarg, parla de la malaltia del teu cosí i de l’Alzheimer de la teva sogra. Però alhora de crims, pederàstia i alienígenes.

És una altra de les barreges d’oposats que m’agraden, la de ficció i realitat. M’agrada que no quedi clar el tall on acaba la realitat i comença la ficció. La malaltia del José Manuel és real i la pederàstia del meu avi no, esclar. Però tot està explicat amb el mateix to i això crea una certa incomoditat en la gent que em coneix. I és una sensació que m’agrada molt.

Has dit alguna vegada que Uranes és un homenatge al teu cosí.

Sí. Abans de Nebulosa-5 no teníem gaire relació, però a partir de llavors el vaig conèixer millor, a ell i la seva història, que és tremenda.

Quina història?

És una mica com la de Bruno S., l’actor de Herzog amb qui van fer experiments els nazis. En el cas del José Manuel, quan va néixer no sabien exactament què li passava. I part de la seva discapacitat és deguda a una negligència mèdica durant les proves que van fer-li de petit, no a la seva malaltia, la leucinosi, tot i que té una mortalitat molt alta. Amb 31 anys,el José Manuel és la persona amb leucinosi més longeva d’Espanya. A mi ell em fascina, Tant, que surt en tots els meus curts -a Misterio fa un paperàs de neonazi- i Uranes gira al seu voltant. I vull que sempre estigui en tot el que jo faci.

Has presentat Uranes dins la secció Un impuls col·lectiu del D’A. T’hi trobes còmode?

Sí, perquè la filosofia del grup és d’autors que estan una mica al marge de la indústria i jo em sento al marge de tot, fins i tot geogràficament. A més, en la secció hi ha directors que m’agraden molt com Víctor Moreno i Luis López Carrasco.