Chantal Mouffe: “Cal reivindicar a Europa el populisme d’esquerres”

A Chantal Mouffe (Charleroi, 1943) se li nota l’emoció a la veu quan parla de Podem i Syriza. És com si fossin fills seus. No en va són partits que beuen del postmarxisme, el corrent polític que ella i el seu marit, el filòsof argentí Ernesto Laclau, van posar per escrit el 1985 a Hegemonía y estrategia socialista, un referent per a l’equip de la Complutense que va fundar Podem. La gran tesi de Mouffe i Laclau -mort l’any passat-és que les identitats polítiques es van construint constantment. D’això i molt més en parla a fons amb Íñigo Errejón, el número dos de Podem, al llibre Construir pueblo, que acaba de publicar Icaria Editorial. Mouffe viu a Londres i és professora de teoria política a la Universitat de Westminster. A finals de juliol participarà en la universitat d’estiu de Podem.

Què entén per nova política?

Syriza a Grècia i Podem a Espanya. Són partits que per primer cop estan desafiant la idea que no hi ha alternativa a la globalització neoliberal a Europa. Són moviments que lluiten per la refundació democràtica d’Europa.

No són antieuropeus, vaja.

No volen sortir d’Europa, sinó transformar-la. I per a mi això és el més interessant, perquè molts dels moviments més a l’esquerra en general han dit que si Europa no es reforma se n’ha de sortir. I ara estem davant d’un nou tipus de política que realment intenta desafiar l’ordre neoliberal però a través de les institucions democràtiques, una nova manera de concebre l’esquerra. Perquè amb el centreesquerra i el centredreta hem vist que, malgrat que s’alternin el poder, no hi ha un canvi del que anomenem hegemonia.

Per què Podem no entra en la dicotomia dreta i esquerra?

És una de les coses que debato amb l’Íñigo en el llibre, amb certes discrepàncies. Ells volen crear poble, una majoria, i no encasellar-se.

Anar més enllà dels convençuts.

Si un es presenta d’esquerres, la gent ja pensa que realment no guanyarà un projecte de transformació. Fins aquí, estic d’acord amb ells. Però discrepo en el fet que abandonin definitivament l’esquerra entesa com a igualtat i justícia social. A França, amb partits com el de Marine Le Pen, un no pot dir simplement que el que es vol és construir poble, sinó que cal dir quin tipus de poble. Cal mullar-se.

¿Veu amb bons ulls els populismes d’esquerres?

En aquest punt també discrepo amb Podem. Jo crec que cal reivindicar a Europa els populismes d’esquerres. Cal resignificar la concepció del populisme. Hi ha necessàriament en la democràcia una dimensió populista. No es pot pensar que el poble, necessàriament, està defensant valors progressistes, ja que ho hem vist amb els populismes de dretes. Així que el que cal fer és construir poble però a través de la concepció d’esquerres, i això és el que jo anomeno populisme d’esquerres.

No ho solem entendre així.

En premsa se sol entendre el populisme com una cosa que és necessàriament demagògica. Jo, en canvi, ho veig com una manera de construir les fronteres. El poble i l’establishment.

Separar-se de la casta?

Exactament. Entenc les reticències de Podem. Opino, però, que cal lluitar per transformar la paraula.

L’Amèrica Llatina ha begut de les seves teories. Què ha aconseguit aquest populisme d’esquerres a l’Argentina o a Veneçuela?

Una integració de les classes populars que no existia abans, perquè eren sistemes molt oligàrquics. En el cas de l’Argentina, amb els Kirchner hi ha hagut una gran quantitat de mesures de justícia social.

No és la percepció que tenim aquí.

Els mitjans estan dominats per grups que controlen la televisió, la premsa i fins i tot la producció de paper. El poder de Clarín és enorme a l’Argentina. Kirchner ha fet una llei de mitjans que ha sigut reconeguda per la Unesco com una llei model de democràcia, però s’ha presentat com un atac a la llibertat de premsa en molts diaris europeus. Hi ha una distorsió completa.

Aquesta dicotomia ja ha arribat a Europa. ¿El que estem veient a Grècia és només la punta de l’iceberg?

Estem realment en un moment molt crucial per a Europa perquè realment hi ha un antagonisme total entre la política d’Alexis Tsipras i la defensada per la UE. Una victòria clara de Syriza, més enllà del referèndum, simplement demostraria que hi ha una alternativa a les polítiques d’austeritat. Per això el discurs està sent tan ferotge. El que volen és destruir Syriza, humiliar Tsipras, perquè no poden permetre que qualli la idea d’una redemocratització exitosa d’Europa.

Què li diria a l’esquerra que renuncia a formar part d’aquesta UE?

Que si la Unió Europea aconsegueix finalment acabar amb Tsipras, aixafar-lo, això voldrà dir que no existeix la possibilitat d’una refundació democràtica d’Europa. I això reforçarà tots els partits populistes de dretes. En el cas de Marine Le Pen, per a ella això seria un regal impressionant. Realment Brussel·les no s’adona del perill de les polítiques que aplica.