Centenars d’aus rapinyaires moren electrocutades

BarcelonaEls agents rurals recuperen cada any més de 250 ocells morts o ferits després d’electrocutar-se o de topar amb el cablejat elèctric. Però la xifra, que inclou desenes d’espècies diferents, algunes en perill d’extinció, és “només la punta de l’iceberg”, assenyala Xavier Parellada, tècnic del servei de diversitat del departament d’Agricultura i Medi Natural. “No és un fet puntual”, corrobora la veterinària i forense del centre de recuperació de fauna que la Generalitat té a Torreferrussa, Elena Obón. La xifra de 250 aus és una aproximació, perquè només hi figuren els animals que es troben -sobretot voltors, cigonyes i aligots-, però els tècnics asseguren que molts més casos no arriben mai a descobrir-se.

Un informe exhaustiu en poder del departament que dirigeix Josep Maria Pelegrí té comptabilitzades 2.288 aus de 53 espècies diferents que s’han accidentat entre el 1954 i el 2012, però és sobretot en els últims anys quan aquesta xifra ha crescut, no necessàriament perquè hi hagi més morts, sinó perquè l’augment de la vigilància i de la consciència permet recuperar-ne més exemplars. Parellada, de fet, creu que la xifra anual real podria superar el miler d’accidents i posa com a exemple més paradigmàtic l’àguila cuabarrada, atès que la seva supervivència està directament amenaçada per aquesta raó. Tot i així, i donat que és en aquesta època quan més espècies completen la seva migració, el problema es fa més visible. Diumenge de la setmana passada van trobar-se tres cigonyes mortes a Lleida, marcades a Alemanya per fer-ne el seguiment científic, però el fenomen no és inusual, i a vegades bandades senceres d’ocells es veuen minvades quan baixen a descansar en els viatges a terres més càlides.

“Si el model de torre elèctrica és perillós, s’electrocuten”, resumeix Parellada. A més a més, si plou, augmenta el risc i, contràriament al que es pugui pensar, no cal que toquin dos cables diferents. El contacte d’una sola ala des d’una torre metàl·lica, per exemple, és suficient. En el fons, tot depèn del tipus de torre, de l’eventual aïllament dels cables i, en el cas de les topades, de si els ocells arriben a distingir la presència dels fils.

El paper de l’administració

El reial decret 1432/2008 va ser el primer a tenir en compte aquesta problemàtica, i fixa l’obligatorietat que les noves infraestructures que es construeixin siguin prou segures per a l’avifauna, però només si són en àrees protegides. Aquesta és la principal “mancança” que veuen tècnics i agents rurals, perquè les aus es mouen i l’administració no pot obligar les elèctriques a fer les reformes desitjables. Les inversions, a més, es van deixar a l’arbitri de la disponibilitat pressupostària, i també ha passat que proteccions puntuals s’han fet malbé amb el pas del temps. “S’ha demostrat que alguns suports elèctrics eren veritables trampes mortals, que han matat diverses rapinyaires en molt poc tems”, rebla Obón. Ella, acostumada a rebre els animals accidentats, constata que el percentatge de recuperació és insignificant, perquè les descàrregues acostumen a fer inviables els òrgans interns i, tot i que arribin amb vida al centre, moltes vegades les aus han de ser sacrificades per evitar-los una llarga agonia.

Catalunya va desenvolupar el reial decret del govern espanyol l’any 2010 i 2012, fixant les línies sobre les quals calia actuar, segons la prioritat de cada cas. Ateses les limitacions pressupostàries i la necessitat de resoldre els casos d’electrocució més urgents, però, es va elaborar una nova resolució l’abril del 2013 per identificar suports concrets i no línies senceres. La Generalitat, d’acord amb aquesta última resolució, té identificats 657 suports elèctrics dins de zones de protecció de fauna on s’han detectat accidents amb ocells, els que s’haurien de canviar de manera prioritària, i 426 més on s’han electrocutat espècies en perill però fora de zones de protecció, les segones actuacions que caldria executar. Hi ha constància del lloc exacte on han mort més d’un miler d’aus. D’entre tots aquests suports, només 54 no pertanyen a la companyia Endesa. El motiu és clar, apunta un portaveu de l’elèctrica, i és que ella és la propietària del 95% dels més de 100.000 quilòmetres de línies elèctriques que hi ha a Catalunya.

Endesa, lluny de negar el problema, ha desenvolupat programes per minimitzar els accidents, cosa que ha permès evitar nius de pica-soques en pals de fusta a Tarragona, la instal·lació a Lleida de balises reflectores per evitar col·lisions i la col·locació de caixes niu als aiguamolls de l’Empordà. De fet, xifra en 900.000 euros la inversió en mesures de protecció de l’avifauna fetes en els dos últims anys, només a Catalunya. “La idea és minimitzar el risc tant com es pugui, però evitar-ho és impossible”, afegeix el portaveu. Els tècnics de la Generalitat hi coincideixen, però, mentrestant, els ocells continuaran pagant una part invisible de la factura elèctrica.

L’àguila cuabarrada és l’espècie més afectada

L’àguila cuabarrada és l’espècie que més pateix les electrocucions. Des del 1973, l’any en què es van protegir les aus rapinyaires, totes han augmentat la seva presència a Catalunya -els voltors, des de 40 parelles fins a superar el miler-, però la cuabarrada es manté per sota de les 80 i continua en perill d’extinció. Una distribució geogràfica coincident amb nuclis urbans i el costum de col·locar-se a sobre de les torres elèctriques fan que més del 50% de la seva mortalitat sigui per electrocució. Moren més ocells dels que neixen, i només l’arribada de nous exemplars des de la franja de Llevant i Andalusia permet compensar les pèrdues.