Catalunya té el triple d’episodis de calor per any que a mitjans de segle XX

BarcelonaAquest matí el Servei Meteorològic de Catalunya ha fet públic el seu butlletí anual d'indicadors climàtics, que enguany incorpora algunes noves mètriques interessants com ara l'indicador d'onades de calor. Amb dades des del 1950, els climatòlegs del Meteocat han pogut comprovar que el nombre d'episodis de temperatures altes extremes que hi ha cada any a Catalunya ha augmentat clarament durant les últimes dècades. Si a mitjans de segle XX hi havia al voltant de dos episodis de temperatures molt altes per any, ara de mitjana n'hi ha entre sis i set.

Com a episodi de calor es comptabilitza qualsevol situació en la qual hi hagi hagut temperatures extremes (superiors al percentil 90) durant tres dies seguits, i això inclou també els episodis del febrer, per exemple, o del novembre. És a dir, una situació de tres dies o més amb temperatures molt altes per a l'època en un mes d'hivern també entraria en aquesta categoria d'episodi de calor. Aquests episodis poden ser de temperatures extremes tant diürnes com nocturnes: tres nits seguides de novembre amb temperatures estranyament altes per a l'època també són un episodi de calor segons aquest indicador del Meteocat. El període de referència que es fa servir és el 1961-1990; per tant, bastant allunyat del context de temperatures actual.

En el conjunt de Catalunya la temperatura ha pujat 1,8 ºC des de mitjans de segle XX i el nivell del mar ha augmentat 10 cm des de 1990, segons les mesures preses regularment a l'Estartit. Es manté una tendència més marcada a l'augment de temperatura de dia (0,3 ºC per cada deu anys), que de nit 0,19 ºC, i, com ja s'havia constatat en anys anteriors, l'estiu és l'època en què la temperatura proporcionalment s'enfila més: 0,35 ºC per decenni.

El 2021 va ser el 12è any més càlid a Catalunya des de 1950, amb una anomalia de temperatura d'1,4 °C. Des del 1993 no hi ha hagut cap any més fred del que tocaria si s'agafa com a referència el període 1961-1990. Un indicador interessant sobre l'any 2021 per posar-lo en el context d'acords com els de París és el de l'augment de temperatura respecte de l'etapa preindustrial: a Catalunya el 2021 la temperatura va ser 1,1 ºC superior a la referència 1850-1900, una dada idèntica a la que es va registrar a escala planetària. Cal recordar que a l'Acord de París els estats es comprometien a fer tot el possible per no superar l'escalfament d'1,5 ºC.

Pluja i sequera: poques coses clares

Un altre aspecte destacable dels indicadors climàtics a Catalunya de les últimes dècades és que per ara no hi ha una tendència clara en el comportament de la precipitació. No hi ha indicadors ni tendències concloents que permetin afirmar que les sequeres són més llargues ara que fa algunes dècades, ni que la precipitació estigui augmentant o disminuint o que s'estigui repartint de forma gaire diferent.

Segons el cap de climatologia del Meteocat, Marc Prohom, en dades diàries hi ha ben poc rastre a hores d'ara dels efectes del canvi climàtic en la precipitació a Catalunya, un fet que corroboren també diferents informes dels experts internacionals del Panel Intergovernamental de Canvi Climàtic a escala mediterrània.

On més es nota una tendència a la intensificació de la pluja és en les dues sèries més llargues de Catalunya: la de l'Observatori Fabra, al Tibidabo, i la de l'Observatori de l'Ebre, a Roquetes. Un dels indicadors que fa servir el Meteocat calcula quin és el total de pluja anual si només es compten els dies de pluja que queden entre l'1% dels més abundants. Al Fabra aquesta dada ha augmentat 46 l/m² des de l'inici de la sèrie, i al de l'Ebre 35. Els dies de pluja molt abundant deixen més aigua que abans.

Prohom admet que l'informe del Meteocat és una visió general dels últims 70 anys que no entra en detall específicament en les últimes dècades, una línia que els climatòlegs de l'SMC podrien abordar aviat, com també està en perspectiva abordar una anàlisi més fina a escala horària de les precipitacions, per comprovar si els episodis de pluges molt intenses com el d'Alcanar del setembre passat, el que va haver-hi a la mateixa zona l'octubre del 2018 o el de Vilassar del 2016 poden haver estat inflats pel canvi climàtic.

Menys calefacció, més aire condicionat

Finalment, una altra dada molt interessant que aporta el Butlletí Anual d'Indicadors Climàtics de l'SMC són els graus dia de calefacció i refrigeració, una mesura que permet estimar el consum necessari d'energia que cal per mantenir el confort d'un espai. Al cap de l'any, ara cal menys energia que abans per combatre el fred en una casa, però molta més per combatre la calor. Dos exemples són els de Lleida i de Figueres. Segons dades del Meteocat, els graus dia de calefacció han disminuït un 17% a Lleida i un 20% a Figueres des de la dècada 1950-1960, però, en canvi, els graus dia de refrigeració han augmentat un 67% a Lleida i s'han més que doblat (114%) a Figueres. Això no vol dir que al cap de l'any sigui més important l'aire condicionat que la calefacció per mantenir el confort d'una casa, però el balanç entre una cosa i l'altra s'està equilibrant clarament. Els llindars per fer aquests càlculs de temperatura són els 15 ºC de temperatura mitjana diària per la part baixa i els 21 ºC per la part alta.

Segons fonts de l'Institut Català d'Energia, el consum d'energia d'un habitatge és aproximadament proporcional a l'evolució dels graus dia, cosa que vol dir que en les últimes dècades la despesa que cal fer en energia a l'estiu si es pretén mantenir un habitatge dins d'una temperatura raonable a l'estiu s'ha disparat, però, en canvi, la dada anual de l'energia que cal per mantenir una casa confortable combinant calefacció i refrigeració ha canviat ben poc i ho ha fet sensiblement a la baixa.