La Catalunya piruleta

La GarrigaParlar d'"una nova jornada de caos a Rodalies" sembla un mantra que no permeti distingir un caos gros d’un altre d’encara més monumental. I la vaga salvatge d’aquests dies és una calamitat que ha d’ocupar el podi dels desastres trenístics: en tots els anys que fa que agafo el tren se’m fa difícil recordar una impressió d’intempèrie i desatenció tan grans. Una cosa són els retards per obres, perquè plou, perquè s’han fos els ploms a Sants o per les afectacions d’una vaga. Una altra és arribar a Sants i no saber si tindràs tren per tornar a casa. El panell ensenya un últim tren que l’"informador" –s’ha de posar entre cometes– no pot dir-te si passarà. I després, per no quedar-te penjada a Sants, vas en metro a correcuita fins a Fabra i Puig per agafar l’últim autobús fins a Granollers i almenys poder sortir de Barcelona i ser més a prop de casa. A l’autobús, ens hi encabim tota una colla desencaixada. Alguns han d’anar drets. I després et ve a buscar la parella en cotxe. I el balanç de l’odissea de dijous acaba sent aquest: he gastat tres hores per anar de la Garriga a Castelldefels, per anar a fer feina (comentar la meva novel·la en un club de lectura), i dues hores i mitja més per tornar.

D'una banda hi ha els discursos polítics que diuen que utilitzis el transport públic, que faràs un món millor i almenys la consciència et quedarà neta, i de l’altra, pel subsol, un servei de trens deteriorat i obsolet que maltracta dia sí i demà encara més a qui l’utilitza. I qui l’utilitza? Aquí hi ha un tall i una discriminació de classe –i totes les altres que porta de cua–. Qui pot no el fa servir. Qui diu que l’utilitzis, tampoc. I per això la Catalunya piruleta prospera, inexorable: una cosa són els discursos eteris, les falses promeses per al transport públic que s’emporta el vent, i l’altra, la realitat, aquest deixar tirats milers de ciutadans. Els usuaris que a quarts d’onze de la nit arribem a Granollers, cansats, a les envistes d’un 1-O que també han desvestit de tot sentit, ens trobem aguantant un pal ronyós de piruleta. ¿I si s’aposta d’una vegada per l’autobús? (encara que no es pugui inaugurar amb tanta pompa i no t’asseguri contractes d’obra pública). ¿I si algú suplanta els serveis mínims no complerts amb alternatives?

Aquest divendres tinc un altre club de lectura, a Torroella de Montgrí. Desfaig el pla inicial i utòpic d’arribar en tren fins a Flaçà. Una ànima caritativa, un tiet meu jubilat, em farà de taxista improvisat. I jo m’hauré de treure el carnet de conduir.