BarcelonaLes seves explicacions trenquen esquemes i, sens dubte, fan reflexionar. Mostafà Shaimi, professor del departament de Pedagogia de la Universitat de Girona i membre de l’Espai Antiracista, alerta que a Catalunya podria passar el mateix que a França: un esclat de violència en barris humils i amb una alta taxa d’immigració. D’entrada, els joves d’origen immigrant que viuen a Catalunya asseguren que no se senten d’aquí.
Per què aquests joves no se senten catalans?
— La realitat no és homogènia. També hi ha Raxids, Fàtimes o Mohammeds que sí que se senten catalans, però és cert que són una minoria. Fa tres anys vaig fer un estudi amb 300 joves a les comarques de Girona, i el 97% van contestar que no se sentien catalans.
Per què creu que van contestar això?
— El racisme és l’element motor de la resposta, que no deixa de ser una resposta de ressentiment polític. Perquè els joves se sentin del lloc on viuen hi ha d’haver unes condicions que afavoreixen el sentiment de pertinença. Aquí hi ha un discurs molt arrelat a les institucions i a la societat que Catalunya és una terra d’acollida. Però la realitat és una altra: Catalunya no és una terra d’acollida.
En quin sentit?
— El fet de viure en guetos en termes urbanístics o patir situacions d’explotació laboral ja contribueix que hi hagi barreres molt clares. Si no hi ha una vida en comú, difícilment puc tenir un sentiment de pertinença.
La majoria dels catalans asseguren que no són racistes.
— Hi ha experiències que si no les vius, no les entens. És el mateix que passa amb les dones quan van soles pel carrer per determinats llocs a la nit. Moltes diran que no se senten segures. En canvi, els homes no tenim aquest sentiment d’inseguretat perquè no tenim aquesta vivència pel fet ser homes. Amb el racisme, passa el mateix.
Posi’m exemples de racisme.
— L’ARA va fer un reportatge sobre l’oci a Girona: va acompanyar diversos joves a la porta de locals musicals i discoteques, i va comprovar que no hi podien entrar per l’únic fet de tenir un determinat color de pell. Aquesta experiència de discriminació racial, malgrat que sigui concreta i en un local privat, té un impacte molt fort perquè genera ràbia i impotència. No et neguen l'entrada per les teves idees, ni perquè portes vambes o una vestimenta determinada, sinó com a persona. Mentrestant, veus que els Jordis i les Gemmes que fan cua entren sense problemes. I si truques als Mossos d’Esquadra, et diuen que presentis una queixa a Consum, com si es tractés d’un tema de mala praxi, quan en realitat és una discriminació racista.
El Morad posa paraules al seu sentiment de ràbia, però també les hi podria posar una persona carismàtica en termes religiosos. Però això hi ha risc d’un radicalisme religiós en sentit negatiu ”
Mostafà Shaimi Professor del departament de Pedagogia de la Universitat de Girona i membre de l’Espai Antiracista
Hi ha més casos com aquest?
— Els joves pateixen racisme en moltes situacions quotidianes. Un altre exemple és quan entren a comprar en algun establiment. De seguida tenen al darrere un vigilant de seguretat. I ja ni parlar-ne de l’accés a l’habitatge. Jo he fet la prova amb els meus alumnes a la universitat. Primer hem trucat per llogar un pis i ens hem identificat amb un nom català. I després hem trucat al mateix lloc, però fent-nos passar per un immigrant. La resposta que hem rebut és totalment diferent.
¿El fet de viure en un barri humil i pertànyer a una classe social baixa contribueix a aquest desarrelament?
— No té per què. Històricament a Barcelona el moviment veïnal ha generat un sentiment de pertinença. Lluitar per les condicions materials pot fer sentir-nos orgullosos d’un lloc. Però si veig que el meu futur està determinat en gran part, que l’ascensor social ja no funciona, que estic abocat a un determinat tipus de feina, i que estic condemnat a viure en uns barris concrets, aleshores sí que hi ha un desarrelament.
¿Aleshores l’ascensor social ja no funciona?
— Jo no soc determinista, perquè hi ha moltes variables en joc. Estructuralment parlant, però, els infants que estan en una escola segregada difícilment tindran èxit acadèmic. La segregació escolar és una forma de racisme, però estructural i institucional del departament d’Educació.
El raper Morad s’ha convertit en un referent d’aquests joves.
— El Morad posa paraules al seu sentiment de ràbia, però també les hi podria posar una persona carismàtica en termes religiosos. Però això hi ha risc d’un radicalisme religiós en sentit negatiu.
Aleshores, ¿ens hauríem de preocupar perquè el Morad té tant d’èxit?
— Ens hem de preocupar perquè hi ha elements estructurals a la nostra societat que indiquen que anem a la deriva i que si no hi posem remei, això esclatarà. A França també van sorgir grups de rap i de hip-hop que canalitzaven aquesta ràbia abans de les revoltes.
O sigui, ¿aquí pot passar el mateix que a França?
— El fet migratori a Catalunya encara està en una fase de sentir-se com a convidat: la situació administrativa de molts d’aquests joves és una situació de fragilitat jurídica. Però a mesura que tinguin la nacionalitat espanyola i s’arrelin, no cal ser cap geni per deduir que pot passar el mateix. Ja hi ha un malestar que fa xup-xup i, en un moment determinat, per una causa que no cal que sigui greu, el malestar es pot canalitzar amb una reacció d’aquest tipus.
En l’actualitat el Morad ja fa cançons contra la policia.
— Però això és normal. La relació dels joves amb la policia és un element central. Molts d’aquests joves no poden fer activitats extraescolars perquè no tenen recursos. Aleshores, ¿on són? Al carrer, i allà es troben amb la policia, que en aquest país és estructuralment racista. Ho hem comprovat amb gravacions. Els Mossos tenen un comportament molt diferent amb aquests joves que amb un adult. Els diuen “et trenco la cara” o “un jove com tu hauria d’estar al seu país d’origen”. De la mateixa manera, si vas a la presó de Figueres, trobaràs que hi ha molta població migrada. ¿Això vol dir que els migrats són essencialment delinqüents? No. Però els elements estructurals de la nostra societat que expulsen d’una vida digna fan que l'única manera que tinguin per sobreviure sigui fora de la llei. ¿Són responsables dels seus actes? I tant! Però a la vegada també són víctimes.
Hi ha solució?
— D’una banda, cal reconèixer que el racisme és un element estructural i sistèmic a la nostra societat. Això ja alleugeriria aquest sentiment d’impotència. I d’altra, cal fer el mateix que es va fer amb la violència masclista: introduir la perspectiva antiracista, de la mateixa manera que vam introduir la perspectiva de gènere arreu. Això vol dir que, per exemple, un fiscal actuï d’ofici o que la policia obri un expedient d’ofici en casos de racisme, perquè estem parlant de drets i llibertats.
![El Sofian, el Said i l'Adam posen davant la càmera fent el símbol del Morad amb els dits, als Blocs de la Florida de l'Hospitalet de Llobregat.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 4000 2667"%3E%3C/svg%3E)
