Catalunya necessita més infermeres

Santa Coloma de GramenetTenir un bon planter d'infermeres marca la diferència: amb un sistema sanitari de cures, augmenta la supervivència de la població. També en cas de pandèmia, segons un estudi publicat a la revista The Lancet. L'any passat hi havia 45.809 infermeres i infermers col·legiats a Catalunya, és a dir, uns 6,2 professionals per cada 1.000 persones. La mitjana estatal està una mica per sota (5,9), i lluny de l'europea (9), on les Canàries (2,8) i Andalusia (4,3) estan a la cua. "A nosaltres ens agradaria tenir les mateixes ràtios que Navarra, amb 8,6, o el País Basc, amb 7,5", explica la presidenta del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), Paola Galbany.

Falten infermeres. Fa una dècada que s'arrossega aquest dèficit, i la pandèmia només n'ha accentuat la pressió i la càrrega de feina. El sindicat d'infermeria Satse assegura que calen, com a mínim, 23.000 infermeres més. Un 90% serien per als hospitals, on la ràtio hauria de ser d'una infermera per sis o vuit pacients -a les UCI només dos per professional-, però la realitat és que poden arribar a tenir fins a 18 pacients. A l'atenció primària, cada infermera hauria de tenir assignades 800 o 1.200 targetes sanitàries, però de mitjana en tenen unes 2.000.

La infermeria està sobrepassada. "Tot i que durant la pandèmia s'han contractat més infermeres, no n'hi ha prou per oferir una atenció de qualitat", lamenta Galbany. ¿Però es poden trobar més infermeres? "Calen més places d'infermeria a les universitats perquè el model sanitari sigui cuidador", afirma la presidenta de l'Associació d'Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFICC), Alba Brugués.

Ara hospitals, centres de primària i residències s'estan robant les infermeres per nodrir les plantilles. Algunes dades: de primària n'hi ha unes 5.000, i d'hospital, unes 30.000. "No en surten prou de les universitats per substituir les que es jubilen", postil·la el coordinador del servei d'hemodinàmica i arrítmies a l'Hospital Clínic, Miguel Ángel Giménez. "Ara tenim pacients més envellits i amb més malalties complexes i ens falten mans!", clama l'infermer, que assegura que "no hi ha voluntat política per equilibrar les càrregues de treball".

Dependència i investigació

Als sociosanitaris i les residències també hi ha infermeres que s'encarreguen del benestar i la seguretat de les persones, en aquest cas de la població més dependent i els avis. No només fan assistència -control de crònics i demències, nutrició, cures de nafres i acompanyament a la fi de la vida-, sinó que també són les responsables higiènico-sanitàries: s'encarreguen de controlar la desinfecció i sectorització dels espais, i l'organització de visites i sortides.

"No hi ha cap formació específica, i tot i que ja ho fèiem abans, amb el covid l'administració l'ha descobert", explica la infermera a la residència Olivaret de Barcelona, Mar Pastor, que té una vintena d'avis a càrrec. La diferència, diu, és que els circuits i els protocols són més específics i exigents, i generen una gran càrrega de feina.

La infermeria també genera molt de coneixement. N'hi ha que es dediquen a la docència, exclusivament a la recerca o que la compatibilitzen amb l'assistència clínica. Com Montserrat Montaña, infermera i investigadora clínica del Parc Taulí, on entre el 1997 i el 2020 s'han fet 228 projectes amb una infermera com a investigadora principal.

"La tradició és relativament recent perquè no arribem a les universitats espanyoles fins als anys setanta", explica. Les infermeres no només fan recerca pròpia, sinó que faciliten la mèdica amb la recollida de dades a peu de llit. Per això les línies de recerca són diverses: cronicitat, salut mental, cures socials i emocionals, adherència als tractaments o recuperació. "L'objectiu bàsic de la infermeria és oferir la millor cura", assegura Montaña, que compagina la recerca amb la seva feina d'infermera de pneumologia.

El 92% dels professionals d'infermeria no tenen cap especialitat reconeguda tot i que són expertes en el seu camp, com ara la infermeria de família i comunitària, les cures intensives, la salut mental, la pediatria o la geriatria. Només les llevadores estan reconegudes pel que fa a la projecció laboral i l'àmbit retributiu.

Fuga de cervells i contractacions

L'altíssima pressió assistencial i les condicions laborals, amb sous precaris i contractes temporals, ha empès a l'estranger professionals molt formades i molt valorades per buscar en altres països l'estabilitat i el reconeixement que no troben a casa.

L'any passat només a Barcelona 115 infermeres van tramitar els seus expedients per marxar al Regne Unit, Austràlia o els Estats Units. La fuga de professionals s'encadena des de fa vuit anys; el 2013, l'any més negre per a la infermeria catalana, en van emigrar un total de 2.792. La majoria no han tornat. I n'hi ha que directament abandonen la professió: solen tenir uns 40 anys i al·leguen un gran desgast físic i emocional per no veure mai millorar la seva qualitat de vida.

Sovint els centres també es troben amb infermeres que s'hi incorporen i que, poc després d'acabar el procés de formació, ho deixen. Moltes són incapaces d'aguantar la sobrecàrrega de responsabilitats, les guàrdies o les jornades de 12 hores.

I tampoc no és fàcil apostar per professionals formades en països de fora d'Europa. L'homologació del títol és una trava lenta i farragosa, que sovint s'ha de completar amb cursos en universitats catalanes. Mentrestant, aquestes infermeres han de treballar d'auxiliars.

Ara la Moncloa ha aprovat un decret que permet a les autonomies contractar de manera excepcional sanitaris extracomunitaris o sense acabar de formar-se, com en la primera onada. Salut ho defensa com a eina de mobilització: aleshores es van contractar mig miler d'estudiants de grau de 4t any, així com jubilades de menys de de 70 anys.

Així viuen l'emergència sanitària professionals de quatre àmbits de la infermeria

Alba Brugués

CAP Can Bou de Castelldefels

"Estem molt cremats i cansats, i no és tant el què, tot i que no hem parat de treballar: també ens afecta la intensitat. Tornem a viure una explosió i comencem a veure pneumònies bilaterals que recorden molt al març. La tensió és molt alta perquè cal fer diagnòstics molt ràpid i la feina no es reduirà fent tests d'antígens".

Fàtima Mhamed

Hospital Doctor Josep Trueta de Girona

"Tots tenim por, però hem d'evitar viure en bucle. Tenim una gran sobrecàrrega i molta més tensió psicològica pel que es pot reviure, i estem molt cansats, perquè hem de doblar o fer guàrdies molt sovint. És evident que no hi ha prou mans, però tampoc es pot formar de zero qualsevol sanitari per tractar malalts crítics".

Juanjo Zamora

CAP Montnegre de Barcelona

"Fem atenció directa a les residències assignades amb recursos propis i això suposa un sobreesforç. Entenem el context i volem fer-ho, però ja venim d'estar molt tensionats. La infermeria té una mirada molt holística, des de la visió clínica, passant per la social i emocional, i, malgrat la falta de mans i hores, donem i donarem el 200%".

Jose Zafra

Recerca en infermeria i atenció primària

"Ens anem deslligant de ser meres recol·lectores de dades per a estudis mèdics. Amb tot, segueix havent-hi una falta de reconeixement total, no només en l'àmbit assistencial. Amb el covid, les nostres línies d'investigació s'han suspès, però hi haurà un canvi de paradigma: generarem evidència per tenir cura d'aquests nous malalts".