Catalunya arriba als 8 milions d'habitants

BarcelonaLa Catalunya dels 8 milions ja és un fet. La població del país hauria assolit aquest llindar al novembre, segons les dades que avança aquest divendres l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), que acceleren les projeccions que havia fet aquest mateix organisme els últims anys. La barrera dels 8 milions d'habitants es preveia superar-la cap a finals de la dècada i fins i tot abans de la pandèmia (el 2019) es va arribar a fixar un horitzó el 2030.

L'acceleració d'aquesta fita poblacional s'explicaria més per l'arribada de nova població immigrant que no pas pel creixement natural (saldo entre els naixements i les defuncions), que des del 2018 és negatiu, a falta de saber encara les dades actualitzades del 2021 i el 2022. Catalunya ha rebut les últimes dècades grans onades migratòries, fins ara sempre acompanyades d'un creixement de la població natural, tot i que amb un pes més baix.

De fet, el trànsit entre la famosa campanya del Som sis milions de finals dels anys 80 i els 8 milions actuals no s'explica sense l'arribada de més d'un milió de persones immigrants al llarg de la primera dècada d'aquest segle, en què l'aportació del creixement natural va ser al voltant de 183.000 persones, i sense una segona tongada tan o més forta després de la gran recessió i fins a la interrupció que va suposar el covid. "No se'n parla tant, però aquesta segona ha estat fins i tot més elevada", puntualitza el subdirector del Centre d'Estudis Demogràfics (CED), Andreu Domingo.

Avui el nombre d'habitants que han nascut a l'estranger supera el 23% quan a principis dels 90 no arribava ni al 2% els qui havien nascut fora de Catalunya o de la resta de l'Estat. I si a principis del 2000 la població estrangera no arribava ni al 3%, avui suposa el 16,3% del total. Domingo destaca que la Catalunya dels 6 milions va durar més o menys dues dècades –"potser per això l'eslògan va fer tanta fortuna"– en les quals es va viure una primera davallada de la fecunditat (els fills que té cada dona de mitjana) i el final de l'onada migratòria dels anys 60-70. Si en aquelles dècades el saldo migratori (en aquell cas de la resta de l'Estat) va ser un gran motor de creixement de la població i va explicar el 64% del creixement total de la població, el pes de la migració (en aquest cas internacional) de l'onada dels 2000 va ser encara més gran: el 92% del creixement d'aquells anys s'explica per l'arribada de població, especifica Domingo.

"A Catalunya no té sentit que avui ens plantegem com haurem d'abordar la diversitat en el futur perquè Catalunya ja és diversa avui", sentencia l'investigador del CED. Les projeccions que fa l'Idescat per als anys vinents apunten a creixements més moderats de població que en dècades anteriors i que dependran bàsicament de les arribades de població estrangera. Pel que fa al creixement natural, augura una tendència semblant a l'actual (amb saldos negatius), en la línia del que passa en altres països de l'entorn.

Una Catalunya més envellida

El salt dels 6 als 8 milions d'habitants dels últims 35 anys ha anat acompanyat de grans canvis demogràfics, com l'augment de l'esperança de vida dels catalans: dels 77 anys el 1987 s'ha passat a 83,6 anys de mitjana avui. Com a resultat d'això, l'estadística reflecteix l'envelliment de la població: el nombre de persones més grans de 65 anys s'ha doblat i avui aquesta franja d'edat suposa el 19% de la població total. En canvi, l'arribada de població immigrant ajuda a mitigar aquest envelliment perquè els més grans de 65 anys entre els estrangers amb prou feines superen el 5% del total, mentre que el gruix de la població es mou entre els 20 i els 64 anys.

Fa gairebé quaranta anys l’edat mitjana dels catalans era de 36,3 anys i avui se situa en 43,3 anys. La piràmide poblacional, molt clara el 1987, ja no és tan clara i avui es pot observar un canvi que perdurarà dècades perquè "aquestes estructures poblacionals tenen molt de pes en el temps", recalca Domingo: "És un tòpic pensar en la immigració internacional com a solució a aquesta estructura de població; el que pot canviar, en tot cas, és el ritme".

L'arribada de nova població, per exemple, sí que pot incidir en les pautes de fecunditat, perquè les dones estrangeres tenen de mitjana més fills que les nascudes a Catalunya que, tot i això, són el grup majoritari. Mentre les dones nascudes a Catalunya presenten una taxa de fecunditat d'1,15 fills –els últims tres anys la taxa està més a prop d'1,2–, les dones estrangeres tenen una taxa de fecunditat d'1,49 fills. Domingo assenyala que aquesta diferència s'ha anat reduint perquè fa vint anys aquest grup de dones immigrants presentava una taxa propera a 2 i la de les autòctones ja era igualment baixa.

Altres canvis demogràfics notables que expliquen també l'envelliment de les últimes tres dècades tenen a veure amb la natalitat i l'augment de l'edat de la dona a l'hora de tenir el primer fill. Avui se situa en 31,6 anys de mitjana, cinc anys més tard que a mitjans dels 80. En paral·lel, això sí, l'Idescat destaca que s'ha donat un creixement important del pes de la dona al mercat laboral, amb una taxa d'ocupació que ha saltat del 26,5% al 50,9% actual, segons l'Idescat.

Per la banda alta de la piràmide, la població que ara ronda els 50 anys no només sobresurt per la baixa fecunditat de les generacions posteriors: també perquè, en termes absoluts, els anys 70 van ser generacions molt plenes, és a dir, un període amb una alta natalitat (i amb poca mortalitat fruit de l'augment ja notori de l'esperança de vida).

El creixement per territoris

El pas de 6 a 8 milions també té una dimensió territorial, de distribució d’aquest increment de població, que continua molt concentrada a l'àrea metropolitana de Barcelona. De fet, aquesta demarcació ha guanyat un milió d'habitants entre el 2000 i el 2022 fins a situar-se per sobre dels 5,7 milions (més del 70% del total del país). De fet, 121 dels 125 municipis d'aquesta àrea han guanyat població i l'augment es dispara encara més si s'hi sumen l'Alt i el Baix Penedès.

Tot i que en termes absoluts és la demarcació de Tarragona la segona que té més població, en els últims vint anys la de Girona és la segona que ha guanyat més població, amb 235.000 habitants per 230.000 de les comarques tarragonines. La diferència es veu més clara si ens cenyim al període del 2010 al 2023. En aquests 13 anys la població a les comarques gironines ha augmentat en quasi 65.000 habitants, per tot just 46.000 a les tarragonines. La diferència en el pes total al territori s’ha escurçat: a Tarragona hi viu l’11% de la població del país i a la demarcació de Girona el 10%.

De fet, el mapa de densitat de població mostra més població en punts de la Catalunya Central i en àmplies àrees prelitorals i costaneres, tant a les comarques gironines (on 183 municipis guanyen població) com del Camp de Tarragona (75). En canvi, és a les terres de Ponent (92 municipis perden població) i a les Terres de l’Ebre (32 municipis n’han perdut i 19 n’han guanyat) on s’observa el despoblament, sempre amb excepcions com Lleida i el seu entorn immediat, amb 56 municipis que han guanyat habitants. La demarcació de Lleida, que concentra només el 6% de la població, ha guanyat uns 80.000 habitants des del 2000. 

Segons l’anàlisi de l'agència ACN, la densitat de població del país –mesurada en habitants per quilòmetre quadrat– ja era alta l’any 1987 (186,9 pers/km²) i encara ho és més ara: 242 pers/km², que la situarien a la cinquena posició en el rànquing dels països més densos de la Unió Europea, just per sobre d'estats com Alemanya i Itàlia i per sota de Malta, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg. En el conjunt de l’Estat, la densitat poblacional és molt inferior, de 94 pers/km².

El creixement per territoris

El pas de 6 a 8 milions també té una dimensió territorial, de distribució d’aquest increment de població, que continua molt concentrada a l'àrea metropolitana de Barcelona. De fet, aquesta demarcació ha guanyat un milió d'habitants entre el 2000 i el 2022 fins a situar-se per sobre dels 5,7 milions (més del 70% del total del país). De fet, 121 dels 125 municipis d'aquesta àrea han guanyat població i l'augment es dispara encara més si s'hi sumen l'Alt i el Baix Penedès.

Tot i que en termes absoluts és la demarcació de Tarragona la segona que ha guanyat més població en vint anys (més de 230.500 persones) per prop de 235.000 a les comarques gironines, que ocupen la tercera posició, és cert que aquestes últimes han accelerat molt més el creixement si es miren les dades de l'última dècada. Entre el 2010 i el 2022, la població de les comarques gironines ha crescut en 40.000 persones per poc més de 20.000 les de Tarragona. La diferència en el pes total al territori s'ha escurçat: a Tarragona hi viu l'11% de la població del país i a la de Girona el 10%.

De fet, el mapa de densitat de població mostra més població en punts de la Catalunya Central i en àmplies àrees prelitorals i costaneres, tant a les comarques gironines (on 183 municipis guanyen població) com del Camp de Tarragona (75). En canvi, és a les terres de Ponent (92 municipis perden població) i a les Terres de l’Ebre (32 municipis n’han perdut i 19 n’han guanyat) on s’observa el despoblament, sempre amb excepcions com Lleida i el seu entorn immediat, amb 56 municipis que han guanyat habitants. La demarcació de Lleida, que concentra només el 6% de la població, ha guanyat uns 80.000 habitants des del 2000. 

Segons l’anàlisi de l'agència ACN, la densitat de població del país –mesurada en habitants per quilòmetre quadrat– ja era alta l’any 1987 (186,9 pers/km²) i encara ho és més ara: 242 pers/km², que la situarien a la cinquena posició en el rànquing dels països més densos de la Unió Europea, just per sobre d'estats com Alemanya i Itàlia i per sota de Malta, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg. En el conjunt de l’Estat, la densitat poblacional és molt inferior, de 94 pers/km².