Catalunya té set i el dèficit d’aigua anirà en augment

Barcelona“Imaginem que viurem una sequera accentuada pel canvi climàtic”. Amb aquestes paraules resumeix l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) la seva planificació hidrològica fins al 2021, que, a falta de l’aprovació definitiva, ara mateix es troba en informació pública.

Les conclusions del treball, que l’agència actualitza cada sis anys, són clares: Catalunya ja pateix actualment un dèficit hídric i, a mesura que els efectes de l’escalfament global siguin més evidents, aquest dèficit anirà en augment. L’ACA, que s’encarrega de la gestió de les conques internes -tant l’Ebre i els seus afluents com el Segre i les dues Nogueres pertanyen a la CHE, l’organisme regulador estatal-, posa les xifres i assegura que l’àrea metropolitana de Barcelona necessita un subministrament extra de 2 metres cúbics per segon. És la quantitat d’aigua necessària per garantir que no hi haurà una situació d’emergència si les coses van mal dades i no plou prou. És l’equivalent a uns 60 hectòmetres cúbics anuals. El mateix que pot produir la dessalinitzadora del Prat de Llobregat quan funciona a ple rendiment.

El problema és que aquesta necessitat anirà en augment. L’ACA calcula que l’any 2021 la disponibilitat d’aigua serà un 5% inferior i llavors caldran 4 m/s addicionals. El 2033, tot i que encara queda lluny i els models no són tan fiables, la reducció serà del 10% i caldran 6 m/s més.

La previsió anterior

L’anterior planificació hidrològica, feta l’any 2009 i que venç aquest 2015, posava sobre la taula la necessitat que Catalunya guanyés 270 hm. És per això que es va construir la dessalinitzadora del Prat, es va ampliar la capacitat de la de Blanes de 10 a 20 hm i es va plantejar construir-ne una tercera a Cunit. La crisi va fer impossible assumir totes les obres projectades, però la part positiva és que també va impactar sobre la demanda i, a hores d’ara, l’àrea de Barcelona consumeix prop de 80 hm d’aigua menys que fa sis anys.

Ara bé, tot i que l’ACA celebra que aquesta realitat hagi permès ajustar el dèficit hídric, dubta molt que el consum pugui reduir-se més. De fet, Barcelona és una de les àrees metropolitanes del món que consumeix menys aigua, poc més de 100 litres per persona i dia de mitjana, i baixar d’aquí amb el mode de vida actual és pràcticament impensable. Només ho faria possible una nova arquitectura urbana en què, per exemple, es reaprofités obligatòriament l’aigua de la dutxa o de la rentadora per fer funcionar el vàter.

La sequera que va patir Catalunya entre els anys 2007 i 2008 va influir molt en el disseny de l’anterior planificació hídrica. “Va faltar molt poc per declarar l’estat d’emergència”, reconeix l’ACA, perquè les reserves dels embassaments que formen el sistema Ter-Llobregat van estar a punt de baixar del 20%. Aquesta situació, inèdita fins ara, es fa cada cop més versemblant.

Sense resposta

La planificació de l’ACA també inclou un mapa detallat de les zones amb risc d’inundació. Aquest risc, atès que el canvi climàtic farà que els fenòmens extrems siguin més recurrents, podria anar en augment. Tot i que no hi ha prou evidències científiques sobre si el canvi climàtic portarà menys volum de pluja, sí que sembla que les precipitacions es concentraran en menys dies.

El que no diu el pla de l’ACA, però, és quina seria la millor manera de compensar el dèficit d’aigua actual i futur. L’agència admet que té estudis sobre els costos d’un hipotètic transvasament o sobre la construcció de més plantes dessalinitzadores, però rebutja posicionar-se sobre quina és la millor opció perquè, al cap i a la fi, la problemàtica és comuna a altres punts de la conca mediterrània, i qualsevol solució haurà de passar per l’Estat. De fons també hi ha la guerra de l’aigua i la voluntat de no afegir més llenya a un foc que, amb diferents intensitats, mai acaba d’apagar-se del tot.

La competència per l’aigua, en qualsevol cas, anirà en augment. Ho corrobora Diana Pascual, tècnica del CREAF, que durant els últims anys ha estudiat els cabals de sis rius catalans: Fluvià, Tordera, Siurana, Muga, Ter i Segre. Les conclusions són demolidores perquè, tot i que en gran part ha sigut pel canvi en els usos del sòl -més regadius, augment de les masses forestals en les capçaleres dels rius i una reducció de la innivació a les muntanyes-, la realitat és que en l’últim mig segle hi ha rius que han perdut la meitat del cabal. En el cas del Segre aquesta reducció s’acosta al 90% en el seu tram baix, assegura Pascual. Les conseqüències futures d’aquest descens no només seran per a l’agricultura, un sector en què es calcula que l’any 2050 caldrà un 25% més d’aigua. També les empreses hidroelèctriques produiran menys energia i la qualitat de les masses d’aigua i dels ecosistemes que en depenen empitjorarà. Punts negres a l’horitzó, i no precisament perquè vinguin ruixats.