Catalunya, a la cua en dependència

BarcelonaCatalunya és la comunitat que concedeix menys graus III de dependència –el màxim reservat per als anomenats grans dependents–, una condició que obre la porta a places de residència pública o una assistent personal. Pel que fa al grau II, el de dependents severs, la Generalitat se situa, altre cop, per sota de la mitjana espanyola i de comunitats com Madrid i Andalusia, tot i que supera el País Valencià i les Balears, segons constata la comparativa mensual de l’Imserso sobre el Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència.

La llei de la dependència, que ara fa 15 anys, estableix barems tècnics per classificar les persones amb dependència en tres nivells que tenen assignats serveis i prestacions específiques, tant per als dependents com per a les famílies cuidadores. Si a la mitjana espanyola, les resolucions del grau més greu representen el 22% del total (prenent les dades de l’agost), a Catalunya són el 15%. Pel que fa al grau II, a la mitjana espanyola s’atorguen al 30% de les persones, mentre que a Catalunya, al 28,5%. És en el grau I –el de dependència moderada–, on Catalunya millora, amb el 34% de totes les resolucions aprovades, xifra que supera el 27,8% a la mitjana espanyola. 

¿Com s’explica aquesta fotografia que algun directiu d’una entitat de discapacitat intel·lectual ironitzava recentment referint-s'hi com el “miracle català”? Des de la conselleria de Drets Socials, encarregada de desplegar la cartera de serveis associada a la llei, han declinat fer-ne una lectura política i s’han limitat a enviar-ne una de tècnica: “Les valoracions es fan seguint les indicacions que marca l’Estat i anem incorporant totes les instruccions tècniques que es fixen a l’hora de passar el barem”, sostenen, i afegeixen que tots els professionals que participen en el procés tenen “l’acreditació corresponent i la titulació requerida”. Al Parlament, el nou conseller, Carles Campuzano, que fins al seu nomenament era el director del Dincat (la fundació de la discapacitat intel·lectual), va demanar la setmana passada més diners a l'Estat per acabar amb “l’infrafinançament”, ja que dels 1.800 milions d’euros en prestacions i serveis l’Estat n’aporta 300, i la resta, la Generalitat. 

Sense més explicacions que les dades, les famílies i entitats expliquen casos en què s’ha rebaixat el grau de dependència reconegut o no s'ha concedit el més elevat malgrat el deteriorament de la persona que necessita l'atenció. “És una manera d’abaratir costos”, afirma Neus Payerol, presidenta de la Federació Catalana d’Autisme, per a qui la hipermedicació o les ràtios de professionals/alumnes en centres de treball persegueixen la mateixa lògica econòmica. 

Marta Fernando, treballadora social d’un ajuntament metropolità de Barcelona,  comparteix aquesta visió i a través de la seva experiència constata que “gairebé no es concedeixen graus III i cada cop costen més els graus II”. Com a resultat, diu que hi ha moltes reclamacions per disconformitat, com el d’una dona gran que es va quedar cega de sobte i en un principi no li reconeixien cap grau de dependència.

Infradetecció de les realitats

El problema és d’infradetecció de la discapacitat real, es planyen les entitats del sector. La de la dependència és una llei que va néixer bàsicament per donar resposta i ordenar els serveis destinats a la gent gran. Per la pressió familiar, hi han “entrat amb calçador” els col·lectius de discapacitats, apunta Isabel Macarulla, responsable d’Acció Social d’ECOM, però assegura que no s’han adaptat els criteris de valoració a les discapacitats mentals, intel·lectuals o físiques. “En demències, pot ser que es conservi el llenguatge i poden mantenir converses una estona, però ni tenen capacitat de raonar ni els pots deixar sols, i el tècnic que avalua apunta que la persona interactua sense tenir en compte que saben enganyar molt bé”, explica Inma Fernández, directora de l’Associació de Famílies de Persones amb Alzheimer i altres Demències.  “Passa el mateix test una àvia que una discapacitada mental”, continua detallant i, assegura que aquesta uniformització fa que hi hagi discapacitats severs fora del seu grau real.

En autisme, les famílies estan desesperades i apunten directament que l’administració no fa cap esforç per “entendre’l”, tot i l’alta prevalença en la població, afirma Payerol. “Se saben vestir sols, però potser es vestirien sense calces o amb abrics a ple agost”, il·lustra.

Aquesta barrera per trobar “comprensió” ha fet que proliferin entitats d’autisme. El setembre del 2019 pares d’adolescents amb autisme van constituir a Molins de Rei l’associació EVI “per pura necessitat”, per poder sobreviure en la selva burocràtica. El matrimoni que formen Ascen García i Xavier Casas són l’ànima de l’entitat, que vol fer conèixer la cartera de serveis, “els drets” que emparen els autistes. “La figura de l’assistència personal està amagada”, denuncien, i ho atribueixen al fet que és un servei “més car” perquè suposa la contractació d’un professional que ofereix atenció individualitzada.

“Els serveis socials municipals o els sanitaris no saben de què va la llei de dependència”, es queixa la parella, així que es fa difícil tenir una guia. Per la seva banda, la treballadora social admet que si bé hi ha certa raó en la frase, assenyala que des dels serveis municipals s’acompanya les persones. Fernando coincideix amb les famílies que més enllà de quines prestacions hi ha disponibles, existeix un greu problema de temps d’espera que fa que la majoria arribin “desesperades i desgastades”. Inma Fernández apunta que el procés es pot allargar “dos anys”, de manera que és molt probable que la persona avaluada “empitjori” i, quan li aproven la prestació, acabi estant per sota de les seves necessitats actuals. “La dependència arriba malament, tard i amb pocs recursos”, resumeix Fernando, una sentència que Fernández completa reclamant “una llei més àgil i eficaç” pel bé de les persones amb necessitats i de les seves famílies.