Catalunya, la comunitat on més es rebaixen les ajudes a la dependència

BarcelonaAra que tenen 18 anys, Pau i Jaume Navarro, diagnosticats amb un trastorn de l’espectre autista (TEA), han perdut un grau de dependència respecte al que han tingut durant la infància. Segons es desprèn de l’avaluació de la seva situació, es podria dir que "miraculosament" el seu trastorn ha millorat. En l’última revisió de grau, que la llei de la dependència preveu per a quan s'arriba a la majoria d’edat, el Pau ha passat de tenir un grau de dependència II, que fa referència a una discapacitat severa, a un grau I, que equival a una discapacitat moderada. Per la seva banda, el Jaume ha deixat de ser considerat un gran dependent amb grau III per quedar-se amb un grau II. A la pràctica, aquesta rebaixa suposa que, a partir d’ara, es redueixin les ajudes econòmiques i les hores d’atenció personal assignades. I amb menys ajudes públiques, la família haurà de dedicar-hi més diners.

El cas dels bessons Navarro no és una anècdota ni un cas aïllat. Catalunya és la comunitat que menys graus III reconeix i, per tant, on menys beneficiaris hi ha amb servei atorgat. Amb dades fins al 31 de desembre del 2023, les més actualitzades, només el 19,8% dels dependents atesos tenen el grau III, enfront del 27,5% de mitjana a Espanya. I això que Catalunya parteix com una de les que més dependents lleus atén –41,6% del total respecte a 30,8% de la mitjana espanyola– i que encara es manté per sobre pel que fa als de grau II (38,8% pel 37,6).

La rebaixa del grau de gran dependent, segons les fonts consultades, no l'acaba d'entendre ningú i tampoc no s’explica. De fet, i a demanda de l’ARA, la conselleria de Drets Socials no n’ha donat cap resposta. La reducció és tan anormal que, irònicament, famílies i entitats han arribat a parlar del “miracle català”. Fins i tot la patronal de la discapacitat intel·lectual Dincat, que presidia l'actual conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, demana dades i "una anàlisi transparent que justifiqui com cal per què es dona aquesta situació".

Revisió definitiva

Fa temps que les famílies i les entitats denuncien situacions com la dels Navarro. L'avaluació dels 18 anys, després de les que es fan d’ofici als set i als 11, és gairebé definitiva, ja que marcarà quins ajuts es rebran al llarg de la vida. A partir de llavors, les revisions de grau només es fan a petició de la família o de la persona afectada. Per això Albert Navarro, pare dels bessons, va començar a témer el pitjor quan l’avaluadora es va acomiadar apuntant que, segurament, hi hauria una resolució a la baixa per problemes econòmics, com així ha sigut.

Navarro afirma que la professional no els va demanar cap dels informes tècnics que havien preparat. “Els pares amb fills amb discapacitat tenim un camí ple de pedres posades per l’administració”, es queixa el pare, que denuncia que les reduccions de grau són “violència institucional”. Ara el següent pas és que els tècnics de Drets Socials estableixin en el PIA (pla individual d’atenció) de cada germà quines prestacions els assignen. Però el que és segur és que, amb la llei a la mà, es reduiran les hores d'atenció que reben cadascun i els diners. "És injust perquè aquesta decisió marcarà la vida de tots dos per sempre", s'indigna Navarro, que té clar que presentaran recurs.

Sense les dades de Drets Socials –les úniques que s’ofereixen són les que elabora l’IMSERSO–, Catalunya és de les comunitats que ofereix més places de residència o ajuda econòmica per a la cuidadora familiar. A més, frega la mitjana espanyola pel que fa als centres de dia. En canvi, la figura de l’assistent personal és pràcticament inexistent: n'hi ha 98 a tot Catalunya, lluny dels 7.000 que concedeix Euskadi o els 2.300 de Castella i Lleó. Com els Navarro, les famílies amb criatures amb autisme o discapacitat intel·lectual i física han de fer mans i mànigues per buscar recursos que no troben a la cartera de serveis públics, i relaten el desgast econòmic i sobretot emocional que els comporta fer tants esforços.

Desconeixement de l'autisme

Per a la presidenta de la Federació Catalana d’Autisme, Neus Payerol, les rebaixes estan a l’ordre del dia. Enmig del desconcert, assenyala com a causa el "desconeixement tan gran que hi ha de l’autisme", tant per part dels avaluadors, que no han rebut formació específica sobre el TEA, com de les famílies a l’hora de respondre a qüestionaris que estan pensats per analitzar sobretot la discapacitat física, però no la intel·lectual ni l’autisme.

Payerol explica que en l’avaluació per determinar el grau d’autonomia personal es demana si la persona dependent fa activitats quotidianes en solitari o necessita suport, i critica que són preguntes trampa. “Tu pots dir que el teu fill es vesteix i es dutxa sol, però no tenen en compte que hi has d’estar a sobre per triar-li la roba perquè no sap si és estiu o hivern, o l’has de controlar que s’ensaboni bé perquè per ell sol no es dutxaria”, relata. També assenyala que malgrat que físicament poden estar bé són totalment dependents i incapaços de viure sols. “L’administració no és la teva amiga i en 30 minuts els avaluadors decideixen la teva vida i la dels fills”, afirma. Payerol critica que es confongui la millora de capacitats dels fills amb una curació irreal. "Amb molt esforç els ensenyes rutines, a rentar-se les dents... i tot això al final t'acaba castigant", conclou.

A l'Argentina i a Xile, però també al Regne Unit o els Estats Units, ja hi ha lleis de l'autisme, una iniciativa que la presidenta de la Federació Catalana de l'Autisme enveja. "El problema és que l'autisme no existeix, no surt enlloc", subratlla Payerol, que indica com en poques dècades hi ha hagut un augment dels diagnòstics, fins al punt que la prevalença dels TEA està ja en un cas per cada 83 habitants. "Què espera Catalunya?", es pregunta.