CATALÀ-ROCA, robador d'instants
Genial copsador de la realitat, Francesc Català-Roca va fer escola amb la seva manera d'entendre la fotografia. La Pedrera dedica una exposició antològica al mestre de la fotografia documental.
Barcelona."El fotògraf sempre dubta: quin angle cal agafar, quin diafragma i quina velocitat cal triar, quina pel·lícula cal escollir… No ha de dubtar mai a l'hora de disparar". Amb aquesta filosofia per bandera, Francesc Català-Roca (Valls, 1922 - Barcelona, 1998) va fer prop de mig milió de fotografies al llarg de la seva vida. Només va guardar les que considerava realment bones: els seus arxius, dipositats al Col·legi d'Arquitectes, en guarden avui 180.000. Una petita però representativa selecció d'aquest fons (180 imatges, totes en blanc i negre) nodreix l'exposició antològica que la Pedrera dedica al gran mestre de la fotografia documental fins al 25 de setembre. Una immersió sintètica i essencial en l'obra d'un home que va saber intuir sempre la importància de l'instant decisiu per narrar la realitat.
Chema Conesa, fotògraf i comissari de l'exposició, defineix l'empremta de Català-Roca com la d'algú "convençut que l'art de la fotografia consisteix en la capacitat d'extreure una imatge potent del que passa davant dels nostres ulls, una imatge perdurable en la memòria". Amfitrió del recorregut pel seu univers, Català-Roca rep el visitant de la Pedrera des d'un autoretrat de joventut. A continuació és Salvador Dalí qui acapara totes les mirades, amb una fotografia en què se'l veu saltant a la corda al Parc Güell, el 1952. "El va retratar just en el moment en què salta, és una bona mostra de la capacitat de Català-Roca per disparar exactament quan passa el més interessant. Ho fa des de la intuïció, sense teoritzar-ho, però va ser un precursor dels postulats de Cartier-Bresson", observa Conesa.
Un món en transformació
Aquí s'obre la primera part de l'exposició. És un recorregut per la transformació de l'Espanya dels anys 50 i 60, que Català-Roca va contemplar amb una lucidesa no exempta de fascinació. Sabia que aquella Espanya de la postguerra estava a punt d'esdevenir una altra cosa, i en volia deixar constància. Són les fotografies del nen carboner venent la seva mercaderia als carrers de Vejer de la Frontera (Cadis), de la també icònica gitaneta de Montjuïc jugant a nines (bressolant un farcell que en realitat no conté cap nina), dels cotxes de cavalls compartint espai amb els autobusos a la Via Laietana, del netejador de sabates que treu brillantor del calçat d'un home a la Gran Via barcelonina, de la tarda de braus organitzada per Luis Miguel Dominguín a Carrascosa del Campo (Conca) per impressionar Lucía Bosé... Les fotos d'aquesta tarda de tauromàquia es presenten a la Pedrera tal com a Català-Roca li agradava mostrar la seva feina: sense marcs ni vidres, directament sobre el bastidor. La resta de les fotografies no respecten aquestes directrius: l'exposició està pensada per viatjar per diferents ciutats i la itinerància resulta més pràctica amb el format convencional.
El fotògraf i l'arquitectura
De fet, Català-Roca , com es titula la mostra, arriba a la Pedrera després d'haver-se vist a Vigo. A Barcelona, però, se l'ha volgut singularitzar incorporant un recull representatiu de la mirada del fotògraf sobre l'arquitectura. És la part menys coneguda pel públic, tot i que Català-Roca s'hi va dedicar intermitentment al llarg de tota la seva vida professional. "Els primers encàrrecs els va rebre dels arquitectes. Quan va deixar l'estudi del seu pare (Pere Català Pic) no li va robar els clients, sinó que se'n va buscar de nous", explica Martí Català, fill de Francesc. La fascinació per la geometria s'evidencia en aquests treballs, en unes imatges obtingudes a partir de les visions diagonals, els picats, els contrapicats i la magnificació dels detalls.
En l'exposició es poden veure algunes de les càmeres usades per l'autor, fulls de contactes i llibres on es va anar recollint la seva obra. Hi ha també una petita pinzellada de la col·laboració entre el fotògraf i Joan Miró: l'artista li va concedir el privilegi de retratar-lo mentre treballava. Català-Roca sempre va fer gala d'una gran astúcia i un tacte exquisit a l'hora de fer retrats. Sabia quan no molestava, quan no interferia, quan podia o no podia fer-los. I aconseguia mostrar-los en tota la seva naturalitat. Va ser un gran robador d'instants, de moments magistralment sostrets al temps que fuig.